Poeta, assagista, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts a la Universitat Pompeu Fabra, Rafael Argullol mai és negligible. Fa menys d’un any va reeditar El Quattrocento, on vindicava els ideals renaixentistes. Ara ha publicat Pinacoteca soñada (Acantilado), on interpreta 168 obres pictòriques d’autors, corrents i èpoques diferents. El pensament renaixentista traspua també en les pàgines d’un llibre que es pot llegir com una lliçó humanista i una reflexió sobre la vida a través de la pintura.   

Aquest llibre és el seu museu imaginari.
És el meu museu imaginari. És un llibre que jo vaig estar pensant per recollir les pintures que més m’haguessin commogut, que hagués contemplat en directe, però cada pintura d’un autor diferent. Són 168 pintures de 168 pintors. Al llarg de tres anys, vaig anar escollint imatges de pintures, que confrontava amb un text que escrivia. El text a vegades tenia molt a veure amb la pintura i a vegades era més lliure. El vaig escriure al llarg de cent seixanta-vuit setmanes i, com són els meus escrits, vaig aprofitar per reflexionar sobre la vida, el món i de mi mateix. 

No és exactament un llibre d’art.
No ho és exactament. Ni és un llibre d’història de l’art, sinó que 168 obres de 168 pintors acompanyen un pensament. La xifra és aleatòria. 

Comença el llibre comentant El rai de la Medusa, de Théodore Géricault, una pintura que, segons escriu, expressa molt bé el que és l’ésser humà. 
Per mi, la pintura no és únicament una contemplació, sinó que és una trobada. Una pintura mai l’esgotem, sempre és inacabada.  Per això hi ha una tendència lògica a tornar a voler-la veure. Perquè mai la veus igual. En el cas de El rai de la Medusa, que és una obra de gran format que hi ha al Louvre, jo n’havia vist reproduccions.

Però en les reproduccions el que es posava de manifest era la desesperació d’uns nàufrags. Són els cossos que hi ha en primer pla. I amb prou feines es veu una línia a l’horitzó interrompuda per un vaixell. És una escena terrible, però a mesura que viatjava pel quadre arribava a l’esperança. Vaig completar la visió de la pintura, que mostrava aquesta suma de por i esperança que és l’ésser humà.

Aquesta idea de l’esperança i de l’espera és present en altres passatges del llibre, com a la pintura de Mario Sironi, L’espera.
L’ésser humà és una espera. Els grecs tenien la mateixa paraula per anomenar espera i esperança, elpis. Som una espera contínua, amb la por que comporta tota espera i l’esperança que també implica. En un altre llibre, vaig proposar que les tragèdies gregues, on això es presenta de manera crua, tindrien el millor escenari en les sales d’espera dels hospitals, perquè són un lloc on la por i l’esperança troben el seu sentit més clar. S’obre la porta, surt un metge o una infermera i el que t’anuncia és l’esperança o la tragèdia. 

A la caixa de Pandora, el que queda al fons és l’elpis. Hi havia dos germans bessons, un de molt llest que ha passat a la nostra història mítica, Prometeu, que era el que actuava després de pensar. El seu germà, Epimoteu, primer actuava i després pensava, i és el que va obrir la caixa de Pandora, d’on va sorgir la dona. Elpis estava al fons i ni els antics grecs ni ningú s’han posat d’acord en si l’espera o l’esperança són bones o dolentes. Si l’amor ja t’ha dit clarament que no, pots caure en la melangia o la depressió, però ja no tens la tensió del dilema.       

Vivim temps convulsos. M’ha interessat molt una cosa que diu quan interpreta un quadre de Holbein el Jove, de l’època Tudor, Els ambaixadors. Posa en qüestió que els temps actuals siguin els més rupturistes de la història, com solem dir. 
És veritat que la nostra època és de ruptures tecnològiques inèdites. Però imaginem algú que hagués estat contemporani de Leonardo da Vinci, entre mitjan del segle XV i inicis del XVI. Setanta anys en els quals va veure com queia la cosmogonia geocèntrica. La Terra deixava de ser el centre del món. Va veure com tots els mars estaven comunicats. El descobriment d’Amèrica és important, però encara ho és més que a través d’aquests descobriments la humanitat va veure que tenia un únic mar. 

