03
de juliol
del
2015
En Miquel Caparrós era un cabàs de bonhomia. Dins la seva diminuta figura, s’hi amagava un cor immens. Malgrat els pals de de la vida, sempre mostrà un tarannà pencaire. Voldria definir-lo amb un decàleg d’adjectius: vital, trempat,rialler, positiu, solidari, extravertit, constant, empàtic, responsable i senzill. Però, per damunt de tot, es mostrà peculiarment humà i amic dels seus amics.
Tinc por -fins i tot- de quedar-me curt a l’hora d’ajustar el seu perfil. Comptat i debatut, es feia estimar de tothom. Ens acaba de deixar. De manera silent i discreta. En pensar-ho, se’m fa un nus a la gola. Alhora, no em resulta gens fàcil bastir-li una glossa. Indubtablement, se la mereix. Per molts i variats motius. Som davant d’una persona pluriactiva en sentit ampli. Amb una empenta i unes ganes de fer coses per damunt del normal.
Per tot arreu va deixar palès el pes i la vàlua del seu carisma. La fondària dels seus valors ultrapassa qualsevol normalitat imaginable. Que ho certifiquin, si no, els empleats de l’empresa de transports que duia el seu nom. Gairebé podem perjurar que la dirigia i estimava com si fos casa seva.
Què no en diria la gran família del Club de futbol Terrassa! No oblidem que li va dedicar -com a president- dues etapes de la seva vida (de 1987 a 1989 i de 1995 a 1997). Com patia, interiorment, la inestabilitat actual del projecte, que encara no veu la sortida de tot l’entrellat. De ben segur que, en aquest sentit, se n’ha anat amb força pena. També -lligat al món del futbol- havia estat vicepresident de la Penya Barcelonista 1900. Pocs dies abans del seu traspàs, encara movia fils i ressorts del procés electoral del Barça. Concretament, en el tema de recollir signatures d’algun candidat, per les properes eleccions presidencials. Li agradava sentir-se útil.
Molts moviments culturals i populars de la vila el recorden amb força estima. Sempre estava disposat a donar-los un cop de mà en totes i cadascuna de les seves activitats. Fent gala -en tot moment- del bon humor que contagiava per tot arreu.
A les darreres eleccions municipals (de maig), acceptà -com a independent- formar part de la llista del PSC. Tot i que en un irrellevant vint-i-cinquè lloc, volia demostrar el seu compromís de servei a la ciutat. Un adagi català diu que “al pot petit, hi ha la bona confitura”. A ulls clucs, crec que -en el cas d’en Miquel- s’hi escau de manera ferma i contundent. Ell mai no perseguia cap mena de reconeixement. En tenia prou de fer. D’ésser-hi. De saber que les coses funcionaven. De posar un granet de sorra. De sumar i empènyer.
Al capvespre de la vida, havia arrelat una bona dosi d’experiència. De ben segur que li hauria agradat allargar la seva experiència de vida. Si més no, per la pròpia joia d’envellir. Pel desig d’assolir la fita d’allò que en diríem la plenitud personal. Una malaltia li ho ha impedit, amb total traïdoria. Des de la humilitat d’aquest article, vull proclamar -als quatre vents- el seu exemple. Sobretot, el que ens ha transmès -al llarg d’aquests darrers mesos- en el procés de lluita personal amb la decadència.
Trobarem a faltar el seu somriure. El record de la vall on va viure no l’esborra la pols del camí.
Josep Ballbè
Tinc por -fins i tot- de quedar-me curt a l’hora d’ajustar el seu perfil. Comptat i debatut, es feia estimar de tothom. Ens acaba de deixar. De manera silent i discreta. En pensar-ho, se’m fa un nus a la gola. Alhora, no em resulta gens fàcil bastir-li una glossa. Indubtablement, se la mereix. Per molts i variats motius. Som davant d’una persona pluriactiva en sentit ampli. Amb una empenta i unes ganes de fer coses per damunt del normal.
Per tot arreu va deixar palès el pes i la vàlua del seu carisma. La fondària dels seus valors ultrapassa qualsevol normalitat imaginable. Que ho certifiquin, si no, els empleats de l’empresa de transports que duia el seu nom. Gairebé podem perjurar que la dirigia i estimava com si fos casa seva.
Què no en diria la gran família del Club de futbol Terrassa! No oblidem que li va dedicar -com a president- dues etapes de la seva vida (de 1987 a 1989 i de 1995 a 1997). Com patia, interiorment, la inestabilitat actual del projecte, que encara no veu la sortida de tot l’entrellat. De ben segur que, en aquest sentit, se n’ha anat amb força pena. També -lligat al món del futbol- havia estat vicepresident de la Penya Barcelonista 1900. Pocs dies abans del seu traspàs, encara movia fils i ressorts del procés electoral del Barça. Concretament, en el tema de recollir signatures d’algun candidat, per les properes eleccions presidencials. Li agradava sentir-se útil.
Molts moviments culturals i populars de la vila el recorden amb força estima. Sempre estava disposat a donar-los un cop de mà en totes i cadascuna de les seves activitats. Fent gala -en tot moment- del bon humor que contagiava per tot arreu.
A les darreres eleccions municipals (de maig), acceptà -com a independent- formar part de la llista del PSC. Tot i que en un irrellevant vint-i-cinquè lloc, volia demostrar el seu compromís de servei a la ciutat. Un adagi català diu que “al pot petit, hi ha la bona confitura”. A ulls clucs, crec que -en el cas d’en Miquel- s’hi escau de manera ferma i contundent. Ell mai no perseguia cap mena de reconeixement. En tenia prou de fer. D’ésser-hi. De saber que les coses funcionaven. De posar un granet de sorra. De sumar i empènyer.
Al capvespre de la vida, havia arrelat una bona dosi d’experiència. De ben segur que li hauria agradat allargar la seva experiència de vida. Si més no, per la pròpia joia d’envellir. Pel desig d’assolir la fita d’allò que en diríem la plenitud personal. Una malaltia li ho ha impedit, amb total traïdoria. Des de la humilitat d’aquest article, vull proclamar -als quatre vents- el seu exemple. Sobretot, el que ens ha transmès -al llarg d’aquests darrers mesos- en el procés de lluita personal amb la decadència.
Trobarem a faltar el seu somriure. El record de la vall on va viure no l’esborra la pols del camí.
Josep Ballbè