El 18 de juliol del 1936, Barcelona era una festa. Tot estava preparat per inaugurar, l'endemà, l'Olimpíada Popular que havia de reunir quasi 5.000 atletes provinents de tots els racons del món, un ampli moviment que es va estendre davant la convocatòria dels Jocs Olímpics a Berlín. Uns Jocs aquests que el Tercer Reich es preparava per manipular a gust del nazisme governant. 

El 1931, el Comitè Olímpic Internacional (COI) havia decidit que Berlín fos la seu de les Olimpíades del 1936. En aquell moment, Adolf Hitler encara no era el führer. Però la seva arribada al poder el gener del 1933 va generar una gran onada d'oposició internacional a fer de la capital alemanya la seu olímpica. La política dictatorial i racista del nazisme xocaven frontalment contra l'esperit olímpic.

En pocs mesos, Barcelona va ser vista com l'alternativa per celebrar uns Jocs antifeixistes. Era la Barcelona republicana, en un estat on les forces progressistes havien guanyat les eleccions del febrer i feien bandera del combat contra el feixisme. L'organització de l'Olimpíada Popular va ser, de fet, una iniciativa de la societat civil més compromesa amb la situació republicana. Van ser entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barceloní o el CADCI els qui van constituir el Comitè Català Pro Esport Popular que va donar lloc al comitè organitzador, tot i que Lluís Companys va acceptar-ne la presidència. 

Els historiadors Carles Santacana i Xavier Pujadas, en el llibre L'altra Olimpíada, han aprofundit en aquells Jocs antifeixistes i n'han destacat els elements més característics: mostrar el rebuig al que representava el Tercer Reich i la defensa dels valors de pau i fraternitat olímpica; la difusió de l'esport popular; la participació activa de la dona, i l'obertura a la representació de pobles sense estat. Així, hi van ser presents delegacions palestina i jueva -que estava vetada a Berlín-, com també d'Alsàcia i d'altres pobles.

Es dona el fet que la representació espanyola a l'Olimpíada estava formada per quatre delegacions: espanyola, basca, gallega i catalana. Un fet que ara seria inimaginable i que va ser possible en aquell context de màxima proximitat entre el Govern de la Generalitat, dirigit per ERC, i el govern espanyol del Front Popular.

La festa, però, no es va celebrar. Els qui assajaven les activitats folklòriques per al dia de la inauguració mai les durien a terme. Els sardanistes que havien de fer la sardana més gran del món mai la ballarien. Pau Casals no dirigiria cap concert al Teatre Grec, com estava previst. Mentre els assajos avançaven a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, que havia d'acollir la trobada esportiva, les tropes del Marroc es revoltaven. El 19 de juliol esclatava la guerra i l'aixecament militar intentava apoderar-se de la península, també de Barcelona.  

En l'acte d'inauguració dels Jocs del 1992, l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va recordar aquesta Olimpíada: "Fa 56 anys, s'havia de fer una Olimpíada Popular en aquest estadi de Montjuïc. El nom del president de l'Olimpíada  és gravat allà dalt, a l'antiga porta de la Marathon. Es deia Lluís Companys i era el president de la Generalitat de Catalunya. Avui, l'estadi està refet i la ciutat també". Cinquanta-sis anys després, es feia justícia a l'Olimpíada Popular.

[plantillajocs]