12
d'octubre
del
2023
Actualitzat
a les
19:03h
Diumenge passat vaig passejar-me, en condició d’observadora no participant, per la manifestació espanyolista contra l’amnistia i l’autodeterminació de Catalunya. Guardo dins del cap la crònica resultant d’aquesta investigació social, si la volguéssiu. Com que oferir-vos-la seria un altre preu –més alt, s’entén–, us demano que us conformeu amb aquestes línies que ja venen pagades.
Considero que he aconseguit una imatge mental prou completa i nítida de la manifestació i decideixo tornar a casa quan sento més repulsió que curiositat. Com que no vull agafar el metro a passeig de Gràcia, epicentre de la convocatòria, camino fins a Universitat. Fa una calor tan humida i asfixiant com Barcelona, que també és humida i asfixiant com la calor d’un vuit d’octubre en plena crisi climàtica.
Baixo les escales deixant sota el sol a una gent que no ha conegut mai els texans i que no dubtaria a afusellar-me en nom de la "tolerància i la convivència". M’esmunyo entre motxilles, maletes i monopatins pels graons d’Universitat pensant que m’allunyo d’orfes de Franco, de simpatitzants i còmplices del règim, de falangistes, de legionaris, d’equidistants –és a dir, d’espanyolistes–, de no-nacionalistes que titllen de “provocadors” o “insolents” als independentistes –és a dir, d’espanyolistes–, d’antiindependentistes –és a dir, d’espanyolistes–, i de tota mena de defensors de la unitat d’Espanya.
La gota de sangre y el rayito de Sol, però, també s’han filtrat sota terra i impregnen la roba de la parella que camina davant meu. Cansats, imagino, de fer veure que els cal defensar alguna cosa, fan retirada abans d’hora. “Expressió imprecisa”, em retrec. No marxen “abans d’hora”. Tant a les hores com als minuts els és indiferent la teva presència o la teva absència, si el bàndol al qual pertanys té els poders i les eines per garantir que no necessitis reivindicar la teva existència. Se saben prescindibles, perquè no hi ha necessitat de reivindicar-se, sinó desig d’autoafirmar-se. Satisfer la necessitat és imprescindible. Satisfer el desig, no. No marxen “abans d’hora”. Simplement marxen.
M’aturo darrere de la parella d’exmanifestants a les escales automàtiques que baixen a l’andana. Ell duu un braçalet amb l’estanquera i un polo vermell. Ella porta una senyera cobrint-li les espatlles i una bandera espanyola a la mà. Deuen haver comprat el “Pack 4” de la paradeta de Societat Civil Catalana, que inclou (1) una bandera d’Espanya –retolada “bandera España/Espanya” al cartell de venda, no fos cas–, (2) una senyera, i (3) una aigua. Tot plegat, cinc euros. Cinc euros és el que costa formar harmonia on hi ha conflicte. Cinc euros és el preu per fer encaixar una senyera, una estanquera i una aigua com peces del Mr. Potato i fer-lo passar pel David de Miquel Àngel.
Constato que la parella està casada observant l’or que els escanya els respectius dits anulars, i aleshores em demano si també apliquen el mètode Pack 4 al seu matrimoni. És important no sostenir l’amor i reparar conflictes amb un Pack 4. I és important no confondre el Pack 4 –senyera, estanquera i aigua– amb amor i reparació de conflictes.
Quan feia Comunicació Audiovisual ens repetien que el conflicte fa avançar les històries. A la vida real, si el conflicte no es repara, no es construeixen grans pel·lícules, sinó grans disfuncions. El pots resoldre, o el pots evitar, el conflicte. Pots evitar-lo empenyent-lo daltabaix del penya-segat del silenci, per exclusió activa, o camuflant-lo entre quotidianitats fins que se l’empassen, per inclusió passiva. El cas és que ajornar indefinidament el reconeixement d’un conflicte té l’objectiu que s’oblidi, o que el neutralitzi alguna força o inèrcia dominant.
