Hi ha una cançó d’un grup que es diu Tronco que proposa arribar al final de la vida amb una festa desproporcionada. La cantautora, amb l’ambició de fer de tot menys curt, acaba bastint una llista de convidats que inclou amics, veïns i familiars, però també "aquell del trio", un ebanista, pintores, fotògrafes, artistes murals, advocats, borratxos de bars, pinxos del col·legi, les sogres de la seva vida -"les que estiguessin boges"-, mascotes i algun espontani. El llistat -que crida escola concertada- es guarda un remat. "Fins i tot en algun moment vindria el meu marit". Ara ja fa una estona que m’he adonat que hagués estat més genuí haver mencionat la cançó de Sisa per on desfilen els noms dels personatges ficticis de la infància de la gent que va arribar a dur un cinturó amb funda pel mòbil, però aquí no es desaprofita res. I això és el que, precisament, fa la sèrie deThe Marvelous Mrs Maisel (Amazon Prime Video), no desaprofitar res i convertir la cinquena i última temporada en una festa desproporcionada, que és la manera correcta d’acabar-ho tot.
Ja em sabrà greu si qui llegeix aquestes línies espera algun tecnicisme. Aquí s’ha vingut a descriure una festa, i fa temps que no veig cap enginyer amb estris d’enginyer aparèixer entre un cúmul de gent que balla Nochentera. En concret, vinc del visionat de la cinquena temporada de les anades i vingudes de la senyora Maisel (Rachel Brosnahan). I ho faig per celebrar que aquesta darrera entrega ens deixa a cada capítol un ball frenètic del millor que pot oferir cadascun dels personatges que durant les temporades anteriors el matrimoni Sherman-Palladino -els creadors de la sèrie- s’ha encarregat d’anar situant.
Se’m fa difícil recordar una sèrie que hagi aconseguit desplegar un ventall tan ample de personatges còmics gloriosos. La seguretat social hauria de cobrir el cost -econòmic- de qui es vulgui tatuar la cara de Susie Myerson, Abe Weissman, Midge Maisel, Rose Weissman, Moishe Maisel, Shirley Maisel o Lenny Bruce, al braç, cuixa, esquena o cara. El turmell queda exclòs per les evidents disputes competencials que presentaria el sindicat de grups d’amigues que van decidir tatuar-s’hi paraules com "inefable" en l’adolescència tardana.
El cas és que la cinquena temporada exhibeix totes les virtuts i defectes atribuïbles als millors i pitjors moments de la sèrie en les temporades anteriors. Perquè si una certesa aporta The Marvelous Mrs Maisel és que dona la raó, a parts iguals, tant als seus acèrrims com als seus detractors. La seva insuportable, fantasiosa i sobreactuada dansa dialèctica polaritza i ordena el món. I la cinquena temporada t’ho dona tot. Ho fa en la primera gran escena del primer capítol, amb deu minuts de deliri de disputes i autoreferències, i ho fa ininterrompudament els episodis següents. I tu, que saps que és el final i se’t filtra la pena advertida, demanes més.
Qui no voldria despertar-se un diumenge de ressaca a un pis de l’Upper West Side de Nova York si és per assistir a una disputa familiar allargassada i extenuant sobre la més insignificant de totes les quotidianitats possibles? "Hiroshima va ser tens. L’esmorzar ha estat pitjor", resumeix Midge Maisel.
Però la festa ho és, com dèiem de bon inici, pels convidats. Perquè arribem a l’última temporada i els Sherman-Palladino segueixen incorporant secundaris que es converteixen en habituals i omnipresents. No desgasta la trama, la nova rivalitat de Susie Myerson amb el programador d'èxit Mike Carr -qui, per cert, és interpretat per Jason Ralph, marit de Brosnahan-. Tampoc no s’esgota la gràcia dels gàngsters que passegen pel despatx. Ni avorreix l’evolució tímida i estigmatitzant del personatge de la treballadora de la llar, Zelda. Ni saturen les exagerades intervencions de la cunyada convertida al judaisme que ho intenta massa. Tot es multiplica i, com se sol dir, fa festa.
També, com passa als punts de trobada on hi ha massa gent, el que no convenç s’obvia. Això explica que no haguem entomat el comiat del personatge de Lenny Bruce. També, que en el club dels tatuatges no aparegués el nom de Joel Maisel, que és l’heterobàsic que el relat necessita i fa evolucionar, però que mai no es cansa de generar diferents unitats de mandra. I també per això passem de llarg de la principal novetat formal a la sèrie: els constants i irritants salts en el temps que et permeten apamar el futur grandiós de la monologuista protagonista, així com els traumes i dèries dels seus fills. És la forma escollida pels creadors de la sèrie per fer l'enèsima picada d’ullet als espectadors. És dir-los que estiguin tranquils, que res no és mesquí ni cap hora és isarda. I que no han ideat una sèrie fantasiosa i teatral conduïda per l’humor blanc per acabar-nos deixant sense un estímul de confortabilitat.
La temporada creix, i s’enfila, i torna a dissenyar una obra inigualable de retrat d’incomoditats i obsessions de desenes de personatges que es troben, es criden, s’insulten i també es cuiden. El punt final a un univers estètic que aprofita la caricatura endolcida dels anys seixanta per xuclar allò profitós i obviar tota la resta -la realitat-. Un final a l’alçada de la festa. I una celebració on, com deia la cançó, fins i tot està permès que hi participi el marit, per molt que es digui Joel Maisel.