El privilegi blanc és un concepte que posa de manifest els avantatges socials injustos que tenim les persones blanques sobre les no blanques. És omnipresent, s'estén per tota la societat i existeix a tots els principals sistemes i institucions. La blanquitud és que ser blanca és la norma, i viure sent la norma té els seus avantatges, en aquests cas, els privilegis blancs. El racisme no només discrimina i treu poder sinó que empodera també. Aquest empoderament és el privilegi blanc. El racisme concedeix millors oportunitats a les persones blanques, els proporciona un poder immerescut, innat. I el problema és quan invisibilitzem aquest privilegi perquè el donem per suposat. I cal dir que és difícil identificar aquest privilegi des de dins, quan el tens. Així doncs, quan parlem de "raça", cal ser conscients que aquesta juga un paper important, també per a les persones blanques, perquè per a nosaltres juga un paper positiu. Si ets llegida com a blanca, gairebé segur que el teu color de pell, d'alguna manera, ha tingut un impacte positiu en la teva trajectòria vital, i, molt probablement, no t'has adonat d'això.
Un problema important que sorgeix quan es parla del privilegi blanc és que sovint pot desencadenar una actitud defensiva en les persones blanques. Pot ser que ens tanquem i deixem d'escoltar, perquè ens sentim atacades, sobretot en entorns on hi ha pobresa i dificultats, perquè costa més d'entendre que, així i tot, tenim privilegis. Passa igual en altres eixos, es pot ser privilegiada segons la raça, però discriminada segons el gènere, per exemple una dona blanca (alhora intersectaran les discriminacions de raça i gènere, on el gènere agreuja les discriminacions racials). És a dir, tenir el privilegi de ser blanca no significa que mai hagis sofert dificultats o discriminacions, només significa que aquestes dificultats no han estat causades pel color de la teva pell.
El privilegi blanc no consisteix a culpar a les blanques pels avantatges que tenim (no se'ns pot culpar d'una cosa que no hem provocat nosaltres), l'expressió serveix per a adonar-nos que tenim avantatges sistemàtics sobre les persones racialitzades i que podem treballar per a combatre aquesta desigualtat.
D'exemples de privilegi blanc n'hi ha a cabassos i són útils per a reconèixer com poden aparèixer al nostre dia a dia. Molts estan recollits al treball que va fer Peggy McIntosh (blanca, per cert) i n'apuntaré alguns. Per exemple, deia que les blanques no s'han de preocupar per trobar el seu color de pell als maquillatges. O que probablement no et seguirà la seguretat d'un comerç per por que puguis robar. Deia que també és un privilegi que la majoria de les persones que veus als mitjans de comunicació són com tu, i que, si parlen sobre tu, no són només en relació a desgràcies o criminalitat i delinqüència. També comentava el tema que molt probablement, si ets blanca, la percepció que tindran de tu les teves veïnes no és d'inseguretat, o que no es qüestionarà si un ascens laboral és degut a accions positives i, per tant, no el mereixies. Tampoc no hauràs d'explicar a les teves filles que poden patir discriminació pel seu color de pell o que si et trobes en una situació en la qual ha d'intervenir la policia pateixis perquè et puguin tractar injustament. Evidentment, hi ha molts més exemples.
Aprofito per a comentar el tema de la fragilitat blanca. Aquesta és l'actitud defensiva de les persones blanques quan es tracta de reconèixer que existeix el racisme. És quan neguem que hi hagi racisme, o bé, si el reconeixem, neguem participar-hi o que ens afecta (positivament). Sovint, quan es parla del privilegi blanc, apareix aquesta fragilitat perquè el privilegi blanc ens incomoda.
Algunes diuen que estem en una època posracial, l'era de "no veure colors". Però, tot i que ens autoenganyem amb aquesta frase, les estructures jeràrquiques segons la raça existeixen i, si tens un color clar de la pell, tens més oportunitats, t'envolta la blanquitud i el privilegi blanc. La ceguera de la raça no elimina el racisme, perquè el que fa és mirar a un altre costat. No ajuda a la decostrucció del racisme, evita la reflexió. Si volem aturar el racisme, hem de veure la raça i qui es beneficia o és discriminada segons aquesta. Qui té el poder i els privilegis. I és que això no va de bones i dolentes, va d'una cultura racista. Va de qüestionar el que ens envolta i d'autoqüestionar-se i de responsabilitzar-se.
