18
de febrer
de
2024, 20:42
Actualitzat:
20:44h
Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Arribo a l’andana amb la respiració accelerada. He tornat a inaugurar el matí esprintant pel carrer de Cartagena perquè he perdut la noció del temps preparant-me pel dia. Faig tard. Com ahir. Com abans-d’ahir. Com fa tres dies. "Pròxim tren no admet passatge". Com avui.
El primer cop que vaig veure passar davant meu un tren dels que no admeten passatge, encara no sabia que al metro de vegades passen trens que no admeten passatge. Sovint, quan em passen coses que no sabia que podien passar-me, em sento avergonyida, humiliada, frustrada; per què no he sabut abans? Per què no m’ho havien explicat? Acostumada com estic a anticipar les adversitats per tal d’arribar al camp de batalla amb un informe exhaustiu de les potencials ferides de guerra, els canvis sobtats o esdeveniments inesperats tendeixen a trastocar-me. No, no és el més sa per mi. Sí, segurament és una maniobra que he après subconscientment de la mare perquè moltes de les teves dinàmiques et remeten a les dinàmiques dels pares i tota la pesca. D’acord. Tot i saber-ho i treballar-m’ho amb tota la serenor i compassió que cap dins del meu cos, que n’és molta i sovint massa, que puguin marxar sense mi és una idea que, en vint-i-cinc anys d’existència, encara no he acabat de pair. El tren següent arriba en dos minuts. Què són dos minuts més d’espera quan ja fa estona que vas tard?
Hey, hey, hey, lover, you don’t have to be a star! El noise cancelling dels auriculars m’ajuda a no sentir cap altre so que no sigui la música, o algun dels pensaments que circulen per l’autopista de set carrils del meu cervell. Sento la meva veu i la de les Daughters of Eve alhora: Hey, hey, hey, lover, I love you just the way you are! Si no anés extremadament tard, hagués preferit deixar passar aquest tren on pràcticament no puc flexionar el colze sense fregar el cos d’algú altre. La urgència et fa actuar desviant-te del teu criteri, que normalment vetlla pel teu benestar o pel que considera que és el teu benestar. La urgència és l’alarma d’una necessitat insatisfeta: significat, certesa, incertesa, connexió, creixement, contribució… no és tan profund, en el cas que m’ocupa (us he dit que arribo tard a la feina?), però hi penso traslladant-ho a escenaris relacionals ara que m’adono que davant meu hi ha una parella que s’agafen del dit índex.
For love is just the same without fortune and fame. Just give me true love and understanding, true love and understanding… S’estimen? S’estimen de debò? Què vol dir, exactament, estimar-se "de debò"? Em formulo aquestes preguntes sobre la parella mentre The Daughters of Eve repeteixen true love and understanding, true love and understanding, així, enumerant els dos elements per separat, com si l’amor de debò (true love) i la comprensió (understanding) circulessin per dues vies diferents. Per mi, l’amor gira entorn d’aquesta comprensió: en estimar l’altre en el procés d’entendre’l, en entendre’l i així estimar-lo encara més. Entendre’l i quedar-te perquè l’entens, fins acabar-lo entenent del tot perquè l’estimes.Hey, hey, hey, lover, you don't have to be a king! Hey, hey, hey, lover, you don't have to have a thing, for I'll be satisfied as long as you are my guy. Just give me true love and understanding, true love and understanding... M’aterreix saber que molta gent sap qui sóc, però pràcticament ningú no em coneix. Que molts no m’entendran mai del tot. Però mentre hi hagi algú que sí, sentiré que la meva existència té més sentit. Hauré estat coneguda i entesa. I ho hauré estat gràcies a la voluntat d’algú altre d'intentar-ho, primer, i de quedar-se, després: a ulls meus, estimada.
