Repassa vuitanta anys d’història forestal i alerta que el creixement urbanístic s’ha fet a costa dels conreus: "El que més hem perdut és sòl agrícola"

Els boscos dels anys quaranta, en plena postguerra, estaven molt explotats. Als anys cinquanta és quan s’abandona el bosc. D’un any per l’altre, un ofici mil·lenari com el carboneig desapareix. Entren el gas i les bombones de butà, i s’acaba una manera de viure ancestral. Els boscos s’havien carbonejat i posteriorment, en molts casos, no es va fer cap mena de gestió.

Si passeges pels alzinars de Catalunya, veuràs alzines amb tres o quatre troncs. És el resultat del carboneig. Si talles el tronc arran de terra, rebrota amb diversos brots alhora. En canvi, un arbre nascut de llavor només té una tija. Després del carboneig, quan es talla, s’ha de fer una selecció de tanys perquè algun tiri. Si un arbre té massa tanys, no tiren. Quan això es va deixar de fer, els boscos es van quedar tal com estaven.

Sí. Això també afecta les pinedes que han crescut sobre antics conreus. El pi tenia un altre ús. Fonamentalment, se n’aprofitava la fusta per a la construcció, per fer bigues, taulons… Evidentment, com més junts eren els arbres, menys creixien, perquè s’havien de repartir els recursos. Normalment se seleccionaven uns i s’anava mantenint una densitat baixa.

Amb processos naturals, que són més lents. Pot venir una sequera que mati el 80% dels arbres. Els que queden, malparats, es van refent, i alguns es recuperaran del tot. Llavors tindran camp lliure, perquè la resta seran cadàvers.

Puc respondre el que responen sempre els ecòlegs: depèn. La gestió del bosc té tres grans objectius. Un és evitar el risc d’incendis forestals. Aquest és molt important i marca una gran part de la gestió forestal: les franges de protecció, els mosaics i allunyar el bosc de les persones. Fins i tot, jo diria que és prioritari per garantir la seguretat de les persones.

Però hi ha dos objectius més. Un és l’aprofitament d’un recurs. Ens omplim la boca parlant de deixar els combustibles fòssils, però no fem servir materials de proximitat. El tercer és la conservació. No només perquè ens hem adonat que la biodiversitat té valor, sinó perquè els boscos ens aporten el que anomenem serveis ecosistèmics: protecció de conques, producció d’aigua blava, protecció contra l’erosió... Cada cop veiem que són més importants per mantenir-nos mínimament saludables mentalment.

Moltes vegades no podem assolir aquests tres grans objectius en el mateix bosc. Per tant, caldrà triar per a què volem cada bosc. Quan diuen que s’han de gestionar els boscos per encarar el canvi climàtic, en el fons s’està simplificant excessivament el missatge. És massa simple per a un problema massa complex. La pregunta és quina gestió i per a què.

La gestió costa diners i no es pot gestionar tot el territori. Has d’adaptar aquesta gestió als diferents interessos i a les teves necessitats. En el fons, el bosc no necessita ser gestionat. El gestionen el foc, la sequera i els herbívors.

Necessitem gestionar-lo perquè tenim necessitats que el bosc ha de cobrir. Som vuit milions de persones que interferim amb el bosc de moltes maneres. Tot això s’ha d’endreçar, i és el que s’espera, per exemple, d’un Pla general de política forestal.

S’ha fet una ronda de consultes i ja ha estat en exposició pública, i tothom qui ho ha volgut hi ha pogut presentar al·legacions. És complicat, perquè els interessos de la societat respecte al bosc són molt diversos. En algunes zones, la gestió del bosc l’haurà de fer la natura, i és completament normal. No hi ha recursos per gestionar dos milions d’hectàrees de bosc. Cal tenir present que un pla general és un pla de rang alt, que concreta poc. Tot això s’ha de concretar després en plans més específics, en plans de gestió de diversos nivells. Fins i tot cada finca té l’obligació de tenir un pla tècnic de gestió i millora forestal.