I què podem fer com a persones blanques si volem ajudar a lluitar per la igualtat i combatre el racisme? El primer pas és reconèixer que el privilegi blanc existeix i no posar-nos a la defensiva ni ofendre'ns. Després, hem d'examinar el que passa a la nostra vida, i analitzar tot el que podem estar fent per a promoure'l/mantenir-lo i, finalment, fer esforços per a evitar-lo i denunciar-ho activament, tant individualment com col·lectivament. Hem d'afrontar els moments en els quals, sent conscients o no, hem aprofitat aquests privilegis o, fins i tot, hem estat còmplices (per dolorós i vergonyós que ens resulti). Alhora, hem d'escoltar a les racialitzades i no deslegitimar les seves experiències; callar i escoltar el que hagin de dir-nos (com ho veuen, què senten, les seves demandes, etc.). També podem parlar sobre el tema amb altres persones blanques i mirar que també en siguin conscients. Hem de baixar del pedestal i deixar que elles es visibilitzin, que liderin, que puguin ser referents i no només en qüestions de racisme (és a dir, no només adreçar-nos a elles per parlar de racisme). No parlar per elles (de nou, callar i escoltar). Cal que visibilitzem la contribució i el llegat de les persones no blanques, ja que s'invisibilitza de manera sistemàtica.
Podem defensar accions afirmatives per contrarestar la infrarepresentació de les persones no blanques que hi ha en molts espais, generada per prejudicis racials sistemàtics. Perquè no és una qüestió de mèrits, sinó de situacions de desigualtat sistèmica, que no totes sortim des del mateix punt de partida, o que algunes han de fer el viatge amb molt més pes (uns col·lectius tenen uns desavantatges molt clars). La situació actual no és imparcial i es donen dràstiques diferències d'oportunitats, que estan marcades també pel color de la pell (la segregació racial persisteix, l'eurocentrisme i el domini racial blanc persisteixen). I, finalment, cal retre comptes, de nou a escala individual i col·lectiva. El privilegi blanc es manifesta en totes i en ningú en particular. Tothom és còmplice, per tant, toca assumir-ne les responsabilitats. Estem perjudicant sistemàticament un grup de gent i hem de fer-nos responsables en la part que ens pertoca, evidenciar-ho i intentar rectificar-ho, és el nostre deure.
A part dels privilegis o discriminacions racials, estaria bé que tothom fes la reflexió sobre quins són els privilegis que la travessen. Mirar el gènere, la sexoafectivitat, el cos que tinc, les capacitats físiques i mentals, la classe, l'espècie, etc., analitzar quins privilegis tinc i quines discriminacions pateixo, i mirar de deconstruir-me i abandonar uns i lluitar per eliminar les altres.
Un problema important que sorgeix quan es parla del privilegi blanc és que sovint pot desencadenar una actitud defensiva en les persones blanques. Pot ser que ens tanquem i deixem d'escoltar, perquè ens sentim atacades, sobretot en entorns on hi ha pobresa i dificultats, perquè costa més d'entendre que, així i tot, tenim privilegis. Passa igual en altres eixos, es pot ser privilegiada segons la raça, però discriminada segons el gènere, per exemple una dona blanca (alhora intersectaran les discriminacions de raça i gènere, on el gènere agreuja les discriminacions racials). És a dir, tenir el privilegi de ser blanca no significa que mai hagis sofert dificultats o discriminacions, només significa que aquestes dificultats no han estat causades pel color de la teva pell.
El privilegi blanc no consisteix a culpar a les blanques pels avantatges que tenim (no se'ns pot culpar d'una cosa que no hem provocat nosaltres), l'expressió serveix per a adonar-nos que tenim avantatges sistemàtics sobre les persones racialitzades i que podem treballar per a combatre aquesta desigualtat.
D'exemples de privilegi blanc n'hi ha a cabassos i són útils per a reconèixer com poden aparèixer al nostre dia a dia. Molts estan recollits al treball que va fer Peggy McIntosh (blanca, per cert) i n'apuntaré alguns. Per exemple, deia que les blanques no s'han de preocupar per trobar el seu color de pell als maquillatges. O que probablement no et seguirà la seguretat d'un comerç per por que puguis robar. Deia que també és un privilegi que la majoria de les persones que veus als mitjans de comunicació són com tu, i que, si parlen sobre tu, no són només en relació a desgràcies o criminalitat i delinqüència. També comentava el tema que molt probablement, si ets blanca, la percepció que tindran de tu les teves veïnes no és d'inseguretat, o que no es qüestionarà si un ascens laboral és degut a accions positives i, per tant, no el mereixies. Tampoc no hauràs d'explicar a les teves filles que poden patir discriminació pel seu color de pell o que si et trobes en una situació en la qual ha d'intervenir la policia pateixis perquè et puguin tractar injustament. Evidentment, hi ha molts més exemples.
