23
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
18:15h
Lluís Cortés i Cava (Balaguer, 1986), es va llevar el 24 de febrer de 2022 en un hotel de Kíiv mentre als carrers sonaven les sirenes que alertaven del perill de bombes. Els primers dies de la invasió de Rússia a Ucraïna els va viure en primera persona enmig d'una odissea per fugir del país.
Ell, que era i encara és entrenador de la selecció femenina del país, es va veure com un de tants milers d'ucraïnesos que buscaven sortir del conflicte. Ho va fer després de llargues hores amb cotxe i tren i entre casament i por real a morir. Un any després, aquest és el seu testimoni:
- Vostè ha estat testimoni d'un fet excepcional com l'esclat d'una guerra. Com recorda aquell 24 de febrer a Kíiv?
- Els nostres avis van viure la Guerra Civil, però les següents generacions no, i no ens imaginem com és una guerra. Vaig tenir la desgràcia de viure-la en primera persona. Vam arribar a la capital ucraïnesa des d'Istanbul, on havíem guanyat la Turkish Cup amb la selecció femenina d'Ucraïna. Estàvem molt contents i aquell dimecres 23 de febrer vam anar a celebrar-ho per la ciutat. Tot era habitual i normal. Aquella nit, però, em va sonar el telèfon de l'habitació de l'hotel a les sis del matí. Era en Jordi Escura, preparador físic de la selecció i company meu. El que em va dir em va quedar gravat: "Nano, ja la tenim aquí".
- Rússia havia iniciat la invasió d'Ucraïna.
- Vaig obrir la finestra i vaig sentir sirenes. Va ser un xoc, perquè ni nosaltres ni la gent del nostre entorn teníem la sensació que Rússia hagués de fer aquell pas. La majoria creia que hi hauria alguna intervenció a la zona del Donbàs, que ja estava en conflicte, però no que s'iniciés una operació a gran escala com aquella.
- Quins van ser els seus primers moviments?
- L'aeroport havia estat bombardejat i estàvem atrapats a la capital. Vaig pensar: com es fuig d'una guerra? La Federació de Futbol d'Ucraïna ens va dir que estiguéssim tranquils, que ens posarien una furgoneta per sortir de la ciutat. Paral·lelament, nosaltres vam parlar amb l'ambaixada espanyola, i ens van dir que ens quedéssim a l'hotel. Sort que no ho vam fer, perquè al cap de dotze hores ja no hi quedava cap treballador. Tots havien marxat i els hostes l'estaven gestionant.
- Cap on anaven?
- Vam passar pel banc perquè havíem de signar uns documents, i després vam enfilar el camí cap a Lviv, una de les grans ciutats de l'oest del país. L'autopista era un caos de vehicles, i amb tres hores només havíem fet deu quilòmetres. Vam arribar a pensar que estaríem atrapats entre dos focs, perquè els tancs russos s’anaven aproximant i els ucraïnesos anaven a defensar la capital. D'aquelles hores recordo dues imatges: el brutal estrèpit dels avions de combat i mares amb nens petits marxant a peu per la carretera.
- Quan van arribar a Lviv?
- Al cap de 21 hores. Vam hostatjar-nos en un hotel, i allà vam tornar a sentir les sirenes. L'spa va ser el nostre refugi, i la situació era surrealista. Molta gent amb abrics asseguda a les hamaques de la zona del balneari. Una periodista de la ciutat ens va explicar que quan sonen les alarmes no vol dir necessàriament que hi hagi un risc concret a la zona on et trobes, sinó que s'encenen quan es detecta que un míssil ha entrat a la regió. Aquella explicació ens va calmar. A la ciutat es respirava una certa quotidianitat, amb molts estudiants que marxaven i periodistes que anaven a cobrir el conflicte.
- Què va passar després?
- Des de la Federació ens van posar un nou vehicle que ens va dur a una gran casa, on hi havia molt poca llum. Vam tornar a passar por, perquè no teníem informació d'on érem. També vam patir molt fred: estàvem a uns deu graus sota zero. Havien organitzat un contingent de familiars de membres de la Federació de Futbol d'Ucraïna, i d'allà vam anar a l'estació de tren.
- Què s'hi van trobar a l’estació?
