Explica com la Revolució verda va desmuntar en una generació el paisatge en mosaic i defensa la pagesia petita: "Els fertilitzants industrials alimenten les plantes, però no la vida del sòl"

Els combustibles fòssils entren en el sistema agropecuari per diferents conductes. Un dels més importants són els fertilitzants industrials, que es fabriquen amb una gran dosi d’energia d’origen fòssil. Si agafem els fertilitzants, és anterior al 1945. Ja al primer terç del segle XX, fins i tot a finals del XIX, hi havia fertilitzants industrials.

És una etapa intermèdia. Encara hi ha tracció animal, rotació de cultius, cultiu de lleguminoses… L’agricultura tradicional era ecològica per necessitat, perquè no hi havia altra cosa. Els fertilitzants hi entren en petites dosis i es combinen amb tot això, no ho substitueixen.

Moltes vegades, les cooperatives i els sindicats agrícoles, que en aquella època eren molt importants i s’associaven per comprar-los a millor preu. Els agrònoms de l’època eren molt partidaris d’introduir-los, però en petites dosis, perquè encara eren molt cars. I sempre com a complement, mai com a substitut de la fertilització orgànica ni de les rotacions de cultiu.

El gran canvi és el que s’ha anomenat, amb un nom bastant poc adient, Revolució Verda. A l’Europa occidental arriba immediatament després de la Segona Guerra Mundial, molt lligada al pla Marshall. A Espanya arriba entre vuit i deu anys més tard, amb els acords entre Franco i els Estats Units i la fi de l’autarquia, quan hi havia una gran escassetat de fertilitzants i de fonts d’energia. És llavors, ja als anys seixanta, quan es produeix de manera bastant sobtada la tractorització. També és quan arriba la bombona de butà, que té molt a veure amb la fi del carboneig.

Va ser un canvi metabòlic, però també cultural, molt profund, que va de la universitat a la pagesia. Hi havia una generació d’agrònoms interessantíssima que va ser assassinada, va morir a la guerra o es va exiliar. Encara no som conscients de l’empobriment cultural que ens va deixar el franquisme.

I no va passar només aquí. He consultat manuals d’agronomia dels Estats Units, i les primeres edicions encara deien que els fertilitzants industrials s’havien de fer servir com a complement, mai com a substitut. Fins i tot hi havia una gràfica de com s’empobrien de matèria orgànica els sòls de les grans planures. Ja deien el que després l’agroecologia ha repetit tantes vegades: els fertilitzants industrials alimenten les plantes, però no la vida del sòl. Al cap de tres o quatre edicions, aquella part va ser suprimida. Això no interessava.

Les grans empreses es van apropiar d’un saber fer mil·lenari: anar garbellant pacientment les llavors i quedar-se sempre les millors per tornar-les a sembrar. Era una herència biocultural, un bé comú d’accés lliure, compartit per la pagesia. Les van fer híbrides per alguna cosa: si les ressembraves, no funcionaven, i havies de tornar a comprar. El que volien era crear dependència de l’agricultor.

Són llavors que responen molt bé quan els poses molt fertilitzant industrial, en terres molt bones i amb molta aigua. Amb aquests tres factors, sí que creixen més que les tradicionals.

Són més tontes. Les tradicionals tenen les seves pròpies defenses respecte a les plantes competidores, el que se’n deia males herbes. Les híbrides les han perdut. Són més tontes, però són molt llestes per allò que interessa a aquestes empreses, que ara dominen el sistema agroalimentari mundial amb un poder de mercat oligopolístic brutal.

Com que depenem d’un nombre cada vegada més petit de varietats, som molt febles davant les plagues i les malalties. Llavors, solució química. Et venen un producte que ja té una certa malaltia inherent, i després el medicament, que també has de comprar. Si no ho compres tot, no te’n surts.

Estan com una mortadel·la enmig d’un entrepà. D’una banda, els que els venen els inputs: llavors, fertilitzants, pesticides, herbicides, tractors i, evidentment, el petroli. Tractors que ara ja no poden arreglar ni ells ni els mecànics del voltant, per l’electrònica. De l’altra, els oligopolis de compra i de venda. Uns els imposen els costos i els altres els baixen els preus.

Fins i tot una bona collita els perjudica: quan augmenta la collita, baixen els preus. Dependència, dependència, dependència: l’estratègia està claríssima. Cada any perdem explotacions familiars, sobretot les petites i mitjanes de les zones més desafavorides. Aquestes són les que s’abandonen.

Exacte. Un bosc de recolonització espontània, amb molt poques espècies: bàsicament pi blanc, a la major part de Catalunya. Són espècies que cremen molt fàcilment i, molt important, tenen la mateixa edat i creixen molt a prop les unes de les altres. La capçada es fa uniforme, el sol no arriba a terra i l’estrat arbustiu és pobríssim o inexistent. Des del punt de vista de la biodiversitat, són boscos molt pobres. De fet, empobridors.

L’agricultura tradicional organitzava l’espai d’una altra manera. Fins al motor de combustió interna no hi ha substitut de la tracció animal, i alimentar muls, cavalls i ases tenia un cost elevat. Per això s’aprofitava tot: la palla, el segó, les podes de les oliveres…

Tot això obligava a fer un ús diversificat del territori. Pastures, ramats als rostolls, transhumància del Pirineu fins a baix. Cereals, però també lleguminoses, que fixen el nitrogen. Era la gran idea de Ramon Margalef, el paisatge en mosaic: no fer el mateix a tot arreu, sinó pensar bé quines terres tens, quins pendents, quins sòls, i fer-ne un ús intel·ligent. La Revolució Verda va fer tot el contrari: solucions de talla única, monocultius.