Aprofito per a comentar el tema de la fragilitat blanca. Aquesta és l'actitud defensiva de les persones blanques quan es tracta de reconèixer que existeix el racisme. És quan neguem que hi hagi racisme, o bé, si el reconeixem, neguem participar-hi o que ens afecta (positivament). Sovint, quan es parla del privilegi blanc, apareix aquesta fragilitat perquè el privilegi blanc ens incomoda.
Algunes diuen que estem en una època posracial, l'era de "no veure colors". Però, tot i que ens autoenganyem amb aquesta frase, les estructures jeràrquiques segons la raça existeixen i, si tens un color clar de la pell, tens més oportunitats, t'envolta la blanquitud i el privilegi blanc. La ceguera de la raça no elimina el racisme, perquè el que fa és mirar a un altre costat. No ajuda a la decostrucció del racisme, evita la reflexió. Si volem aturar el racisme, hem de veure la raça i qui es beneficia o és discriminada segons aquesta. Qui té el poder i els privilegis. I és que això no va de bones i dolentes, va d'una cultura racista. Va de qüestionar el que ens envolta i d'autoqüestionar-se i de responsabilitzar-se.
I què podem fer com a persones blanques si volem ajudar a lluitar per la igualtat i combatre el racisme? El primer pas és reconèixer que el privilegi blanc existeix i no posar-nos a la defensiva ni ofendre'ns. Després, hem d'examinar el que passa a la nostra vida, i analitzar tot el que podem estar fent per a promoure'l/mantenir-lo i, finalment, fer esforços per a evitar-lo i denunciar-ho activament, tant individualment com col·lectivament. Hem d'afrontar els moments en els quals, sent conscients o no, hem aprofitat aquests privilegis o, fins i tot, hem estat còmplices (per dolorós i vergonyós que ens resulti). Alhora, hem d'escoltar a les racialitzades i no deslegitimar les seves experiències; callar i escoltar el que hagin de dir-nos (com ho veuen, què senten, les seves demandes, etc.). També podem parlar sobre el tema amb altres persones blanques i mirar que també en siguin conscients. Hem de baixar del pedestal i deixar que elles es visibilitzin, que liderin, que puguin ser referents i no només en qüestions de racisme (és a dir, no només adreçar-nos a elles per parlar de racisme). No parlar per elles (de nou, callar i escoltar). Cal que visibilitzem la contribució i el llegat de les persones no blanques, ja que s'invisibilitza de manera sistemàtica.
Podem defensar accions afirmatives per contrarestar la infrarepresentació de les persones no blanques que hi ha en molts espais, generada per prejudicis racials sistemàtics. Perquè no és una qüestió de mèrits, sinó de situacions de desigualtat sistèmica, que no totes sortim des del mateix punt de partida, o que algunes han de fer el viatge amb molt més pes (uns col·lectius tenen uns desavantatges molt clars). La situació actual no és imparcial i es donen dràstiques diferències d'oportunitats, que estan marcades també pel color de la pell (la segregació racial persisteix, l'eurocentrisme i el domini racial blanc persisteixen). I, finalment, cal retre comptes, de nou a escala individual i col·lectiva. El privilegi blanc es manifesta en totes i en ningú en particular. Tothom és còmplice, per tant, toca assumir-ne les responsabilitats. Estem perjudicant sistemàticament un grup de gent i hem de fer-nos responsables en la part que ens pertoca, evidenciar-ho i intentar rectificar-ho, és el nostre deure.
A part dels privilegis o discriminacions racials, estaria bé que tothom fes la reflexió sobre quins són els privilegis que la travessen. Mirar el gènere, la sexoafectivitat, el cos que tinc, les capacitats físiques i mentals, la classe, l'espècie, etc., analitzar quins privilegis tinc i quines discriminacions pateixo, i mirar de deconstruir-me i abandonar uns i lluitar per eliminar les altres.