- Hi havia milers de persones. Moltes més de les que podien assumir els combois. La situació va ser molt desagradable perquè la gent es barallava per pujar-hi. Nosaltres vam tenir la sort que el cap d'estació ens va situar en una zona on pararia una de les portes. Així ho vam fer, i vam entrar al tren. El futbol ens va salvar la vida a Ucraïna. Gràcies al contacte amb la Federació, nosaltres vam disposar d'alguns privilegis que molta altra gent no tenia. Els pitjors moments els vam viure en aquell tren.
- Per què?
- Les mares i els nens s'acomiadaven dels pares, que no podien marxar i que anaven al front. Les escenes que hem vist a les pel·lícules es reproduïen en la realitat en aquell moment. Ens dirigíem a la frontera, i el trajecte que en condicions normals hagués durat menys de dues hores en va durar vint-i-dues. Molts cops el tren es va quedar aturat, i no sabíem ni on érem. En aquelles situacions vam pensar de tot, fins i tot que podríem morir.
- I arriben a la frontera.
- Per nosaltres va ser un motiu de felicitat perquè ja havíem escapat de la guerra. Per la resta de la gent, la tristesa va ser absoluta. Vaig veure plorar molta gent. A Polònia van fer un control de passaports, que va ser llarguíssim. També ens van donar menjar i mantes. En aquell moment vaig prendre consciència que, a ulls dels policies polonesos, jo era un refugiat. La Federació Polonesa de Futbol ens va posar un cotxe que ens va dur a Cracòvia.
- Com va ser el retorn a la quotidianitat?
- Des que ens vam llevar a Kíiv el dijous fins que vaig arribar a Barcelona, van passar quatre dies. Vaig patir estrès posttraumàtic sense saber-ho. La primera nit que vaig dormir a casa vaig somiar amb la guerra i que no em tornaven el passaport. Durant aquest any hi he pensat molt, en tota aquella experiència. El meu impuls en un primer moment va ser el d'ajudar tothom, però això era impossible. Calia ajudar a qui poguéssim, i així ho vam fer.
- Què van fer?
- Organitzar dos camions amb medicines, menjar i roba.
- Va ser efectiva?
- Sí, va arribar. Érem conscients que podia passar de tot, però la Federació de Futbol d'Ucraïna va fer-ne un bon seguiment. L'ajuda va servir.
- De quina manera va ajudar a les jugadores?
- Buscant-los-hi feina fora del país. Va ser una tasca ingent. Primer vam parlar amb la UEFA i la FIFA per fer possible l'obertura d'una finestra de mercat extraordinària. Ho vam aconseguir, i a partir d'aquell moment, molts clubs es van obrir per incorporar futbolistes. Hi va haver entitats que van fer els fitxatges sense tenir-ne necessitat. Vam col·locar 55 jugadores.
- Ha tornat a veure-les?
- Sí, al mes de juny i setembre. Ens vam concentrar a Polònia per disputar dos partits amistosos. Va ser molt emotiu i també dramàtic. Recordo que un dels nostres fisioterapeutes ens va demanar si podia venir amb la seva família perquè s’havia quedat sense casa. Vam jugar contra Escòcia i contra Hongria. Al setembre ens vam tornar a trobar per jugar partits amb Illes Fèroe i Espanya. El de la selecció espanyola ha estat el darrer partits que hem jugat. Al juliol esperem tornar-ho a fer.
- Vostè acaba contracte aquest estiu. Té clar què farà?
- Ells volen que continuem, però també han d'entendre que la situació és molt complicada i que el nostre projecte per al futbol femení té poc sentit en una situació de guerra com l'actual. El país tindrà moltes altres prioritats. D'altra banda, tampoc no ens sentim moralment bé cobrant per una feina que no podem desenvolupar en la seva totalitat. És probable que no continuem, tot i que m'agradaria seguir ajudant-los.
- Com veu la situació actual a Ucraïna? Què li diuen els seus companys de federació?
- Parlo amb ells molt sovint, i el missatge que transmeten és que no s'acceptarà cap negociació fins que no es recuperi tot el que és seu. No es tolera cap conversa que signifiqui un repartiment de territori. El seu patriotisme és molt gran i això em fa pensar en un conflicte llarg.
- Amb la perspectiva d’un any, quina reflexió ha extret de la seva experiència?
- He après moltes coses que no t'expliquen mai. Una guerra treu el pitjor de les persones, però també el millor. He vist un corrent de solidaritat que no aflora en situacions normals. Tot aquell periple també m’ha fet relativitzar les coses, canviar diverses perspectives i valorar més el que tinc.
