Paul Auster: «Donald Trump està enverinant la societat»

Porta uns mesos de gira europea i una jornada d'intensa activitat promocional. No és gens estrany que Paul Auster estigui esgotat i que ens trobem just quan acaba de llevar-se d'una migdiada massa curta. De seguida, però, t'adones que el posat sec que ha forjat el mite és només l'impacte d'una fotografia, molt lluny de la persona real que habita darrere el geni. També t'adones que la mandra és assumpte d'ànimes insulses i que els grans, els homes que saben arribar al cor de la gent a través de la manera d'explicar coses, ho són per alguna raó.

De somriure lluminós i autoritat corpulent, l'autor de la Trilogia de Nova York ofereix una conversa agraïda, disposat a ser còmplice i a estirar el fil de la seva obra més magna, 4 3 2 1 (Edicions 62 / Seix Barral), en un exercici d'estil de 900 pàgines i frases allargassades, de joc amb el realisme, d'absència de diàleg. Un llibre que en són quatre, sempre amb el mateix protagonista, Archie Ferguson, i on veiem la possibilitat de tenir vides diferents mentre l'inesperat fa acte de presència. Situada a l'Amèrica dels 50 i 60, l'obra converteix la biografia en matèria literària, com el fet que l'Archie i el propi escriptor hagin nascut el mateix any, 1947, i al mateix lloc, Newark. Un atzar? No, simplement la raó de ser.
 
- 4 3 2 1 mostra un Auster gens autocomplaent: frases llargues, poques escenes, diàlegs reduïts a la mínima expressió.
 
- Aquest llibre és la culminació d'un procés que vaig iniciar fa una dècada. No ha estat un canvi brusc, sinó molt progressiu. A Invisible (2009) vaig trobar una manera d'escriure, amb frases llargues que podien ocupar dues o tres pàgines. Va ser molt interessant, i el joc em va donar confiança com a escriptor. Em va passar el mateix a Sunset Park (2010), on dono veu a molts personatges i jugo amb els punts de vista. I també a Diari d’hivern (2012) i Informe de l'interior (2013), que preparen el terreny per una història com la de 4 3 2 1.
 
- La novel·la retrata el batec social de l'Amèrica dels 50 i 60 i esdevé una panoràmica de l'agitació politicosocial viscuda. Alhora, se centra en el primer període de la vida del protagonista – des que neix fins que es converteix en adult–, el de formació, assumpció d'ideals i construcció de la personalitat. Ha escrit la novel·la entre els 66 i els 71 anys. Necessitava perspectiva?
 
- No ho sé exactament, no sé si tinc una resposta clara. He trigat molt a escriure aquest llibre. Penso que el context emocional, el que seria la història dels nens, la podria haver escrit abans. Però, alhora, per escriure el context social en el qual viuen, aquella Amèrica dels anys 50 i 60, necessitava prendre distància.
 
- D'alguna manera, 4 3 2 1 pot semblar una novel·la històrica.
 
- Crec que cal processar la importància, els sentiments i les sensacions d'un període històric precís per poder-ne parlar. Ara bé, el meu llibre favorit sobre la Guerra Civil Americana és Lainsígnia roja del coratge, de Stephen Crane, de l'any 1885, escrit trenta anys després que acabés la guerra. L'autor tenia només 20 anys i va ser capaç de fer una magnífica novel·la sobre uns fets que no havia viscut.
 

"Els Estats Units han estat construïts sobre dos crims: l'exterminació dels indis i l'esclavatge, uns fets humanament horribles"

- Què ha canviat d'aquella Amèrica amb la d'ara? Creu que hem arribat on haguéssim volgut arribar?
 
- Mentre anava entrant al llibre vaig tenir la sensació estranya que al present estàvem vivint molts dels conflictes de 60 anys enrere. Amèrica segueix tenint els mateixos conflictes bàsics: som un país dividit, tal com ho érem. El llibre havia s'havia de titular Ferguson. Però, quan portava un any i mig escrivint-lo, van passar els fets de Ferguson, a Missouri, quan un policia blanc va disparar a un jove afroamericà que no anava armat. Això va crear un gran tumult i va posar nom a un indret no gaire conegut fins aleshores pels americans. Ja no podia fer servir aquest nom, perquè ara tenia una nova connotació.
 
- El problema racial segueix viu, encara avui en dia.

- Allò em va entristir molt. I em preguntava què estàvem fent malament. Quin és el problema d'aquest país nostre? Si tenim el país més magnífic del món! Amèrica és una idea! És l'únic país creat per ideòlegs, per gent que ha volgut fer una cosa. I això, per si mateixa, ja és un fet excepcional. Alhora, però, el país ha estat construït sobre dos crims: l'exterminació dels indis i l'esclavatge, uns fets humanament horribles. Amèrica no té un problema de negres, té un problema de blancs. Fins que no tinguem un gran debat sobre el tema de l'esclavatge i fins que no tinguem un museu de l'esclavitud, seguirem creant aquests conflictes. No ens podem permetre defensar l'odi.
 
- És la novel·la més realista que ha escrit?
 
- Més aviat, crec que és un llibre de llegendes o de mites. Una manera antiga de pensar, on de tant en tant apareixen els deus. Vivim en un mon irracional, amb coses que passen i no saps mai per què, ni com, ni quan.
 
