El vaixell va enfonsar-se anant cap a Ítaca, i ara ens trobem en un petit bot salvavides. Encabits de mala manera, aquí dins n'hi ha que afirmen que haurien pogut redreçar la nau a temps si haguessin tingut ells el timó a les mans, n'hi ha que asseguren que des del primer moment es notava que els capitans estaven ansiosos per davallar cap al fons marí, i n'hi ha que avui intenten fer naufragar també el bot perquè aquí del que es tracta no és de sobreviure, idiotes, sinó d'arribar a Ítaca. Bé.

El rumb d'aquest petit artefacte flotant és difús (encara més que el rumb del desaparegut vaixell, al cel sigui), l'aigua entra per diverses escletxes, hi ha un mal humor considerable entre el passatge, i l'ànim de tots plegats decau una mica més cada dia que passem envoltats d'aquest no-res líquid. El menjar escasseja, però no tant com l'empatia. I el futur té el color del blau del mar, però és un blau que si aprimes els ulls és gris i si els tanques del tot es torna negre.

En aquest envejable panorama marítim, però, hi ha un truc psicològic, una solució miraculosa, que els nàufrags podem fer servir per alleugerir la nostra pena: fer veure que no som nàufrags.

Fer veure que no ets un nàufrag és fantàstic perquè en aquell precís moment deixes de ser-ho i, per tant, ja no necessites sobreviure. No et cal cap molla per salvar-te a tu i als teus, ni cap mínima bona notícia per subsistir enmig de la penúria. Si fas veure que no ets un nàufrag, immediatament tornes a ser a la cabina del vaixell, tornes a navegar a velocitat de creuer, i les teves inquietuds tornen a quedar limitades a triar la muda que et posaràs al sopar de gala.

Val a dir que dins del bot n'hi ha que ja estan fent servir aquest meritori enginy mental. T'ho fan saber mirant-te als ulls: no som nàufrags, covard. Et sacsegen les espatlles amb força: no som nàufrags, hòstia. I tenen tota la raó del món, tu creus que tenen tota la raó del món i que no som nàufrags, que som l'hòstia i que tot està per fer i tot és possible, però si us plau passa'm un moment el jersei d'allà sobre, que plegant la manigueta intentaré tapar aquesta via d'aigua d'aquí al costat.

Quan fas veure que no ets un nàufrag, qualsevol cosa que tingui l'aparent imatge d'armilla salvavides et sembla una idiotesa, perquè les armilles salvavides estan pensades pels nàufrags, i tu estàs fent veure que no ho ets. Per això t'enfada tant que algú te n'ofereixi una -gastadeta, de segona o quarta mà, tot sigui dit- i per això t'irrita tant que algú altre intenti, de la manera més indigna possible -perquè en aquest context no hi ha dignitat possible- que el bot no acabi també engolit mar avall com el vaixell.

L'únic problema del recurs psicològic de fer veure que no ets un nàufrag és que, més enllà del teu do interpretatiu, continues sent-ho. Vull dir que de tant en tant ho has de recordar: soc un nàufrag, compte, tinc l'oceà aquí sota. És important que te'n recordis, perquè el mar és molt cabró i quan menys t'ho esperes t'engoleix i ja no et deixa anar. El mar, com la història, no perdona.

Sempre que puguem, doncs, recordem-nos-en. Tinguem la moral alta aquí dins, lluitem cada segon pel nostre futur, no ens deixem endur pel pessimisme, denunciem les males praxis de tots els capitans que creguem ineptes, remem amb totes les forces cap a Ítaca, però sense perdre mai de vista que ho estem fent des d'un bot salvavides. Procurem no oblidar-ho, perquè quan ets nàufrag encara pots arribar a terra ferma. Quan deixes de ser fins i tot un nàufrag, ja no pots arribar enlloc.