Heus ací la tàctica del Pack 4–senyera, estanquera, aigua–: fagocita i expulsa el conflicte alhora en una maniobra d’evitació al quadrat, confiant que guanyin l’oblit o l’equip que juga amb avantatge perquè els abraça a tots dos alhora. Desgasten molt, les puntades de peu per amagar-te sota el sofà ad infinitum.“Potser em volen matar de l'espera per no embrutar de saaang la destraaaaaaal". El Quim de La Ludwig Band arrossega les vocals amb la desídia amb què la nansa de la totebag em rellisca espatlla avall.
“És incòmode”, els sento dir mentre arribem a l’andana. Xerren sobre interaccions amb gent que domina poc el català. És un tema cíclic a tertúlies i a discussions a Twitter: una de les parts sempre passa per alt –o ho fa veure– la diglòssia que ens condemna a reglotar aquesta conversa sobre mantenir el català i que ens necessita partícips, perquè obviar-la no té les mateixes no-conseqüències que abandonar “abans d’hora” la manifestació de nostàlgics de l’au preconstitucional. “Si canvio de llengua és només per respecte a l’altre”, diu ella.
Canvia al castellà, pressuposo, tot i que no ho explicita. Aquest és justament el símptoma inequívoc del colonitzat naïf: dona per fet. Sota el pretext del respecte, anticipa i subestima la voluntat –i, de vegades, l’habilitat– lingüística del seu interlocutor en pro de la comoditat comunicativa, fent una concessió complaent que travessa la línia entre l’amabilitat i la condescendència fent salt de perxa. “I aquesta mirada compassiva eeeeeem fa maaaaaal, moooooooolt més mal que el que demà em farà la guillotina”.
Responsabilitzant-nos de la incomoditat que ens genera no poder complaure l’altre a l’instant, no necessitaríem desfer-nos-en amb l’acomodament més immediat: el canvi de llengua. Amb bones intencions i ai-jo-no-voldria, el colonitzat naïf obre camí a un final infeliç predictible per la llengua minoritzada. “Si ens entendrem més fàcilment no costa res, fer el canvi”, continua. Com si el cost no fos lliurar a poc a poc al diable l’ànima del teu país, que deia Mercè Rodoreda.
Escolto l’argumentari del matrimoni amb un vodka-RedBull de tristor i ràbia al pit. Que canviar al castellà costi poc –el cost del Pack 4 és de cinc euros, per exemple– no vol dir que sigui millor, ni més útil, ni més favorable: serà útil només a curt termini, i favorable només pel castellà. És important no vendre la colonització lingüística com un favor. En certes circumstàncies, el millor favor és no fer favors. L’encarcarament inicial en qualsevol procés d’aprenentatge és indefugible, i posposar la incomoditat és encadenar-se a la paràlisi. Estimar –la llengua, la terra, la vida– és insistir i continuar insistint.
Paro atenció a la veu dolça i verinosa del Quim.“Esperant-nos per entrar a l'audiència, un guàrdia em va convidar a fumar, i aquells copets que em va donar a l'esquena van fer mal, molt més mal que els cops de martell dictant sentència”. No suporto els simulacres de pau en casos flagrants de guerra. Al conflicte se’l mira als ulls, se’l saluda, se li dona la mà, se li reconeix l’existència. Qualsevol altra estratègia és susceptible d’acabar sent disfressa o negligència d’una ferida oberta. Faig el transbord a Sagrada Família, i quan pujo al metro a l’L5 m’assec davant d’una senyora que porta un paraigua de color vermell i groc. Si no fos perquè he vist desenes d’aquests paraigües oberts fa una estona, podria confondre el que sembla una senyera amb la bandera que en realitat duu impresa. M’imagino que aquesta senyora amb faccions de Julia Roberts també deu haver marxat de la manifestació “abans d’hora”.
I jo ja no em puc estar de confessar-ho: em fa mandra, aquest article. Voldria marxar-ne abans d’hora, també. M’embafa la sensació que reprodueix un discurs d’aplaudiment barat, de sí-ahà-sí amb el cap, i jo detesto l’autoafirmació a través de l'explotació de les coses evidents. Em plantejo esborrar-lo diverses vegades mentre teclejo, reviso, i torno a teclejar. Finalment, trio enviar l’article al diari, tenint en compte que fa una estona he dit que estimar –la llengua, la terra, la vida– és insistir i continuar insistint. De vegades toca fer-ho amb les coses evidents.
