Sis cordes vocals i una pua

Hola, soc la Gina, tinc onze anys i m’agradaria compartir amb vosaltres una història del meu diari. Si també n’escriviu un, estaria bé conèixer les aventures que us passen i així poder-nos fer amics.

   Dissabte, 19 d’agost de 2017.

   Ja sabeu que fa una setmana hem tornat de passar uns dies a la platja amb uns amics del pares. Avui soc a l’aeroport i compto amb ànsia els minuts que falten per les cinc de la tarda. És l’hora prevista d’arribada del vol que porta l’avi Bernat de Reikiavik. Des que va morir l’àvia viu a Akranes, un poblet veí costaner. Amb els pares hem vingut a rebre’l com ho venim fent els darrers quatre anys, amb petits instruments musicals per donar-li la benvinguda com es mereix. En aquesta ocasió he escollit el so dels mini-platerets, mentre que la mare duu un triangle i el papa un ou de percussió i una corona de picarols.

   Estic molt contenta perquè enguany les tres setmanes que l’avi passarà amb nosaltres coincideixen amb les meves vacances i així podré estar tot el temps del món amb ell. Recordo que l’any passat marxava cada dia a l’escola morruda o plorant per la recança que em produïa la separació.

   Sempre m’ha agradat la seva companyia perquè m’explica històries de quan era pilot i viatjava per tot el món, com quan va haver de fer un aterratge d’emergència al nord de França per l’avaria d’un dels motors de l’avió. Ell en va aprendre molt d’aquella experiència i sempre m’aconsella que, quan estigui en una situació límit, respiri fons i tingui confiança. No sé en qui o en què, però sempre que ho poso en pràctica quan em surt alguna pregunta difícil als exàmens de l’escola, funciona, si més no, per estar tranquil·la sigui quin sigui el resultat. L’avi Bernat sempre diu que no hi ha res difícil, simplement les coses són o bé fàcils o bé difàcils.

   Fa una estona el pare m’ha ensenyat l’avió en què amb tota probabilitat arribarà l’avi. Ha passat molt a prop nostre mentre feia les maniobres d’aterrament, i jo, segura que em veuria, l’he saludat alçant els braços, saltant i cridant: "Avi Bernaaat, avi Bernaaaaat!".

D’això fa més de vint minuts, ja passen uns quatre de les cinc i encara no ha aparegut ningú per la porta d’arribades. La mare veu que començo a impacientar-me perquè tota l’estona faig les mateixes preguntes: que quan arribarà, que si estan segurs que és per aquella porta i no per una altra, que quina hora és... La mare m’explica amb paciència que després d’aterrar tothom ha de sortir ordenadament i recollir l’equipatge de mà, que és el que porta cada passatger sempre amb ell i quan pugen a l’avió el col·loquen a uns armaris que hi ha damunt les butaques, i les maletes de més volum, que viatgen en uns compartiments molt grans i que sovint es triga temps en recuperar perquè han de passar per una cinta transportadora i cadascú ha d’esperar atent a poder agafar les seves.

   —Si, mamà —li dic—, com quan vam anar a Menorca!

   El pare ens ofereix una bosseta de fruits secs per tal que ens passi més ràpida l’espera. Tots tres parem la mà i anem picant, fins que apareix el primer passatger seguit d’una filera de persones de totes les edats, la majoria d’aspecte nòrdic, carregades amb maletes de rodes. L’emoció m’impedeix continuar menjant, i de bursada estiro la bossa de mà a la mama per demanar-li els platerets i els picarols; en qualsevol moment apareixerà l’avi i hem de tenir-ho tot a punt!

   —És ell! És ell! Avi Bernaaat! —crido mig embogida saltant d’alegria. I surto a corre cuita tota desfermada fent sonar els instruments i llençant-me al seu coll per ser la primera a petonejar-lo. Ell, assetjat per la meva rauxa d’eufòria, es veu obligat a deixar anar les maletes per poder-me agafar al vol, mantenint amb prou feines l’equilibri. Els pares s’acosten amb el cor entendrit i saluden l’avi tot fonent-nos en una abraçada a quatre bandes d’aquelles que donen caliu de germanor. L’avi i jo no podem evitar emocionar-nos, ell en sentir-se tant estimat i jo en veure’l que ara s’afanya a treure’s les ulleres i el mocador de la butxaca per eixugar-se les llàgrimes. De tant embadalits que estàvem en aquesta bombolla d’amor, ni ens hem adonat que provoquem un embús, dificultant el pas de la resta de passatgers que van arribant. Els grans demanen disculpes i sortim tots quatre de l’aeroport.

   Durant el trajecte en cotxe fins a casa, la mare confessa que al principi no l’havia pas reconegut, amb bigoti i tan prim. L’avi, bo i fent broma, comenta que ell tampoc, envestit com s’ha vist per quelcom que li queia al damunt, sense saber si demanar auxili o sortir cames ajudeu-me d’allà. Jo no paro de riure sentint-me protagonista d’aquell gest espontani, fins que el papa em crida l’atenció dient que estic molt esverada i que m’haig de relaxar si no vull que acabem tots en un centre de salut mental. Sense parlar, només amb gestos, l’avi em demana els instruments musicals que havíem dut, i se’ls va posant uns al cap, altres a les orelles i els altres sota el nas, arraulint la boca cap amunt en una ganyota tan divertida que no he pogut evitar un esclat de riure i els papes, des dels seients de davant, bé girant-se, bé mirant pel retrovisor, també s’hi han contagiat, trencant el mal rotllo que s’havia creat pel reny del pare.

