Va aplanar finques per tota la Terra Alta amb els diners de la nuclear d’Ascó, i ara les veu tornar a bosc: "El jove no tornarà"

Tot anava bé, menys el que anava malament. I el que anava malament depenia del bàndol: si havies perdut o havies guanyat. Els que van guanyar tenien carta blanca. Els que no, no tenien accés a res. Me’n recordo d’una anècdota. Anàvem una colla de crios per la vorera, deu o dotze, i un va veure passar la seva mare i li va dir: “Mama!”. La mare es va girar i li va dir: “Amb estos vas? A la nit ja parlarem”. Això volia dir que nosaltres érem de l’altra banda. Érem fills de l’altra banda.

El 1946. Estos ceps d’aquí es van plantar quan jo tenia cinc o sis anys. Els altres els vam plantar cap a l’any 2000, quan em va tocar la finca. La mare es va morir el 1999, van fer els repartiments i llavors la vam arreglar una mica: vam aplanar aquella muntanya d’allà i la vam plantar.

Ara no té cap interès. Venen màquines i en set o vuit dies no hi ha gent. Aquí devíem veremar vuit o deu dies. Ara, una màquina en dues o tres hores veremaria tota la finca. El carro carregava mil quilos; amb el tractor en carregàvem tres mil. Fèiem quasi mil càrregues de raïm, i una càrrega són cent quilos. L’altre dia vaig anar a ajudar un company de Corbera. Vam començar cap a les nou i mitja o les deu, perquè a la nit havia fet unes gotes, i a la una ja érem a Gandesa: en un parell d’hores havíem veremat 300 càrregues.

Sí. Ja no necessites tanta gent. Amb els de casa, un veí, un cosí o un germà que tinguin tractor, ja en tens prou.

Quan ens vam casar no em vaig quedar a casa. Primer vam muntar una granja amb el meu germà. Després vaig anar a treballar a la ceràmica, a la bòbila, tres o quatre anys. Allà vaig aprendre a portar la màquina, perquè carregàvem els camions. Tot seguit, em van venir a buscar de l’hotel Piqué, que tenia un buldòzer, i hi vaig estar tres o quatre anys més. Posteriorment, vaig estar treballant per un senyor de Corbera que també tenia una màquina, perquè el seu xofer s’havia jubilat. I llavors va arribar la nuclear d’Ascó.

Allà els diners anaven a mansalva. Jo parlava amb la gent i resultava que guanyaven en quinze dies més que jo en un mes. Li vaig dir a aquell senyor de Corbera: “Escolta, o m’apuges el sou o me’n vaig a la nuclear”. Ell em volia vendre la seva màquina, però vaig començar a mirar quant valia una màquina i les cases de maquinària em feien més bons tractes. I vam comprar la primera el 1974.

A partir dels anys cinquanta. A Gandesa n’hi havia dos o tres. El nostre tenia la matrícula 1409 de Tarragona: hi havia 1.409 tractors a tota la província. Ara hi ha cases que en tenen tres. Era com els cotxes: “Fulano s’ha comprat un cotxe”, o “una tele en color”. I tot això va passar en vint-i-cinc anys. A les muntanyes de pins fèiem un camí una mica esbiaixat perquè el tractor pogués pujar dalt, amb un replà per girar, i després hi pujàvem amb la motoserra a fer llenya per a l’estufa. Ara, si talles un pi, potser et toquen dos anys de presó.

Feixes i esplanades. Abans anàvem amb carros i matxos, i els camins eren com aquesta taula. Quan es van començar a comprar tractors, es necessitaven camins amples i bancals grans. On passava el matxo, en cinc metres hi posaven una fila d’ametllers o d’oliveres. Però el tractor ja feia un metre i mig o un metre vuitanta d’ample. Quan l’ametller començava a fer branques, la part de dins era un problema, i la de fora era perillosa: hi havia un metre o un metre i mig de desnivell, i algun tractor bolcava. Alguns s’hi han matat, i més de dos.

On més vaig treballar va ser a Bot, que té un terme molt muntanyós. Vam tenir-hi una màquina vint anys sense moure-la. Però també anava a Gandesa, a Caseres... Amb una màquina no en teníem prou, i en tres o quatre anys en vam comprar tres, i un tractor de desfondar. Amb la nuclear, la gent tenia diners: es van comprar tractors, es van arreglar la casa o se’n van fer una de nova, i van aplanar les finques. Allà és on nosaltres vam triomfar una mica. A la nuclear hi treballaven quatre o cinc mil persones, i cada matí, a les sis, passaven autocars pels pobles a recollir gent.

