Quan es parla d'uns Jocs Olímpics en un país poc desenvolupat, normalment el fet d'organitzar-los és sinònim de progrés i de millora de les condicions de vida pels ciutadans. Era la voluntat pretesa amb Brasil, després que el 2009 la ciutat de Rio fos elegida per organització els Jocs Olímpics de l'any 2016. Però no va ser així, sinó que l'esdeveniment només va fer més evidents les diferències entre el Brasil pobre i el Brasil ric, convivint, això sí, porta a porta.

I això que la victòria de la candidatura brasilera va ser celebrada a tot el país, llavors liderat per l'ara expresident Lula da Silva. Rio havia vençut a ciutats molt fortes a nivell d'infraestructures, com Chicago, Madrid i Tòquio, i amb l'emblemàtic president es veia un raig de llum per a millorar la vida dels ciutadans.

Els set anys des del nomenament fins a la celebració de l'esdeveniment no van ser fàcils. Les dificultats llatinoamericanes per organitzar-se feien témer el pitjor. Fins i tot, dos dies abans de la inauguració, Thomas Bach, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), deia que era "massa d'hora per fer elogis i festejar". Tot i això, els Jocs Olímpics finalment es van poder celebrar sense massa complicacions en l'àmbit esportiu.

Ara bé, amb el que no comptaven els organitzadors era la crisi política, econòmica i social en la qual estava submergida el país. A Lula l'havia rellevat el 2010 Dilma Rousseff, però en les dates de la celebració dels Jocs, a la presidenta li quedaven dies per ser destituïda a través d'un impeachment i amb acusacions de corrupció. L'impopular Michael Temer, vicepresident de Rousseff, es convertiria en el nou president. La seva popularitat era tan baixa que fins i tot va demanar no ser presentat com un dels presents a la llotja de l'Estadi Olímpic el dia de la inauguració davant la més que previsible rebuda hostil per part del públic.

La crisi social, sumada a la política, no tenia aturador. Els indicadors de pobresa eren cada cop més grans i cada cop més persones es trobaven en risc d'exclusió. La situació tornava a assemblar-se a la dels anys noranta, amb taxes d'atur altíssimes, fragilitat extrema del sistema de protecció social, negació de drets fonamentals i multiplicació de carències socials, com la fam, la misèria, la falta d'oportunitats o l'abandonament. Molt lluny quedava la sisena economia més gran del món el 2010, quan Lula abandonà la presidència.

Irònicament, i en el sentit més dramàtic de la paraula, els Jocs Olímpics de Rio van ser un èxit i un fracàs. Sí, tot i la desconfiança del COI i de la FIFA es van poder celebrar tant el mundial de futbol de 2014 com els Jocs Olímpics, però l'avanç social i de drets que es pretenia no es va aconseguir. Cinc anys després, la situació no ha canviat. De fet, s'ha agreujat encara més. Rio va poder organitzar uns Jocs Olímpics, amb tot l'esforç en tots els sentits que això comporta, però no ha estat capaç de cobrir els drets i les necessitats bàsiques de la seva ciutadania.

[plantillajocs]