Well, you don't have to worry, life's a problem in my hands, but if you really, really love me, in my heart, you'd be a big man. Quan la gent sent la urgència de ser estimada, però no sap què la fa sentir estimada de debò, el seu concepte de l’amor es redueix a una mena de propòsit d’any nou, una persecució a cegues, un joc de les cadires on guanyes només perquè has sigut ràpid omplint el buit. La brúixola de l’amor passa a ser la conveniència i no la convicció, ja que el criteri dominant per quedar-te amb algú s’assembla massa a "passava per aquí". La teoria triangular de l’amor del psicòleg Robert Stenberg construeix l’amor, essencialment, sobre tres pilars, cadascun imprescindible i irreemplaçable perquè l’amor sigui total (true love, que canten a Hey Lover): intimitat, passió i compromís. No sóc fanàtica de tractar els sentiments com matemàtiques, però la teoria és molt il·lustrativa de com les combinacions dels tres elements generen diferents tipus d’amor. Per exemple, la barreja de passió i intimitat donen peu a amor romàntic (però no a una relació, ja que no hi ha compromís). El compromís i la passió, sense intimitat, alimenten l’amor fatu (sense les complicitats i profunditats de la intimitat, l’amor es limita a un intercanvi físic que no sap o no vol posar punt final). O, conjugant tan sols intimitat i compromís, sense passió, en sorgirà companyonia (la fórmula bàsica de l’amistat). Per a veure més mescles i els seus tipus d’amor resultants, podeu consultar la imatge del triangle –molt més esclaridora que l’explicació escrita– a internet.
Però tornem al meu vagó de l’L5, on l’estampa dolça de la parella que s’agafa del dit índex es transforma en un inconvenient que em bloqueja la porta ara que he de baixar a la meva parada. Dic "perdó" mentre intento avançar fent-me pas. "Oh, sorry!", diu ella. Desfan el seu nus de dits i aconsegueixo arribar a l’andana travessant entre tots dos. Penso que està molt bé estar enamorat, perquè aleshores l’alarma de la urgència deu sonar menys vegades, o com a mínim moltes menys vegades de les que m’ha sonat l’alarma aquest matí i que he posposat compulsivament. De sobte caic que posposar és una altra reacció al so de l’alarma de la urgència, quan fer-li cas et produeix més pors i malestar que confort i seguretat. I que per això soc una soltera que arriba tard a la feina. Hey, lover, won't you treat me right and be with me tonight? Just give me true love and understanding, true love and understanding for the rest of my days. Pròxima parada: Hospital Clínic.
El primer cop que vaig veure passar davant meu un tren dels que no admeten passatge, encara no sabia que al metro de vegades passen trens que no admeten passatge. Sovint, quan em passen coses que no sabia que podien passar-me, em sento avergonyida, humiliada, frustrada; per què no he sabut abans? Per què no m’ho havien explicat? Acostumada com estic a anticipar les adversitats per tal d’arribar al camp de batalla amb un informe exhaustiu de les potencials ferides de guerra, els canvis sobtats o esdeveniments inesperats tendeixen a trastocar-me. No, no és el més sa per mi. Sí, segurament és una maniobra que he après subconscientment de la mare perquè moltes de les teves dinàmiques et remeten a les dinàmiques dels pares i tota la pesca. D’acord. Tot i saber-ho i treballar-m’ho amb tota la serenor i compassió que cap dins del meu cos, que n’és molta i sovint massa, que puguin marxar sense mi és una idea que, en vint-i-cinc anys d’existència, encara no he acabat de pair. El tren següent arriba en dos minuts. Què són dos minuts més d’espera quan ja fa estona que vas tard?
Hey, hey, hey, lover, you don’t have to be a star! El noise cancelling dels auriculars m’ajuda a no sentir cap altre so que no sigui la música, o algun dels pensaments que circulen per l’autopista de set carrils del meu cervell. Sento la meva veu i la de les Daughters of Eve alhora: Hey, hey, hey, lover, I love you just the way you are! Si no anés extremadament tard, hagués preferit deixar passar aquest tren on pràcticament no puc flexionar el colze sense fregar el cos d’algú altre. La urgència et fa actuar desviant-te del teu criteri, que normalment vetlla pel teu benestar o pel que considera que és el teu benestar. La urgència és l’alarma d’una necessitat insatisfeta: significat, certesa, incertesa, connexió, creixement, contribució… no és tan profund, en el cas que m’ocupa (us he dit que arribo tard a la feina?), però hi penso traslladant-ho a escenaris relacionals ara que m’adono que davant meu hi ha una parella que s’agafen del dit índex.
