Destaca que zones poc habituals de Catalunya també patiran incendis de milers d’hectàrees

Hem constatat que l'estiu és l’estació més sensible al canvi climàtic. És quan més s’incrementen les temperatures, especialment en onades o pics de calor. A més, les dades ens demostren que les projeccions climàtiques fetes fa 10-15 anys estan quedant curtes.

Els estius són més càlids del que preveíem tant a Catalunya com al conjunt de la conca mediterrània. Els models funcionen, però tenen mancances. Capten bé la tendència, però en els extrems s’estan quedant una mica curts.

Els increments més grans se centren en les màximes d’estiu. I això està lligat, probablement, a una menor presència de nuvolositat a causa d’uns anticiclons que es perllonguen molt més. La canícula, tradicionalment entre el 15 de juliol i el 15 d’agost, s’allarga cap al juny -fins i tot a finals de maig- i, en algun cas, fins al setembre.

Estem normalitzant unes temperatures que no són normals. Arribar als 40 graus a la plana de Lleida no era habitual als anys 80 o 90 del segle passat. Ara, en canvi, s’assoleixen la majoria de setmanes i ja no són estranys valors de 40, 41, 42… o més. Realment, no estem lluny dels 50 i caldrà veure si aquest estiu s’arriba de nou als 45. De fet, les projeccions indiquen que els 50 graus es podrien assolir a bona part del centre de Catalunya i Ponent a finals de segle, o fins i tot una miqueta abans. Crec que hi arribarem perquè no fem polítiques de mitigació que siguin efectives.

La precipitació és més complicada perquè Catalunya té un mosaic de climes molt variat: alta muntanya, litoral, planes interiors… i això dificulta analitzar la tendència. Ara bé, s’ha constatat des de 1950 una disminució de la pluja del 5% -puntualment del 10%-. Les projeccions apunten que arribarà al 20% a finals de segle i que l’estiu serà quan es notarà més. De fet, ja passa: és l’única estació on, de manera clara, disminueix. Per tant, combinem dos factors: temperatures més elevades i precipitació més baixa. Això dispara l’estrès hídric de tots els vegetals -augmenta l’evapotranspiració i la pèrdua d’aigua-, tant als conreus com als boscos.

Sí, és una conseqüència d'aquest escalfament. El canvi climàtic és un dels components que augmenten el risc d’incendi. No és l’únic -també cal tenir en compte la gestió del bosc i la continuïtat de les masses forestals-, però és evident que les condicions atmosfèriques potenciaran que, quan es produeixi un foc, es pugui estendre a més velocitat.

Sí, però no només són les condicions del dia sinó també les prèvies. Enguany, per exemple, l’hivern i l’inici de la primavera van ser plujosos, però en 15 dies de calor extrema es va assecar tot. En aquest sentit, tant el Servei de Boscos com els Agents Rurals fan molt bona feina analitzant la situació de perill i, després, activant les diverses fases del Pla Alfa.

Per tant, cal tenir en compte d’on venim i també els valors del dia de temperatura, humitat i vent, que és el més crític. Ara bé, el 30-30-30 es queda curt. Tant de bo sempre tinguéssim aquests valors, ja que molts dies estem en 35-38 graus, humitats per sota del 20% i vents importants.

Això pot succeir i, si no ha passat fins ara, és perquè hem tingut una política d’extinció molt efectiva. En espais com el Collsacabra o el Montseny hem estat a punt de patir incendis que haurien estat devastadors. És evident que zones com el Prepirineu o la serralada Transversal -on tradicionalment no han tingut incendis i que tenen grans continuïtats forestals- estaran en risc de patir-ne de milers d’hectàrees.

Efectivament. La disminució afecta totes les estacions, però especialment l’estiu.

La superfície del mar està més calenta i, en disminuir la diferència de temperatura, es redueixen les brises. Per als incendis podria ser positiu, però també tenen un efecte de refrescar l’ambient i d’aportació d’humitat al bosc. En aquest sentit, cal analitzar més quin efecte tindrà en els incendis.

Les condicions atmosfèriques d'aquí a 25 anys seran clarament de més calor i més sequera. Per tant, el punt d'inici de la temporada d'incendis començarà abans. Malgrat que si plou el maig o el juny podem tenir un estiu més tranquil, en general la tendència és que les condicions siguin cada cop més complicades.

La perspectiva clàssica que cada tres mesos hi ha un canvi d’estació està en entredit. Segurament caldrà un consens internacional per redefinir-ho, sobretot a latituds mitjanes. En aquest sentit, veiem calorades cada vegada més matineres, especialment a partir del 15 de maig. I les condicions de setembre també són cada vegada més estivals. Això afecta els incendis, però també els plans de salut, per exemple.

Figueres ja té avui el clima que tenia Amposta fa 70 anys i constatem una progressió cap al nord. A Barcelona -que a més té un component d’illa de calor nocturna molt potent- ens acostarem a mitjan segle a les condicions d’algunes ciutats del nord d’Àfrica, si més no puntualment.

Hi ha un increment molt clar de nits tòrrides. A mitjan juliol ja en portem més de 20, quan fa 30 anys hauria estat impensable. Les nits roents, quan el termòmetre no baixa dels 30 graus, encara són molt puntuals a l’Empordà, però les projeccions són que Barcelona en tingui una desena d’anuals a final de segle.

De fet, encara hi ha cert debat sobre com anomenar les nits amb mínimes de 30 graus… Que no baixin de 35, si acaba passant, serà molt puntualment…

No, no ens adaptem a la velocitat del canvi del clima. Hem de fer canvis estructurals de debò i canviar la manera de moure'ns, de consumir, de produir energia… A Barcelona s’estan fent coses amb el Pla Clima, però crec que calen mesures molt més dràstiques. Si no, la vida a la ciutat a l’estiu serà dramàtica. Les polítiques d'adaptació han de ser transversals i no han de recaure en una sola conselleria. És una qüestió també de Salut, Educació, Treball… Transversals, efectives i que comportin canvis.

Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats del món, no té grans parcs, més enllà de la Ciutadella. Les zones verdes tenen temperatures de 2 o 3 graus menys. Per tant, cal fomentar-les. I no parlo de posar quatre plantes, sinó de retirar asfalt i substituir-lo pel sauló natural. Les places dures van ser premiades en el seu dia, són més pràctiques per netejar, però no tenen sentit en una ciutat que s’enfronta a temperatures extremes.