Critica la idea que el millor és no tocar el bosc i reivindica el saber pagès davant dels incendis: "Quan ve un foc, ho perdem tot"

Els amos arrendaven les terres per la vida del cep; d’aquí el nom de rabassa morta. El tracte era, per exemple: “De cada cinc quilos, me’n dones un, i et deixo treballar la terra mentre visqui el cep”. Això volia dir entre cinquanta i setanta-cinc anys. Aquests pobles van créixer tant perquè hi va venir a viure molta gent de fora amb aquests tractes.

Molta gent hi va venir per subsistència, perquè venia de llocs on ho havia perdut tot. Aquí van trobar que els ceps no es morien. Aquesta és la història de totes aquestes contrades de la Catalunya Central, sobretot en espais com aquest, que eren grans territoris deixats de la mà de Déu. La propietat hi va trobar una manera d’enriquir-se, i va durar fins que va arribar la fil·loxera, que s’ho va carregar tot.

L’impuls va ser tan fort que, al cap de pocs anys, van veure que amb el peu americà els ceps ja no es morien i van tornar a plantar moltes zones, les més bones. Hi havia dues fassines, una dalt a Castellfollit i una aquí baix a Maians, on feien aiguardent. El vi no valia gran cosa, però l’aiguardent sí. No sé quants litres de vi calen per fer-ne un d’aiguardent, però molts. I com que encara valia diners, en van treure profit.

Sí, és del 1910. Nosaltres érem masovers de la finca. L’avi va arribar amb un tracte i es va quedar a la finca.

Era un altre tipus de tracte. Als pagesos els deien: “Et dono un tros de terra; a canvi, tu em pagues un lloguer i jo et deixo fer una casa i un hort”. Aquell lloguer era el cens. Totes les cases eren censos. Però amb una particularitat: eren irredimibles. Els parcers no se’n podien alliberar mai. Podien ser 10 pessetes, 20, un pollastre... Cadascú tenia la seva.

Fins al 1994 no es van abolir. Va arribar un punt que no tenia cap sentit. Nosaltres mateixos érem censataris, no érem amos: cada any havíem de pagar un tant al propietari de la terra. Si volies demanar una hipoteca, el terreny no era teu. I les 20 pessetes s’han pagat fins fa quatre dies. Mai no es van actualitzar.

Els propietaris en treien diners, perquè la fusta era un bé preuat. Els parcers, que és com en diem de la gent que havia arrendat terres, a l’hivern anaven a treballar al bosc. Aquí a sobre hi havia les guixeres d’Òdena. El guix va arribar a ser molt preuat per a la construcció, i per als forns es feien servir feixos de llenya. Tota aquesta colla de parcers feia feixos i els baixava amb els carros a Òdena. Tot l’hivern treballaven per mantenir els forns i coure el guix, perquè en gastaven una barbaritat.

En deien fogots. Eren uns feixos llargs, de gairebé dos metres, lligats amb dos cordills. Quan els encenien posaven el guix a sobre. A l’hivern no hi havia feina al camp, i era una altra manera de tenir ingressos. Entre les vinyes i això, anaven fent. Això que diuen que un pagès només ha tingut una font d’ingressos és mentida.

Castellfollit, com a nucli, ho tenia tot. Però nosaltres, els de Maians, érem a cinc quilòmetres, i la canalla l’havien de portar a l’escola de Castellfollit a peu. La gent estava enfadada. Així que el 1931 tot el poble va construir una escola, la que hi ha ara. Cada casa hi va posar 614 pessetes, i ho podies pagar amb diners o a jornal, ajudant el paleta.

Com a tots els poblets petits, hi havia dos casals: el de dretes i el d’esquerres. Encara hi són. El de dretes és ara una casa particular, però encara té l’escenari. El d’esquerres és el casal del poble: al final els socis van decidir que se’l quedés l’Ajuntament i que el gestionés el poble. A Castellfollit van ser més tranquils, però aquí van ser molt revoltosos i hi va haver morts. Es va acabar molt malament.

No, i aquesta va ser la gran sort. Els primers que van arribar al poble venien de Capellades, i l’avi es va casar amb una noia d’aquí baix, de Maians. Era un home molt inquiet. Va aprendre l’ofici anant a ajudar el ferrer de dalt a Castellfollit. Amb l’arribada de la carretera, cap al 1910, va veure que podia muntar un petit taller aquí per a la gent. Llavors va deixar de viure a la finca i es va quedar a viure aquí dalt, al costat de la carretera. Els pares continuaven fent de pagès, però la mare va pensar que, tota sola a casa, podia muntar un petit hostal amb bar. La ferreria la van deixar als anys seixanta, quan es van acabar els animals.

D’un dia per l’altre. Per aquí davant passaven tots els camions de la CAMPSA, que distribuïa el petroli a tota la zona. El pujaven amb tren fins al dipòsit de Manresa, i des d’allà repartien cap a Santa Coloma de Queralt i tota aquesta zona. La gent va abandonar completament la fusta.