Ell, que era i encara és entrenador de la selecció femenina del país, es va veure com un de tants milers d'ucraïnesos que buscaven sortir del conflicte. Ho va fer després de llargues hores amb cotxe i tren i entre casament i por real a morir. Un any després, aquest és el seu testimoni:
- Vostè ha estat testimoni d'un fet excepcional com l'esclat d'una guerra. Com recorda aquell 24 de febrer a Kíiv?
- Els nostres avis van viure la Guerra Civil, però les següents generacions no, i no ens imaginem com és una guerra. Vaig tenir la desgràcia de viure-la en primera persona. Vam arribar a la capital ucraïnesa des d'Istanbul, on havíem guanyat la Turkish Cup amb la selecció femenina d'Ucraïna. Estàvem molt contents i aquell dimecres 23 de febrer vam anar a celebrar-ho per la ciutat. Tot era habitual i normal. Aquella nit, però, em va sonar el telèfon de l'habitació de l'hotel a les sis del matí. Era en Jordi Escura, preparador físic de la selecció i company meu. El que em va dir em va quedar gravat: "Nano, ja la tenim aquí".
- Rússia havia iniciat la invasió d'Ucraïna.
- Vaig obrir la finestra i vaig sentir sirenes. Va ser un xoc, perquè ni nosaltres ni la gent del nostre entorn teníem la sensació que Rússia hagués de fer aquell pas. La majoria creia que hi hauria alguna intervenció a la zona del Donbàs, que ja estava en conflicte, però no que s'iniciés una operació a gran escala com aquella.
"Les primeres sirenes que vaig sentir a Kíiv em van deixar en xoc. No esperàvem allò. Vaig pensar: com es fuig d'una guerra?"
- Quins van ser els seus primers moviments?
- L'aeroport havia estat bombardejat i estàvem atrapats a la capital. Vaig pensar: com es fuig d'una guerra? La Federació de Futbol d'Ucraïna ens va dir que estiguéssim tranquils, que ens posarien una furgoneta per sortir de la ciutat. Paral·lelament, nosaltres vam parlar amb l'ambaixada espanyola, i ens van dir que ens quedéssim a l'hotel. Sort que no ho vam fer, perquè al cap de dotze hores ja no hi quedava cap treballador. Tots havien marxat i els hostes l'estaven gestionant.
- Cap on anaven?
- Vam passar pel banc perquè havíem de signar uns documents, i després vam enfilar el camí cap a Lviv, una de les grans ciutats de l'oest del país. L'autopista era un caos de vehicles, i amb tres hores només havíem fet deu quilòmetres. Vam arribar a pensar que estaríem atrapats entre dos focs, perquè els tancs russos s’anaven aproximant i els ucraïnesos anaven a defensar la capital. D'aquelles hores recordo dues imatges: el brutal estrèpit dels avions de combat i mares amb nens petits marxant a peu per la carretera.
- Quan van arribar a Lviv?
- Al cap de 21 hores. Vam hostatjar-nos en un hotel, i allà vam tornar a sentir les sirenes. L'spa va ser el nostre refugi, i la situació era surrealista. Molta gent amb abrics asseguda a les hamaques de la zona del balneari. Una periodista de la ciutat ens va explicar que quan sonen les alarmes no vol dir necessàriament que hi hagi un risc concret a la zona on et trobes, sinó que s'encenen quan es detecta que un míssil ha entrat a la regió. Aquella explicació ens va calmar. A la ciutat es respirava una certa quotidianitat, amb molts estudiants que marxaven i periodistes que anaven a cobrir el conflicte.
- Què va passar després?
- Des de la Federació ens van posar un nou vehicle que ens va dur a una gran casa, on hi havia molt poca llum. Vam tornar a passar por, perquè no teníem informació d'on érem. També vam patir molt fred: estàvem a uns deu graus sota zero. Havien organitzat un contingent de familiars de membres de la Federació de Futbol d'Ucraïna, i d'allà vam anar a l'estació de tren.
"Els pitjors moments els vam viure al tren, quan viatjàvem cap a la frontera. El trajecte va durar vint-i-dues hores i vam arribar a pensar que podríem morir"
- Què s'hi van trobar a l’estació?
- Hi havia milers de persones. Moltes més de les que podien assumir els combois. La situació va ser molt desagradable perquè la gent es barallava per pujar-hi. Nosaltres vam tenir la sort que el cap d'estació ens va situar en una zona on pararia una de les portes. Així ho vam fer, i vam entrar al tren. El futbol ens va salvar la vida a Ucraïna. Gràcies al contacte amb la Federació, nosaltres vam disposar d'alguns privilegis que molta altra gent no tenia. Els pitjors moments els vam viure en aquell tren.