- En tot cas, sí que és la seva novel·la més ambiciosa.
 
- Tenint en compte la forma d'estructurar el llibre, sí. Sabia que seria molt embolicada, perquè són quatre llibres en un, quatre Archie Ferguson i quatre històries possibles. Però, l'ambició com es mesura? Sempre he arriscat. Jo crec que és una mica boig escriure un llibre sobre un gos que parla (Timbuktú) o algú que levita (Mr Vertigo), no? . No sé si puc dir que sigui la meva obra mestra, però sí que estic content d'haver-la escrit. Mai m'hagués esperat escriure un llibre tan llarg, però ara necessito allunyar-me'n i fer coses molt diferents. Vull seguir escrivint.
 

- Va començar a escriure la novel·la als 66 anys, la mateixa edat que tenia el seu pare quan va morir. Creu que aquest fet marca el llibre i allò que s'hi desenvolupa?
 
- Suposo que intento descobrir qui sóc en cada llibre, tot i que no m'ho plantegi així. El meu pare no va fumar mai, no bevia, jugava a tennis cada dia, estava en plena forma. Hauria d'haver viscut fins als 90 anys, no em vaig imaginar mai que podia morir als 66. I va morir al llit, mentre feia l'amor amb la seva companya. Per a mi va ser un autèntic xoc, no estava gens preparat per rebre una notícia com aquella. Però no crec que hagi estat lluitant amb el tema del meu pare en els meus llibres.
 
- Ja en va parlar al seu primer llibre en prosa, La invenció de la soledat.
 
- Encara somio amb el meu pare. No ho fem tots, això? Certament, em va semblar estrany embarcar-me en aquesta gran novel·la en el moment en què passava a tenir més anys que els que va viure el meu pare. És com creuar una frontera invisible, una barrera, com passar a l'altra banda. No vaig fer res més durant tres anys, perquè no volia morir abans d'acabar-la! Hagués estat horrible trobar-me al despatx i tenir un atac de cor a la pàgina 400... estic content d'haver-ho aconseguit .
 

"Una novel·la és la vida en tres dimensions"

- Hi ha una cantarella sobre la seva obra que diu que l'atzar mediatitza massa les seves novel·les.
 
- Estic totalment en desacord. L'únic llibre on l'atzar té un pes important és a La música de l'atzar, perquè juguen a pòquer. El que m'interessa no és pas l'atzar, sinó les coses inesperades. Mireu el que passa avui al Carib. Les illes estan desapareixent, i la setmana passada ningú no s'ho podia esperar. Milions de persones quedaran afectats i centenars moriran. Això no és l'atzar, sinó la manera com funcionen els coses. Vull que les coses inesperades entrin als meus llibres, perquè les coses inesperades arriben amb molta regularitat a la vida. Per això formen part del què escric. Però, compte: els meus personatges tenen objectius i ambicions, no estan simplement asseguts allà, esperant que passi alguna cosa. Són actius. Però, de vegades, com a la vida, passen coses inesperades.
 
- A 4 3 2 1, un dels fets que marca l'Archie és la mort de Kennedy. L'inesperat en acció, marcant el futur de moltes generacions. I això em fa connectar el fet amb el món d'avui, amb el també inesperat accés al poder de Donald Trump, que molt possiblement també marcarà, i molt, el futur.
 
- Donald Trump és, efectivament, un esdeveniment inesperat. Ningú esperava que un home així pogués ser president. No sé què pot acabar fent. Trump ha governat durant 7 mesos i ja ha tingut temps de derogar moltes accions que Obama havia fet, com per exemple sortir de l'Acord climàtic de París. També ha fet promoció del racisme, i el que està fent és enverinar la societat. Donald Trump té el potencial de fer mal a Amèrica, i fent-ho també farà mal a la resta del món. Però també hi ha un aspecte positiu: que molta gent s'uneix per resistir. Trump ha aconseguit unir la gent en contra d'ell i en contra d'unes polítiques horribles.
 
- Després de Leviatan (1992) i Mr. Vertigo (1994), va endinsar-se en el mon del cinema, primer amb Smoke i Blue in the Face (1995), després dirigint Lulu on the Bridge (1998). Què va trobar al mon del cine que no tingués a la literatura?
 
- Cinema i literatura són dues maneres d'escriure molt diferents. Una novel·la és la vida en tres dimensions. Es pot tocar, es pot olorar, es pot tastar, tot és viu al cap, però tot és viu. En canvi, una pel·lícula són una sèrie d'imatges projectades en una pantalla rectangular. Quan escrius un guió, tot és més limitat. Tot són petits trossos de coses, el cinema són frases. Un llibre és una narració més continuada. Per mi va ser molt interessant fer el guió de Smoke, perquè mai no havia escrit per a cinema. Però vaig haver de retallar molt. La pel·lícula original durava tres hores, vam haver de retallar tota una hora, amb algunes escenes eliminades que eren de les meves preferides, com una entre l'Auggie (Harvey Keitel) i en Jimmy (Jared Harris) al magatzem, quan l'un li demana l'hora a l'altre. Una llàstima!