A casa, als anys cinquanta, tot era amb llenya. Jo sempre vaig veure el foc. Ens vam casar el 1968 i llavors vam posar el butà per cuinar, però per escalfar-nos hem tingut estufa de llenya a totes les cases on hem viscut. Al principi la llenya la fèiem nosaltres, i després, quan ja tenia una altra feina, la compràvem. Saps què passava? Que jo arrencava molts olivers. Si un pagès m’havia de donar 10.000 pessetes per la feina, me’n donava 5.000 i dos remolcs de llenya dels olivers que li havia arrencat. Fèiem apanys.

Ah, veus? Doncs va per aquí. Vaig ser voluntari forestal uns anys, cap als setanta o vuitanta, i un dels escrits que ens va arribar deia que a Catalunya cada any quedaven ermes 10.000 hectàrees. I a Bot, que és més muntanyós, segur que se n’ha perdut el doble. El que té una mica de pendent és l’únic que s’abandona, perquè fa por.

Aquests camps que vaig aplanar han viscut vint o vint-i-cinc anys. Quan es va acabar la nuclear, la gent va estar dos o tres anys a l’atur, però cobrant cent i escaig mil pessetes al mes, i continuaven aplanant finques. Però després les havien de treballar. Cap als anys noranta i el 2000, els joves van dir que allò no era rendible: van estudiar o se’n van anar a l’empresa. I l’home gran, que ja en té setanta o vuitanta, ha dit: “A mi no me cal tant”. Hi ha vegades que anem a algun poble d’aquí i dic: “Mira, tot això ho vaig fer jo, i mira com està: ja és bosc".

Pràcticament només el bo, el pla. La gent gran és la que treballa el camp, i cada dia en queden menys. El jove no tornarà. De cada deu, en torna un o dos. Fa temps em deien que a Gandesa hi havia cinc o sis joves agricultors, de tres mil habitants, i aquests cinc o sis treballen tot el bo. Les feixes que jo feia a les muntanyes per posar-hi ametllers, moltes estan ermes. Els ametllers s’han quedat allà quinze o vint anys sense collir.

El primer any es nota poc, el segon ja, i el tercer i el quart... Aquest estiu vam anar a Calaceit, a unes finques de la meva dona. Allà predominen les oliveres, i estan totes plenes de pins. Les oliveres, mortes, i tot ple de romegueres, de romaní... Feia no sé quants anys que no hi anàvem. Primer, perquè teníem altres feines, i segon, perquè no valia la pena.

Els diners són els diners. Per això els joves se’n van a la fàbrica: prefereixen guanyar 1.200 o 1.500 euros cada mes. Aquí s’han fet 200 càrregues de raïm, 20.000 quilos. Si enguany el paguen a 30 cèntims el quilo, són 6.000 euros. Però hi ha el gasoil, els productes per ensofrar, les avaries... Al final, no queda res. Si fos rendible, la gent ho faria. Nosaltres ho tenim arrendat a un noi que ens dona una misèria, però ja ens va bé perquè ho té net. Ell xafa el raïm, té una bodega, l’embotella i el ven. No és el mateix vendre a 30 cèntims que vendre una ampolla a sis o set euros.

Aquí costa molt. Gandesa és l’únic poble que ha guanyat una mica d’habitants, perquè hi ha les fàbriques, les granges de porcs, la fàbrica de pinso... Ara en fan dues més, de cara a Bot, una de porcs i una de gallines, amb naus i naus. Però els altres pobles en perden cada any. El que ha vingut són molts estrangers: de Sud-amèrica, de Romania, del Marroc... Els d’aquí que van marxar als anys cinquanta o seixanta a estudiar ja no han tornat.

Viure al camp és molt bonic, però els que han marxat no tornaran. Nosaltres no vam estudiar, i ho teníem clar: els fills havien d’estudiar. Una és mestra a Granollers, en Marc és llicenciat en Història i treballa a la biblioteca de Roquetes, i el petit és l’arqueòleg de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. Què han de venir a fer, aquí? Venen a dinar, per un aniversari... Mira que hi ha el tractor, els estris, tot. Però no vindran.