Alerta que el divorci entre el camp i la ciutat no és recíproc i reclama un gran pacte territorial: "Tal que en calen per a l’educació o per l’habitatge, també en calen per a l’equilibri territorial"

Abans hi havia una orientació més d’extracció, d’explotació i d’aprofitament de matèries primeres de diferents tipus. S’ha passat a un enfocament molt més multifuncional, on el sector primari ha perdut importància. En canvi, ha augmentat tot allò que té a veure amb l’ús públic, el turisme i la conservació de la biodiversitat. També han crescut els reptes que afronten els ecosistemes forestals. Ara mateix, una de les forces principals que determinen la gestió forestal són els grans incendis.

Abans gairebé tothom era pagès, i ara gairebé no en queden. Poques persones porten totes les terres. A més, es treballen molt més en monocultiu, sobretot pastures i farratge per al bestiar.

Una de les conseqüències del canvi global i del canvi d’usos és el que podríem anomenar un tancament del paisatge. El matollar i el bosc han anat guanyant terreny. El mosaic agroforestal de fa unes dècades, que combinava usos agrícoles, ramaders i forestals, s’ha anat perdent. I això té conseqüències.

Una és el canvi en el règim d’incendis. Gràcies a la capacitat dels serveis d’extinció i de vigilància, tenim menys incendis que en el passat. El problema és que els que podem arribar a tenir poden ser grans incendis veritablement catastròfics. A més, la superfície forestal ha crescut i la interfície urbanoforestal també. En molts llocs, el bosc i les cases gairebé es toquen; no hi ha una frontera clara. Això és un repte per a la gestió del risc d’incendis, per l’afectació que pot tenir sobre els béns i les persones.

La resposta és fàcil: sí. Necessitem més recursos per gestionar els paisatges i ser més resilients, com a societat i com a paisatge, davant el canvi climàtic i el canvi global. Ara bé, la qüestió de fons és com s’aconsegueixen aquests recursos. La superfície forestal de Catalunya és eminentment privada, i és molt difícil sostenir la gestió del paisatge només amb diners públics en forma de subvencions.

És fàcil de dir, però difícil de fer: abraçar el paradigma de la bioeconomia, que en realitat no és tan nou. És a dir, un desenvolupament socioeconòmic basat en la gestió sostenible dels recursos naturals, en lloc de l’abandonament. I per això, a més de recursos, cal voluntat política per afavorir determinades dinàmiques al territori.

Perquè la societat s’ha tornat cada cop més urbana, i no només a Catalunya: és una realitat global. Quan era petit i jugava amb Lego i Playmobil, l’Homo sapiens era una espècie rural: la major part de la població mundial vivia en zones rurals. En entrar a la universitat, ja érem una espècie urbana; és a dir, més de la meitat de la població mundial ja vivia en zones urbanes. Per això calen polítiques que fixin la gent al territori. La gestió dels paisatges ha de tenir valor en si mateixa i no dependre només d’ajuts públics.

Sí, efectivament. Passa com amb l’habitatge, ho veiem aquests dies: calen polítiques de llarg termini, perquè les dinàmiques socioeconòmiques no canvien d’un dia per l’altre. Hi ha d’haver polítiques que afavoreixin una sostenibilitat pròpia del territori. Però mentrestant, mentre la societat i els nostres representants polítics es posen d’acord, no podem continuar amb aquesta sagnia d’abandonament del medi rural i dels usos tradicionals, tant forestals com agraris. Té conseqüències sobre nosaltres. La qualitat dels ecosistemes determina el nostre benestar, encara que la major part de la societat no en sigui conscient.

Sí, un divorci que ha anat in crescendo entre la visió que es té de la vida rural des de les zones rurals i la que en té la població urbana. Per això cal molta pedagogia. Perquè les polítiques tinguin un impacte real sobre el territori, hi ha d’haver un consens sobre els reptes que tenim. Tal com calen grans pactes per a l’educació o per l’habitatge, també en caldrien per a l’equilibri territorial.

Hi ha de tot, i aquest estereotip s’ha de trencar. Hi ha molts pagesos i propietaris forestals que tenen un objectiu econòmic darrere de la gestió, però que han estudiat biologia. No és gent que vulgui destrossar els boscos ni que només hi vegi diners. Per sort, som generacions que hem tingut accés a l’educació pública universal, i això ens ha fet progressar com a societat.

No, el divorci no és recíproc. La gent del medi rural també ha estudiat, té família a la ciutat i té un component urbà molt fort. Sap com funciona el medi rural i s’hi mou perfectament. A la inversa, en canvi, no passa. La gent exclusivament urbana no sap com funciona el medi rural, quines necessitats té ni com es mantenen els paisatges. Li costa entendre que el paisatge que tenim avui és el resultat de la gestió que s’hi ha fet.

Sí, això passa. Hi ha un mar de fons que tendeix a l’abandonament dels usos tradicionals agraris i del sector primari. I, alhora, hi ha una certa tendència, que no compensa l’altra, de gent que pot teletreballar i que busca qualitat de vida a prop de la natura. No hem de pensar que la percepció urbana del medi rural és exclusiva de les grans ciutats. Avui, en molts pobles, també hi ha una percepció cada cop més urbana del medi rural.

El drama el tenim a moltes zones de la península Ibèrica, a l’anomenada Espanya buidada: un desequilibri territorial, sense gent al territori, que ens fa menys resilients com a societat. Si mai arriben les vaques magres —esperem que no- i hem de tornar a dependre molt més del nostre sector primari, la qüestió és qui hi haurà al territori amb el coneixement per fer-ho. Catalunya no és especial: les dinàmiques de canvi global que observem aquí no són gaire diferents de les de la resta de la Mediterrània i, en molts casos, del món. És una dinàmica amb una inèrcia molt gran, i revertir-la requereix molt consens i molta política.

És una qüestió que requereix grans pactes i consensos, perquè parlem d’equilibri territorial i de resiliència davant els canvis. Que cal fer-la és indiscutible; la qüestió és com. Al final, ha de venir molt dels mitjans de comunicació, de la televisió, dels influencers. S’ha d’anar a buscar la gent que és capaç de generar estats d’opinió i que contribueixi a un missatge que respongui als grans reptes del canvi global. I no és fàcil.

Sí, ho sabem. Ho sabem escriure? Més o menys. Hi estarà tothom d’acord? No, perquè sempre hi ha interessos i percepcions diferents. Podem arribar a un consens? Jo penso que sí. El gran repte, un cop fet això, que ja és prou complicat, és que tingui un impacte real sobre el territori. Per això calen polítiques molt ambicioses i molt ben pensades, perquè tot el que sabem i acordem que s’ha de fer es traslladi al territori i es faci de veritat.