Una empresa del Canadà va venir aquí a Castellfollit a buscar petroli. Hi van estar mig any i van fer un forat d’uns 2.000 metres. Tota la gent del poble hi treballava. Per sort no van trobar res; si no, ara tindríem un Castellfollit Texas.

S’ha tapat tot per complet. No hi ha espais oberts. Aquestes terres no s’han conreat i s’han deixat. És una feina molt dura i desagraïda, i la gent, automàticament, se’n va anar a buscar un jornal fora.

Déu-n’hi-do. El municipi és gran: té unes 6.000 hectàrees, i encara hi ha una vintena de pagesos. Hi ha municipis per aquí al Bages que no tenen ni un tractor.

Els que s’han quedat a fer de pagès van fer unes obres entre els anys vuitanta i noranta: esplanant per poder mecanitzar. Abans eren feixes i feixonets.

Anem inventant coses, com la sembra directa, sense moure la terra. És un estalvi, però s’hi fan servir molts herbicides, i això durarà el que durarà. Si el petroli continua a aquests preus, fatal.

Tenim diverses finques arrendades: la de Figuerola, Cal Figuera... Pràcticament tot el que veus. Cultivem unes 150 hectàrees. És un secà molt dur, amb unes pluviometries molt baixes.

El bosc s’ho està menjant tot. A les vores dels camps hi creixen uns arbres enormes. T’has d’entendre amb els propietaris perquè et deixin tallar, perquè si no, aquell bosc es menja el poc que tu sembres a sota.

Costa, però ara sembla que s’hi han posat les piles. Els focs dels últims cinquanta anys han marcat molt. Però encara no n’hem acabat d’aprendre, perquè encara sembla que descobrim el món. No fa tants anys que algú es va adonar que teníem més bosc que abans.

Aquí a Castellfollit, com al Solsonès, hi ha 150 masies aïllades. A part dels petits nuclis, tothom viu dispers. A les fotos d’abans, aquelles cases es veuen pelades. Per què? Perquè s’escalfaven amb foc a terra i cuinaven amb llenya, i no anirien a buscar-la a l’altra punta si tenien arbres al davant. I era una manera de tenir la casa neta i protegida. Ara sembla que un pi al costat de casa no pugui fer cap mal.

Ens ha vingut d’Europa. Tot aquest sentiment que el millor és no tocar. Però si parlen d’un bosc verge... Aquí no n’hi ha cap, de bosc verge. Tot això ha estat tallat i aprofitat. Què em vens a dir? “Ah, millor no tocar, millor no tocar.” Llavors, quan ve un foc, ho perdem tot. Doncs endreceu! I no digueu si és gestió o no, però endreceu.

En sabia molt. Per exemple, el contrafoc. A cada poble hi havia un senyor que en sabia un pou i que el llogaves o li demanaves que t’ajudés. Encenien les vores dels camps, els marges, les rases. Aquell home mirava cap a on bufava el vent i encenia al revés, de manera que el foc, en lloc de créixer, anava avançant a poc a poc fins a trobar la zona que ell ja havia cremat. Així no se li escapava.

Ara no es poden fer cremes agrícoles, està prohibit. Et paguen màquines trituradores. El món al revés: gastem petroli per triturar.

Després dels grans focs van aparèixer les ADF, i han funcionat molt bé. El que passa és que, a mesura que els pagesos han marxat, han hagut d’anar canviant. Ara hi ha molts voluntaris, molt benvinguts, però amb una altra visió. El pagès aquí surt a apagar el foc quan n’hi ha. No l’emprenyis amb cursets, ni amb uniformes, ni amb cascos, ni amb mandangues, que no té hores per perdre. La visió urbana d’això grinyola una mica. Però el millor de les ADF és que han fet veure als propietaris, que estan molt dispersos, que sols, cadascú a casa seva, no en faran mai res.

Aquí sempre s’ha aplicat allò de “divideix i venceràs”. Les serradores marquen el preu. Aquí el preu és superbaix i a Europa la fusta va molt més cara. Una serradora d’aquí demana a l’administració que obligui els propietaris a tallar, però després va a França a comprar fusta més cara per no apujar el preu de la d’aquí. El lobby de la fusta existeix, i s’estimen més comprar fora que apujar el preu d’aquí.

A Europa hi ha una cosa que funciona: les associacions de propietaris. Crec que aquí podria ser la clau. Hi ha gent que no vol perdre la finca perquè ha sigut dels seus avantpassats, però tampoc vol que li diguin que és un deixat. Si l’administració ho té tan clar, que expropiï i s’ho quedi tot. Però amb una associació, el propietari no perd la finca i, quan s’ha de planificar una tallada, no és el mateix fer-ho per a 20 hectàrees que per tota una obaga.

Es pot planificar tota una obaga, que a més servirà per prevenir incendis, sense deixar ningú fora. Aquí hi ha molt per fer, i no serien diners mal emprats. Encara que el propietari no pugui fer la gestió perquè treballa vés a saber on, l’associació ho supleix.