For love is just the same without fortune and fame. Just give me true love and understanding, true love and understanding… S’estimen? S’estimen de debò? Què vol dir, exactament, estimar-se "de debò"? Em formulo aquestes preguntes sobre la parella mentre The Daughters of Eve repeteixen true love and understanding, true love and understanding, així, enumerant els dos elements per separat, com si l’amor de debò (true love) i la comprensió (understanding) circulessin per dues vies diferents. Per mi, l’amor gira entorn d’aquesta comprensió: en estimar l’altre en el procés d’entendre’l, en entendre’l i així estimar-lo encara més. Entendre’l i quedar-te perquè l’entens, fins acabar-lo entenent del tot perquè l’estimes.Hey, hey, hey, lover, you don't have to be a king! Hey, hey, hey, lover, you don't have to have a thing, for I'll be satisfied as long as you are my guy. Just give me true love and understanding, true love and understanding... M’aterreix saber que molta gent sap qui sóc, però pràcticament ningú no em coneix. Que molts no m’entendran mai del tot. Però mentre hi hagi algú que sí, sentiré que la meva existència té més sentit. Hauré estat coneguda i entesa. I ho hauré estat gràcies a la voluntat d’algú altre d'intentar-ho, primer, i de quedar-se, després: a ulls meus, estimada.
Well, you don't have to worry, life's a problem in my hands, but if you really, really love me, in my heart, you'd be a big man. Quan la gent sent la urgència de ser estimada, però no sap què la fa sentir estimada de debò, el seu concepte de l’amor es redueix a una mena de propòsit d’any nou, una persecució a cegues, un joc de les cadires on guanyes només perquè has sigut ràpid omplint el buit. La brúixola de l’amor passa a ser la conveniència i no la convicció, ja que el criteri dominant per quedar-te amb algú s’assembla massa a "passava per aquí". La teoria triangular de l’amor del psicòleg Robert Stenberg construeix l’amor, essencialment, sobre tres pilars, cadascun imprescindible i irreemplaçable perquè l’amor sigui total (true love, que canten a Hey Lover): intimitat, passió i compromís. No sóc fanàtica de tractar els sentiments com matemàtiques, però la teoria és molt il·lustrativa de com les combinacions dels tres elements generen diferents tipus d’amor. Per exemple, la barreja de passió i intimitat donen peu a amor romàntic (però no a una relació, ja que no hi ha compromís). El compromís i la passió, sense intimitat, alimenten l’amor fatu (sense les complicitats i profunditats de la intimitat, l’amor es limita a un intercanvi físic que no sap o no vol posar punt final). O, conjugant tan sols intimitat i compromís, sense passió, en sorgirà companyonia (la fórmula bàsica de l’amistat). Per a veure més mescles i els seus tipus d’amor resultants, podeu consultar la imatge del triangle –molt més esclaridora que l’explicació escrita– a internet.
Però tornem al meu vagó de l’L5, on l’estampa dolça de la parella que s’agafa del dit índex es transforma en un inconvenient que em bloqueja la porta ara que he de baixar a la meva parada. Dic "perdó" mentre intento avançar fent-me pas. "Oh, sorry!", diu ella. Desfan el seu nus de dits i aconsegueixo arribar a l’andana travessant entre tots dos. Penso que està molt bé estar enamorat, perquè aleshores l’alarma de la urgència deu sonar menys vegades, o com a mínim moltes menys vegades de les que m’ha sonat l’alarma aquest matí i que he posposat compulsivament. De sobte caic que posposar és una altra reacció al so de l’alarma de la urgència, quan fer-li cas et produeix més pors i malestar que confort i seguretat. I que per això soc una soltera que arriba tard a la feina. Hey, lover, won't you treat me right and be with me tonight? Just give me true love and understanding, true love and understanding for the rest of my days. Pròxima parada: Hospital Clínic.