La desregulació d’un ús tan impactant sempre comporta riscos. M’agradaria posar sobre la taula que el gran finançador d’aquest creixement urbanístic no ha estat el bosc. De fet, només una petita proporció del bosc dels anys cinquanta ha estat urbanitzada. La immensa majoria de les noves zones urbanes han crescut sobre antics conreus.

El que més hem perdut és sòl agrícola. I això ha tingut un impacte important sobre la biodiversitat. Actualment, la biodiversitat més amenaçada a Catalunya no és la forestal, sinó la dels espais oberts.

D’entrada, s’hauria de limitar el consum de sòl. Hi ha uns models constructius molt extensius. S’ha de fer un ús més compacte del que s’ha fet en els últims trenta anys. També hi ha hagut una proliferació de zones de cases unifamiliars, amb models d’ocupació que consumeixen molt de sòl.

La biodiversitat dels boscos és menys rica per una raó bàsica: la poca maduresa dels nostres boscos. Un 30% d’aquests boscos tenen menys de setanta anys. Són boscos que van aparèixer a partir dels anys cinquanta, amb l’abandonament agrícola i el pas a una economia més industrial, basada en els serveis i sustentada pels combustibles fòssils.

Són boscos encara joves, amb estructures poc òptimes, i tot això afecta la biodiversitat forestal. El senglar era una espècie rara; ara no ens ho podem ni imaginar. El cabirol estava pràcticament extingit a Catalunya als anys vuitanta del segle passat, i el van reintroduir l’administració i les societats de caçadors. És el resultat de la història d’aquests boscos.

Algunes zones s’han de deixar evolucionar cap a boscos més madurs. No en tenim, de boscos madurs. S’està parlant d’una xarxa de boscos d’evolució lliure amb una representació mínima d’aquests boscos. Aquí crec que els interessos més productivistes i els més conservacionistes poden anar de la mà, perquè ara com ara aquests boscos no són interessants per a ningú. En altres zones, necessitem reduir la densitat d’arbres i fer que els que quedin puguin créixer més.

El model de gestió actual i la manera com estem fent les coses tenen llums i ombres. Aquesta llei té coses molt interessants, com la incorporació d’elements molt ecològics: la recuperació de grans ecosistemes del territori, com els sistemes fluvials, o la incorporació de les ciutats a la restauració de la natura.

Els objectius són molt ambiciosos. Massa, segurament. Es parla de plantar 3.000 milions d’arbres, cosa que en algunes zones, com la Mediterrània, no és ni factible ni desitjable, per tot el que hem dit de la biodiversitat dels espais oberts.

Cal fer més èmfasi en la restauració de la coberta arbòria de les ciutats. Les ciutats necessiten adaptar-se a un clima cada cop més extrem, i una de les maneres de fer-ho és crear refugis climàtics basats en solucions de la natura, amb cobertes vegetals. Però si tens més arbres a la ciutat, necessites més aigua, i l’aigua serà cada cop més escassa. Potser s’han de canviar les espècies, però llavors això afectarà la biodiversitat. Tenim un bon sudoku per resoldre.

El bosc mediterrani és un bosc on entra molta llum, i això fa que hi hagi un estrat arbustiu molt dens. Això és el que abans se’n deia un bosc brut. Els boscos mediterranis sempre seran així. Es poden netejar, es pot tallar tot el sotabosc, però sabem que es recuperarà de pressa. Un any fas el sector A, l’any següent el sector B, l’altre el sector C, i el sector A ja s’ha recuperat en bona part.

Els recursos són limitats. No només els econòmics: també costa trobar qui faci aquesta feina. No és fàcil trobar prou personal per treballar al bosc. El bosc mediterrani està com està perquè té un problema de rendibilitat. Creix lentament i, per tant, no pot competir amb els boscos centreeuropeus o boreals, on la taxa de creixement és molt més alta. Hem d’entendre que la gestió no és només tallar, sinó també decidir no tallar i deixar que la natura faci la feina d’aclarir el bosc.