En una o dues generacions, tant d’agrònoms com de pagesos. És molt poc temps, però el canvi és molt profund. Ara, no s’ha perdut del tot, i aquest és el missatge positiu. Com que és un saber que neix de l’experiència, si es torna a practicar, es pot recuperar.

A Mallorca vam estudiar una explotació on el net, que ara n’és el cap, ha passat a l’agricultura ecològica. El pare havia fet la Revolució Verda; l’avi encara era dels d’abans. I és l’avi qui li explica com es feia.

Algunes espècies hi viuen la mar de bé. Per exemple, el senglar. A Collserola, on hi he portat els alumnes, els alzinars són totalment foscos i plens d’aglans, però els senglars prefereixen el menjar de les papereres. Cada vegada són menys senglars: estan creuats amb porcs i tenen moltes més cries. Tenim plagues de cabirols i conills, perquè no hi ha guineus, ni fures ni llops que se’ls mengin.

En un paisatge en mosaic tens cobertes diferents i zones de transició, els ecotons. Hi viuen espècies d’interior de cada coberta, però també espècies especialistes de la vora. Acabes tenint poblacions menys nombroses però més diverses, que es controlen mútuament. L’abandonament genera patologies ambientals.

Aquí hi ha el debat entre el land sparing i el land sharing. El land sparing, estalviar terra, és un enfocament molt nord-americà: fem grans monocultius i, a canvi, grans parcs naturals com Yellowstone. Portat a l’extrem, acabes tenint espais tancats sense connectivitat ecològica entre ells.

A Yellowstone van treure els indis, que caçaven bisons i feien petits focs controlats per mantenir les pastures, i també els pumes. Els bisons van créixer tant que els guardes n’havien de matar, el bosc va envair les pastures i després cremava. Es pensaven que allò era natura verge. De verge no en tenia res. Hi havia humans que la cuidaven d’una manera subtil que no sabien entendre.

El land sharing, compartir la terra. Hem arribat a la conclusió que tots dos tenen part de veritat, però la clau és la que va explicar Margalef: un gradient de pertorbacions, no una frontera entre “aquí pertorbo molt” i “aquí no pertorbo res”. Necessitem espais naturals, perquè hi ha espècies que hi han de niar. Però l’àliga cuabarrada, per exemple, on caça? Als espais cultivats.

Això té un cost per al pagès, i se li hauria de compensar, perquè és una externalitat positiva per a la resta de la societat.

A Mallorca ho vam proposar i el govern balear ens va fer cas. Quan aterres a l’aeroport et reben fotografies de terrasses de pedra seca, d’ametllers florits al costat del mar… La indústria turística ho fa servir com un valor i no paga res a qui ho manté. Ara destinen una part de la taxa turística a pagar serveis ecosistèmics a qui fa ramaderia extensiva o cultiu ecològic.

Tornar a integrar bosc, conreu i ramaderia. Els boscos madurs, que a Catalunya estan molt ben identificats, que no me’ls toquin ni un pèl. Però és poquíssima superfície. Els altres els hem d’ajudar a madurar, fer-ne un ús selectiu i obrir-los per tenir més pastura. Aquestes pastures, si les vols mantenir, o hi poses ramats o hi poses els bombers, que al Pirineu ja ho fan des de fa molts anys.

Sí. Aquesta transició requereix una reducció dràstica del consum de proteïna animal, que és el que recomanen tots els nutricionistes i la dieta mediterrània. Però la ramaderia extensiva, la bona, la necessitem. La industrial s’ha desconnectat de la terra igual que l’agricultura s’ha desconnectat del bosc, i s’ha convertit en una fàbrica de maltractament animal. L’única cosa en què no estic d’acord amb alguns vegans és quan posen al mateix sac qualsevol forma de ramaderia.

Primer, hi ha molt habitatge buit i molta superfície urbana no construïda. Les ciutats s’han refet tota la vida. Es poden densificar zones que ara no tenen prou població per a un transport públic eficient, i fins i tot tancar urbanitzacions i renaturalitzar-les.

Vaig participar en el grup d’experts del nou Pla Director Urbanístic Metropolità. Té contradiccions, però també un principi en què coincidíem tots, vinguéssim d’on vinguéssim: ni un pam més de superfície urbanitzada. La resta és infraestructura verda que necessitem. Els ecologistes critiquen, i amb raó, que s’ha respectat el sòl ja declarat urbanitzable, i que algunes zones sensibles s’haurien de desprogramar.

Ens necessitem mútuament. La ciutat no pot viure sense una petjada alimentària, és així de senzill. Cal relocalitzar les cadenes de valor, perquè la sobirania alimentària i la seguretat alimentària van de la mà.

I tenim eines. Mercabarna és una infraestructura pública. Si fes un gir cap al producte local, com ha fet el mercat majorista de Montpellier, ajudaria moltíssim. Ara la pagesia hi competeix amb el food from nowhere, el que ve de vés a saber on, a uns preus tirats.

Hi ha economistes que pensen que si desapareix no passa res, que les explotacions es faran més grans i més competitives. Doncs perdona, però no. Si estàs al camp, veus què passa amb el teu cultiu i amb els teus animals, els mires a la cara, mires les fulles. Si només contractes mà d’obra barata, qui ho veu és un altre.

La pagesia petita té un coneixement del lloc que no té ningú més. L’agroecologia té principis i moltes propostes, però qui ha de decidir quines valen a cada lloc és qui hi treballa, perquè només ells i elles ho saben.