26
d'octubre
del
2023
Actualitzat
a les
15:19h
Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia lila del Metro de Barcelona. He fet un mal càlcul de temps i no arribo puntual a la meva cita amb el Barça. M’angoixo com gairebé sempre que no es compleix una de les meves premisses preferides: la de no tenir pressa. Si fos per mi, els minuts durarien hores, les hores dies, i els dies setmanes. Però el cas és que jo no tinc veu ni vot sobre el funcionament del temps en aquest món de Déu i, tot i que jo i el meu esperit flegmàtic ens esforcem a adaptar-nos-hi, hi ha dies que les passes em pesen més del que voldria. A més, a banda de veure’m obligada a afanyar-me, he de suportar diàriament que el metro arribi a l’estació insolent i puntual com les misèries a deshores. Ho interpreto estrictament com un retret desvergonyit.
Són dos quarts de sis de la tarda. Poc abans d’arribar a la boca del metro passo perillosament a prop d’una escola, sabedora de l’escena que estic a punt de viure. Tres, dos, un… diversos grups de nens i familiars obstrueixen la vorera, barrant-me el pas. Em noto bullir la cara de frustració: arribo tard! Deixeu-me accelerar! Feu-me pas i aparteu de mi les vostres motxilles i bosses de tela plenes de tovalloletes humides i parsimònia! Mentre intento calmar-me els ànims, em fixo en com és de curiós que els nens mai no tinguin pressa: sempre caminen lent. No hi ha ritmes i espais que els condicionin: casa, carrer, pati d’escola… els ocupen completament aliens a les expectatives dels adults. Si tenen pressa, és només perquè un adult els estira la mà repetint instruccions dignes d’una sessió de body pump: “va”, “vinga”, “som-hi”. Només tenen pressa si algú més gran els demana que en tinguin.
Son mini apressats a sou sense sou. De sobte, sento enveja. Em sorprenc i em pregunto per què. “Perquè són nens”, em dic gairebé a l’instant. M’obligo a ser més precisa: “perquè són a aquella estona de la vida on encara poden ser algú desacomplexadament abans d’entendre que el món insistirà a dir-los com han de ser i quines presses han de tenir”. Penso igual de ràpid que camino per arribar al metro: quin sentit té, irritar-se amb pares, mares, nens, avis i àvies que caminen lent? Al meu món ideal tothom camina sense la urgència patològica que caracteritza els hàbits dels adults. M’haurien d’haver expulsat a mi, de la vorera, per voler córrer. M’imagino els nens arribant a casa –lentament–, o entrant al parc –lentament–, i els desitjo mentalment una infància dolça sense gaires presses ni responsabilitats. Així tanco el meu episodi d’admiració maquillada d’indignació. Canvio la cançó dels auriculars i la veu de l’Adele m’abraça els timpans."I only wanted to have fun learning to fly, learning to run. I let my heart decide the way, when I was young. I wish I could live a little more, look up to the sky and not the floor".
Quan pujo al vagó em fixo en un avi i un nen que xerren asseguts als seients grisos. L’avi li diu al nen: "farem el transbord d’aquí a una estona", i el nen li respon: "canviarem de metro?" Els nens saben que no hi ha tantes coses a dir, només moltes maneres diferents de dir les mateixes coses. Atenc dissimuladament la dinàmica nen-avi mentre concloc que tinc traça amb els nens i sovint m'entenc amb la gent gran perquè m'hi sento a prop: els nens són tendres perquè no han viscut prou per a sentir-se obligats a endurir-se, i els avis s’estoven perquè ja han viscut prou aspreses i coneixen el poder de ser tendre. És per això que jo sóc meitat nena i meitat àvia. Intento distreure’m per no capficar-me en com odio que el metro vagi tan ple en direcció al partit del Barça. Em concentro a recordar l’emoció i la impressió de quan ets petit i entres a l’estadi i tot al teu voltant és enorme, enlluernador, important. En algun moment aquesta sensació aclaparadora comença a desaparèixer, i aleshores comences a veure les estructures desgastades, els treballadors estressats i la brutícia de les cadires. De moment, vull confiar que el nen del seient gris encara creu més en la primera versió. Els nens sempre creuen.