   Un cop a casa he acompanyat l’avi a la seva habitació perquè em moria de ganes d’ensenyar-li el dibuix que li havia desat a la capçalera del llit: un enorme avió de color blanc, vermell i negre, amb tota mena de detalls, ocupava el primer pla, i al costat posàvem l’avi, vestit de pilot, i jo amb un somriure d’orella a orella. La resta de la tarda ha transcorregut entre un deliciós berenar que havia preparat la mare i avorrides converses de grans que jo no entenia, perquè tota l’estona parlaven de ‘mestasi’ o una cosa semblant i d’un humor dolent que no sé quina gràcia tenia perquè a tots tres se’ls veia força tristos i ensopits. Amb l’excusa que l’avi necessita descansar ens hem allitat d’hora, però jo em deleixo per que arribi l’endemà i jugar amb ell.

   Diumenge, 20 d’agost de 2017.

   En despertar al matí he tingut una sensació estranya, com si notés una presència nova a la cambra. Un cop incorporada, el primer que he vist ha sigut una funda de guitarra col·locada als peus del meu llit. Allò devia ser cosa de l’avi. M’he afanyat a obrir la cremallera, deixant al descobert una bonica guitarra que he acariciat amb la punta dels ditets, com per confirmar pel tacte que no era un somni el que tenia davant.
   L’avi per l’escletxa de la porta contempla silenciós l’escena i intervé:

   —Aquest viatge Gina, he vingut acompanyat d’una amiga molt especial: aquesta guitarra m’ha ensenyat molt més que acords i ha volgut venir per quedar-se. Té un llenguatge universal que entén tothom qui li obre el seu cor. Només has d’aprendre a escoltar la seva veu.

   —Avi, m’ensenyaràs a tractar-la? Sembla tan sensible i delicada!

   —Tu encara ho ets més, reina meva. De ben segur us fareu bones col·legues. Aquí tens una pua de banya de vaca que m’ha servit per fer-li pessigolles a la Belly, formen un tàndem molt ben avingut!

   —Es diu Belly? Per què li vas posar aquest nom?

   —T’agrada? Vol dir panxa en anglès. —I tots dos hem rigut divertits.

   Els propers dies tinc al davant un repte gegantí com un vestit dues talles més gran, i m’agradaria estar a l’alçada.

   Dimecres, 23 d’agost de 2017.

   Els primers acords que m’ensenya l’avi són màgia en estat pur i jo els vaig repetint fins a consolidar-los a la memòria i poder-los reproduir tota soleta. La il·lusió em corre per les venes com l’aigua d’una cascada, arrossegant tot el que s’interposa al seu camí. Res no és tan important ara com les classes de guitarra amb l’avi. Tots dos són el meu tresor. La Belly i jo hem fet un pacte secret: ella em coneix a mi a través de les meves paraules i jo a ella a través de la seva música.

   Dilluns, 28 d’agost de 2017.

   Cada nit, ajaguda al llit parlo a la Belly del meu món: les meves amigues de l’escola, a què m’agrada jugar, els llocs on la portaria de viatge, el que m’amoïna, alguna que altra discussió amb els papes... I ella m’escolta com volent acompanyar-me i entendre’m en silenci, fins que la son em visita en forma de núvol de cotó cada vegada més dens i proper.
   Dimecres, 13 de setembre de 2017.

   Ja he après algunes cançons de memòria i fins i tot he fet una audició davant uns veïns que van venir un dia a casa per sopar. Així han anat passant els dies més intensos de la meva petita vida intensa, fins que l’avi Bernat ha hagut de tornar a Akranes i jo a l’escola. Abans de partir m’ha lliurat un petit repertori de partitures i un gran ventall de records a punt sempre de reviure amb la nostra amiga en comú.

   Divendres, 22 de setembre de 2017.

   Aquest matí sento que ben d’horeta una veu desconeguda em xiuxiueja a cau d’orella:

   —Gina, bonica! Desperta!

   ­—Ehh? Qui ets? —dic encara endormiscada cercant d’on podia provenir aquella veu misteriosa—.

   —Pel tacte de les mans conec les ànimes que em toquen. Només de mans pures són la clau de la meva veu.

   —Belly! Ets tu!?

   Resto astorada observant la guitarra, embadalida com si es tractés d’un miratge que s’havia d’esfumar d’un moment a l’altre. Però la Belly no es mou; parla, això sí, amb una veu blanca emesa des d’una cavitat profunda, que arriba a les meves oïdes com un cant prim i transformador. És aquest el llenguatge universal del que m’havia parlat l’avi?
  
Però, com haig d’explicar als pares que la Belly parla de debò? Em creuran? I més encara, l’escoltaran ells? Trobo tant a faltar l’avi Bernat en aquests moments…!

   Malgrat ell no hi és, recordo el que em va ensenyar: respirar fons i tenir confiança, com en els exàmens, com durant el seu aterratge d’emergència. Senzill, immediat i efectiu. "Gràcies avi" —penso sentint-lo tan a prop com quan m’ensenyava a fer-li les primeres pessigolles musicals a la Belly. I una certesa m’envaeix: no cal tenir por amb els pares.