Una altra cosa: l’home entra dins del cos. Fins aleshores, el metge parlava excàtedra i eren el barber i el ferrer feien les operacions. El metge renaixentista unifica els dos vessants. Cosa que va servir perquè la pintura tingués aquest estudi corporal extraordinari. La Terra, el món i el cos, i tot això la pintura ho va fer a través de la perspectiva, que dona la idea de penetració, i ho va difondre a través de la impremta. Això va passar en 70 anys. Ara, la nostra època també ho és de disruptiva. Vam ser els primers capaços de crear un estri capaç de destruir-nos, que va ser la bomba atòmica.

I ara potser també.
Ara som en un procés que, si no anem molt amb compte, serà l’autodestrucció espiritual. Perquè ho haurem cedit tot a la tecnologia.

Veu real aquest perill?
Des del moment que la tecnologia sigui imprescindible i nosaltres prescindibles, estarà acabat tot. Ara encara no ho som, però si finalment tots els oficis són substituïts i la tecnologia acaba autoreproduint-se, serem prescindibles.  

El poder se’ns vol manifestar ara amb tota la seva brutalitat potencial. Però vostè, observant el Caravaggio de David amb el cap de Goliat, no perd l’esperança. 
El quadre ens diu això, que el peix petit no es deixa sotmetre pel gran. David va vèncer Goliat. I és molt important el que està escrit a l’espasa de David, escrit en sang: “La humilitat pot matar l’orgull”. Hem de confiar en això. Fa poc vaig estar a Assís. Jo vaig tenir una formació cristiana, però no soc cristià. Ara bé, tinc un sant predilecte, Sant Francesc d’Assís. Va ser una autèntica revolució amb l’arma de la humilitat, envers els animals, envers la naturalesa, envers els pobres. 

Li va agradar Assís?
Ja hi havia estat. Aquesta vegada va coincidir amb el 800 aniversari de la mort de Francesc. Estava ple de pelegrins. Mira, jo crec que Sant Francesc és el sant que, en certa manera, redimeix l’Església del seu vessant més obscur.

En un capítol comenta El recolliment del miserable, de Puis de Chavannes. S’hi veu un pescador vidu i empobrit en actitud compungida o pietosa. 
Fins al segle XIX els vulnerables no foren objecte de la pintura. Comencen a aparèixer en el Renaixement, en alguns casos. Però els miserables apareixen de manera protagonista quan emergeix el moviment obrer. Aquesta pintura és impressionant. 

En temps com els actuals, de vulnerabilitats i desigualtats, quins pintors o obres haurien de ser revisitats?
N’hi ha diversos. Des d’un Delacroix amb la llibertat que condueix el poble a un autor com Grosz, que té un quadre com Metròpolis. Aquesta pintura, mostrant una gran ciutat en flames, mostra d’una manera anticipada moltes de les coses que ens venen a sobre. L’expressionisme en pintura va ser un moviment molt radical de cultura social. Aleshores, es va començar a veure com a evident aquest model de ciutat superpoblada i mecanitzada, i Grosz va veure venir molt aviat el caràcter claustrofòbic d’aquesta ciutat. Va ser profètic.

M’ha agradat molt el que diu sobre L’avi amb el seu net, de Domenico Ghirlandaio, del segle XV. 
És una obra excel·lent. Perquè la tendresa és un sentiment molt difícil d’expressar, també poèticament. I aquesta pintura ho aconsegueix. Està al Thyssen de Madrid. S’hi veu un vell afectat per alguna malaltia que deforma el seu nas i la mirada que intercanvia amb el nen és una meravella. Ressalta el millor de la condició humana, com la tendresa derrota el pas del temps.  

Hi ha una pintura que és també sorprenent, La Verge de l’Anunciació, d’Antonello da Messina.
Sí. Està a Palerm. D’anunciacions n’hi ha moltes a la pintura, però aquesta és la més humana. Pensem que la Verge és una nena púber i la que li ve a sobre és molt gros. Aquest quadre expressa una màxima subtilesa, amb el gest d’una mà que resumeix dubtes i melangies.  

En uns moments tan convulsos, convidar a la pintura com fa vostè ens pot ajudar?
És un aliat imprescindible. No sé si l’art, però el sentit de la bellesa és un sentiment que res podrà substituir. Es podran crear quadres aparentment perfectes, però res podrà substituir aquesta complexitat emocional que és el sentiment de bellesa.