- Per què?
- Les mares i els nens s'acomiadaven dels pares, que no podien marxar i que anaven al front. Les escenes que hem vist a les pel·lícules es reproduïen en la realitat en aquell moment. Ens dirigíem a la frontera, i el trajecte que en condicions normals hagués durat menys de dues hores en va durar vint-i-dues. Molts cops el tren es va quedar aturat, i no sabíem ni on érem. En aquelles situacions vam pensar de tot, fins i tot que podríem morir.
- I arriben a la frontera.
- Per nosaltres va ser un motiu de felicitat perquè ja havíem escapat de la guerra. Per la resta de la gent, la tristesa va ser absoluta. Vaig veure plorar molta gent. A Polònia van fer un control de passaports, que va ser llarguíssim. També ens van donar menjar i mantes. En aquell moment vaig prendre consciència que, a ulls dels policies polonesos, jo era un refugiat. La Federació Polonesa de Futbol ens va posar un cotxe que ens va dur a Cracòvia.
- Com va ser el retorn a la quotidianitat?
- Des que ens vam llevar a Kíiv el dijous fins que vaig arribar a Barcelona, van passar quatre dies. Vaig patir estrès posttraumàtic sense saber-ho. La primera nit que vaig dormir a casa vaig somiar amb la guerra i que no em tornaven el passaport. Durant aquest any hi he pensat molt, en tota aquella experiència. El meu impuls en un primer moment va ser el d'ajudar tothom, però això era impossible. Calia ajudar a qui poguéssim, i així ho vam fer.
- Què van fer?
- Organitzar dos camions amb medicines, menjar i roba.
- Va ser efectiva?
- Sí, va arribar. Érem conscients que podia passar de tot, però la Federació de Futbol d'Ucraïna va fer-ne un bon seguiment. L'ajuda va servir.
- De quina manera va ajudar a les jugadores?
- Buscant-los-hi feina fora del país. Va ser una tasca ingent. Primer vam parlar amb la UEFA i la FIFA per fer possible l'obertura d'una finestra de mercat extraordinària. Ho vam aconseguir, i a partir d'aquell moment, molts clubs es van obrir per incorporar futbolistes. Hi va haver entitats que van fer els fitxatges sense tenir-ne necessitat. Vam col·locar 55 jugadores.
- Ha tornat a veure-les?
- Sí, al mes de juny i setembre. Ens vam concentrar a Polònia per disputar dos partits amistosos. Va ser molt emotiu i també dramàtic. Recordo que un dels nostres fisioterapeutes ens va demanar si podia venir amb la seva família perquè s’havia quedat sense casa. Vam jugar contra Escòcia i contra Hongria. Al setembre ens vam tornar a trobar per jugar partits amb Illes Fèroe i Espanya. El de la selecció espanyola ha estat el darrer partits que hem jugat. Al juliol esperem tornar-ho a fer.
"Els ucraïnesos no toleren cap negociació que signifiqui pèrdua de territori. El seu patriotisme és molt gran i això em fa pensar que el conflicte s'allargarà"
- Vostè acaba contracte aquest estiu. Té clar què farà?
- Ells volen que continuem, però també han d'entendre que la situació és molt complicada i que el nostre projecte per al futbol femení té poc sentit en una situació de guerra com l'actual. El país tindrà moltes altres prioritats. D'altra banda, tampoc no ens sentim moralment bé cobrant per una feina que no podem desenvolupar en la seva totalitat. És probable que no continuem, tot i que m'agradaria seguir ajudant-los.
- Com veu la situació actual a Ucraïna? Què li diuen els seus companys de federació?
- Parlo amb ells molt sovint, i el missatge que transmeten és que no s'acceptarà cap negociació fins que no es recuperi tot el que és seu. No es tolera cap conversa que signifiqui un repartiment de territori. El seu patriotisme és molt gran i això em fa pensar en un conflicte llarg.
- Amb la perspectiva d’un any, quina reflexió ha extret de la seva experiència?
- He après moltes coses que no t'expliquen mai. Una guerra treu el pitjor de les persones, però també el millor. He vist un corrent de solidaritat que no aflora en situacions normals. Tot aquell periple també m’ha fet relativitzar les coses, canviar diverses perspectives i valorar més el que tinc.