La imatge del nen assegut em recorda al meu incident de primer de primària. Aquell dia, abans de l’hora del pati, vaig començar a sentir un dolor agudíssim a una banda del tòrax, com si em perforessin algun òrgan de sota de les costelles. Com que jo no plorava ni em queixava mai, vaig decidir quedar-me quieta i callada. En arribar l’hora del pati, amb prou feines podia aixecar-me sola. Finalment, vaig haver de confessar-me a la professora, que em va acompanyar, escèptica, per baixar les escales fins al pati. Encara ara sospito que es devia pensar que havia ideat aquell moment perquè algú em parés atenció, per fi. Ningú va trucar cap familiar meu perquè em portés al metge, així que em vaig asseure a terra, adolorida, debatent si potser m’estava inventant el meu dolor tal com es desprenia de la professora. "I feel like my life isflashing by and all I can do iswatch and cry". Recordo la vista de les meves cames contra el terra i, tot seguit, veure arribar els peuets dels meus companys davant meu, que venien a fer un seguit de danses improvisades per distreure’m del dolor. Els nens sempre creuen. En tornar a classe estava tan contenta de tenir aquells amics que em creien i que no em deixaven sola, que vaig començar a jugar amb la idea que m’havien curat. Els nens sempre creuen. "I miss the air, I miss my friends…".
"I miss it when life was a party to be thrown, but that was a million years ago". Miro l’hora i calculo que arribaré quan el partit ja haurà començat. Si hi penso prou estona, m’adono que com a adulta el que més trobo a faltar és la sensació que el concepte del temps no va amb mi, que és cosa "dels grans". Els nens encara tenen el poder d’abandonar les hores sense retirar-se del món. Per sort, a nens i adults ens frega la mateixa brisa i trepitgem les mateixes fulles seques. Sempre podem tornar a aprendre d’ells, perquè els nens encara són i poden ser tot el que els adults els traiem o els deixem perdre.
Ells tenen el poder de recordar-nos-ho en primera persona, i nosaltres de recuperar-ho a través de presenciar la seva experiència. Perquè potser un nen té un còrtex prefrontal immadur –això és, la part del cervell que s’encarrega dels impulsos, judicis, prioritats i decisions–, però té unes creences sòlides que se sostenen impassibles sobre la simple idea que tot pot sortir bé i que el món s’adaptarà a ells encara que caminin molt a poc a poc quan tornen de l’escola a casa. Un nen és portador de sensibilitat i fortalesa alhora, ingredients imprescindibles de la fórmula de l’esperança. Per això, si hi ha nens, hi ha esperança. Jo crec en els nens. Encara no els han convençut que hi ha coses en les quals no poden creure. Un nen està disposat a creure en el que sigui. Fins i tot en la pressa. Pròxima parada:Sagrada Família.
Són dos quarts de sis de la tarda. Poc abans d’arribar a la boca del metro passo perillosament a prop d’una escola, sabedora de l’escena que estic a punt de viure. Tres, dos, un… diversos grups de nens i familiars obstrueixen la vorera, barrant-me el pas. Em noto bullir la cara de frustració: arribo tard! Deixeu-me accelerar! Feu-me pas i aparteu de mi les vostres motxilles i bosses de tela plenes de tovalloletes humides i parsimònia! Mentre intento calmar-me els ànims, em fixo en com és de curiós que els nens mai no tinguin pressa: sempre caminen lent. No hi ha ritmes i espais que els condicionin: casa, carrer, pati d’escola… els ocupen completament aliens a les expectatives dels adults. Si tenen pressa, és només perquè un adult els estira la mà repetint instruccions dignes d’una sessió de body pump: “va”, “vinga”, “som-hi”. Només tenen pressa si algú més gran els demana que en tinguin.
Son mini apressats a sou sense sou. De sobte, sento enveja. Em sorprenc i em pregunto per què. “Perquè són nens”, em dic gairebé a l’instant. M’obligo a ser més precisa: “perquè són a aquella estona de la vida on encara poden ser algú desacomplexadament abans d’entendre que el món insistirà a dir-los com han de ser i quines presses han de tenir”. Penso igual de ràpid que camino per arribar al metro: quin sentit té, irritar-se amb pares, mares, nens, avis i àvies que caminen lent? Al meu món ideal tothom camina sense la urgència patològica que caracteritza els hàbits dels adults. M’haurien d’haver expulsat a mi, de la vorera, per voler córrer. M’imagino els nens arribant a casa –lentament–, o entrant al parc –lentament–, i els desitjo mentalment una infància dolça sense gaires presses ni responsabilitats. Així tanco el meu episodi d’admiració maquillada d’indignació. Canvio la cançó dels auriculars i la veu de l’Adele m’abraça els timpans."I only wanted to have fun learning to fly, learning to run. I let my heart decide the way, when I was young. I wish I could live a little more, look up to the sky and not the floor".
