Rafael Nadal Parera anuncia la seva retirada del tenis. El millor jugador espanyol de tots els temps ha publicat un vídeo aquest dijous al matí on deixa clara la seva decisió: deixarà de competir un cop finalitzi la Copa Davis.
Mil gracias a todos
— Rafa Nadal (@RafaelNadal) October 10, 2024
Many thanks to all
Merci beaucoup à tous
Grazie mille à tutti
谢谢大家
شكرا لكم جميعا
תודה לכולכם
Obrigado a todos
Vielen Dank euch allen
Tack alla
Хвала свима
Gràcies a tots pic.twitter.com/7yPRs7QrOi
En un vídeo emotiu, Nadal explica aguantant les llàgrimes que han estat "uns anys molt difícils", especialment els darrers dos. "No he sigut capaç de jugar sense limitacions. És una decisió que evidentment és difícil, he necessitat temps per prendre-la", explica. "En aquesta vida tot té un principi i un final, ara és el moment adequat", sentencia. El seu darrer torneig serà la final de la Copa Davis amb Espanya, un fet que li suposa una il·lusió especial i això li significarà "tancar el cercle" de la seva carrera.
Una història llegendària d'un tenista inigualable
Del tenista de Manacor -nascut el 1986, un any abans que Novak Djokovic i cinc després que Roger Federer, els altres dos components del Big Three- se'n recorden exhibicions a tot arreu, remuntades impossibles, victòries inexplicables des de la ciència, recuperacions miraculoses, i se n'acostuma a obviar la dimensió purament tècnica. Un exemple clàssic: l'any 2009, després de vèncer Fernando Verdasco en unes semifinals taquicàrdiques a l'Open d'Austràlia, es va plantar a la final havent recuperat només unes hores. I el que el va fer guanyar la final davant Federer -les llàgrimes del suís van ser la foto de la jornada quan es feia l'entrega de trofeus- no va ser la capacitat física, sinó la capacitat de creuar el revés sobre la dreta del rival. Va ser un triomf mental, sí, com sempre al tenis de primer nivell, però sobretot tàctic. Perquè si Nadal ha arribat on ha arribat, és a dir, al cim de l'esport, és perquè té els cops i té la intel·ligència.
Cops, intel·ligència i capacitat de treball. Jugadors que van competir contra el tenista de Manacor en les categories inferiors de l'ATP encara recorden com de difícil era batre'l. A principis dels 2000, en una pista de terra batuda del Club Tenis Bonasport, a la zona alta de Barcelona, Nadal jugava contra un croat més gran que ell que es desesperava davant la incapacitat de tancar els punts. No hi havia pilota que l'exnúmero u no lluités. Les tornava totes bombejades, molt per sobre de la xarxa -Federer es faria un tip de cobrir-se el revés a una mà per evitar l'efecte de la dreta de Nadal, sobretot a terra batuda-, i això li permetia recuperar la posició i, de passada, desesperar el rival. Aquella tarda al Bonasport -va guanyar, per descomptat, i al cap de poc ja jugava la següent ronda- ja hi havia els fonaments del tenista que seria anys després.
El palmarès és per emmarcar -22 Grand Slams, tants com Djokovic; són els que en tenen més per sobre dels 21 de Federer-, però l'important abans d'afrontar la retirada és el llegat, que va molt més enllà del que ha passat -i passarà- a les pistes. El que quedarà és Nadal recuperant dos sets en contra davant Daniil Medvedev a Austràlia l'any passat; Nadal enduent-se un duel titànic a cinc sets amb Federer a Wimbledon l'any 2008, que no és el millor partit de la història però s'hi assembla; Nadal amb 18 anys abassegant Andy Roddick a la terra batuda de Sevilla en la primera Copa Davis que es va endur com a professional; Nadal guanyant 14 vegades Roland Garros. Una xifra que, amb perspectiva històrica, és incomparable. És com si un ciclista guanyés 14 vegades el Tour de França en un període inferior als 20 anys, per exemple. En certa manera, el tenista de Manacor s'assembla al Reial Madrid, tant en les formes com en el fons.
Amic de lluir una espanyolitat desacomplexada -és el màxim exponent de la frase soy español, a qué quieres que te gane encunyada en els anys gloriosos de la selecció espanyola de futbol i de la irrupció de Nadal- i amb un perfil polític allunyat de la socialdemocràcia, ha estat una bèstia competitiva. L'estètica és important -els pantalons pirates dels inicis, de dubtós gust, com les samarretes sense mànigues que va popularitzar-, però encara ho és més l'autoritat, sobretot en un esport que es juga cara a cara i sense escapatòria possible. En els grans duels de la seva carrera hi ha un moment que es repeteix: després d'un punt llarg que semblava perdut, aconsegueix un passing inapel·lable i ho celebra mirant la seva llotja, amb la determinació als ulls; el rival, en aquell moment, fa el mateix, però amb les mans a la cintura i gest d'incomprensió. És el precís instant en què tothom intueix com acabarà la batalla.