Quan pujo al vagó em fixo en un avi i un nen que xerren asseguts als seients grisos. L’avi li diu al nen: "farem el transbord d’aquí a una estona", i el nen li respon: "canviarem de metro?" Els nens saben que no hi ha tantes coses a dir, només moltes maneres diferents de dir les mateixes coses. Atenc dissimuladament la dinàmica nen-avi mentre concloc que tinc traça amb els nens i sovint m'entenc amb la gent gran perquè m'hi sento a prop: els nens són tendres perquè no han viscut prou per a sentir-se obligats a endurir-se, i els avis s’estoven perquè ja han viscut prou aspreses i coneixen el poder de ser tendre. És per això que jo sóc meitat nena i meitat àvia. Intento distreure’m per no capficar-me en com odio que el metro vagi tan ple en direcció al partit del Barça. Em concentro a recordar l’emoció i la impressió de quan ets petit i entres a l’estadi i tot al teu voltant és enorme, enlluernador, important. En algun moment aquesta sensació aclaparadora comença a desaparèixer, i aleshores comences a veure les estructures desgastades, els treballadors estressats i la brutícia de les cadires. De moment, vull confiar que el nen del seient gris encara creu més en la primera versió. Els nens sempre creuen.
La imatge del nen assegut em recorda al meu incident de primer de primària. Aquell dia, abans de l’hora del pati, vaig començar a sentir un dolor agudíssim a una banda del tòrax, com si em perforessin algun òrgan de sota de les costelles. Com que jo no plorava ni em queixava mai, vaig decidir quedar-me quieta i callada. En arribar l’hora del pati, amb prou feines podia aixecar-me sola. Finalment, vaig haver de confessar-me a la professora, que em va acompanyar, escèptica, per baixar les escales fins al pati. Encara ara sospito que es devia pensar que havia ideat aquell moment perquè algú em parés atenció, per fi. Ningú va trucar cap familiar meu perquè em portés al metge, així que em vaig asseure a terra, adolorida, debatent si potser m’estava inventant el meu dolor tal com es desprenia de la professora. "I feel like my life isflashing by and all I can do iswatch and cry". Recordo la vista de les meves cames contra el terra i, tot seguit, veure arribar els peuets dels meus companys davant meu, que venien a fer un seguit de danses improvisades per distreure’m del dolor. Els nens sempre creuen. En tornar a classe estava tan contenta de tenir aquells amics que em creien i que no em deixaven sola, que vaig començar a jugar amb la idea que m’havien curat. Els nens sempre creuen. "I miss the air, I miss my friends…".
"I miss it when life was a party to be thrown, but that was a million years ago". Miro l’hora i calculo que arribaré quan el partit ja haurà començat. Si hi penso prou estona, m’adono que com a adulta el que més trobo a faltar és la sensació que el concepte del temps no va amb mi, que és cosa "dels grans". Els nens encara tenen el poder d’abandonar les hores sense retirar-se del món. Per sort, a nens i adults ens frega la mateixa brisa i trepitgem les mateixes fulles seques. Sempre podem tornar a aprendre d’ells, perquè els nens encara són i poden ser tot el que els adults els traiem o els deixem perdre.
Ells tenen el poder de recordar-nos-ho en primera persona, i nosaltres de recuperar-ho a través de presenciar la seva experiència. Perquè potser un nen té un còrtex prefrontal immadur –això és, la part del cervell que s’encarrega dels impulsos, judicis, prioritats i decisions–, però té unes creences sòlides que se sostenen impassibles sobre la simple idea que tot pot sortir bé i que el món s’adaptarà a ells encara que caminin molt a poc a poc quan tornen de l’escola a casa. Un nen és portador de sensibilitat i fortalesa alhora, ingredients imprescindibles de la fórmula de l’esperança. Per això, si hi ha nens, hi ha esperança. Jo crec en els nens. Encara no els han convençut que hi ha coses en les quals no poden creure. Un nen està disposat a creure en el que sigui. Fins i tot en la pressa. Pròxima parada:Sagrada Família.