Especialment el 12 d’octubre, quan des d’una banda se celebra que sempre poden marxar “abans d’hora”. Trio enviar l’article, estimar la llengua, estimar la terra, estimar la vida, i trio triar bàndol. “Pare, no em lamento de les meves males decisions. Al capdavall, la vida és triar i potser he estat feble, però no hi ha res que vulgui canviar."Pròxima parada: Sant Pau-Dos de Maig".
Considero que he aconseguit una imatge mental prou completa i nítida de la manifestació i decideixo tornar a casa quan sento més repulsió que curiositat. Com que no vull agafar el metro a passeig de Gràcia, epicentre de la convocatòria, camino fins a Universitat. Fa una calor tan humida i asfixiant com Barcelona, que també és humida i asfixiant com la calor d’un vuit d’octubre en plena crisi climàtica.
Baixo les escales deixant sota el sol a una gent que no ha conegut mai els texans i que no dubtaria a afusellar-me en nom de la "tolerància i la convivència". M’esmunyo entre motxilles, maletes i monopatins pels graons d’Universitat pensant que m’allunyo d’orfes de Franco, de simpatitzants i còmplices del règim, de falangistes, de legionaris, d’equidistants –és a dir, d’espanyolistes–, de no-nacionalistes que titllen de “provocadors” o “insolents” als independentistes –és a dir, d’espanyolistes–, d’antiindependentistes –és a dir, d’espanyolistes–, i de tota mena de defensors de la unitat d’Espanya.
La gota de sangre y el rayito de Sol, però, també s’han filtrat sota terra i impregnen la roba de la parella que camina davant meu. Cansats, imagino, de fer veure que els cal defensar alguna cosa, fan retirada abans d’hora. “Expressió imprecisa”, em retrec. No marxen “abans d’hora”. Tant a les hores com als minuts els és indiferent la teva presència o la teva absència, si el bàndol al qual pertanys té els poders i les eines per garantir que no necessitis reivindicar la teva existència. Se saben prescindibles, perquè no hi ha necessitat de reivindicar-se, sinó desig d’autoafirmar-se. Satisfer la necessitat és imprescindible. Satisfer el desig, no. No marxen “abans d’hora”. Simplement marxen.
M’aturo darrere de la parella d’exmanifestants a les escales automàtiques que baixen a l’andana. Ell duu un braçalet amb l’estanquera i un polo vermell. Ella porta una senyera cobrint-li les espatlles i una bandera espanyola a la mà. Deuen haver comprat el “Pack 4” de la paradeta de Societat Civil Catalana, que inclou (1) una bandera d’Espanya –retolada “bandera España/Espanya” al cartell de venda, no fos cas–, (2) una senyera, i (3) una aigua. Tot plegat, cinc euros. Cinc euros és el que costa formar harmonia on hi ha conflicte. Cinc euros és el preu per fer encaixar una senyera, una estanquera i una aigua com peces del Mr. Potato i fer-lo passar pel David de Miquel Àngel.
Constato que la parella està casada observant l’or que els escanya els respectius dits anulars, i aleshores em demano si també apliquen el mètode Pack 4 al seu matrimoni. És important no sostenir l’amor i reparar conflictes amb un Pack 4. I és important no confondre el Pack 4 –senyera, estanquera i aigua– amb amor i reparació de conflictes.
Quan feia Comunicació Audiovisual ens repetien que el conflicte fa avançar les històries. A la vida real, si el conflicte no es repara, no es construeixen grans pel·lícules, sinó grans disfuncions. El pots resoldre, o el pots evitar, el conflicte. Pots evitar-lo empenyent-lo daltabaix del penya-segat del silenci, per exclusió activa, o camuflant-lo entre quotidianitats fins que se l’empassen, per inclusió passiva. El cas és que ajornar indefinidament el reconeixement d’un conflicte té l’objectiu que s’oblidi, o que el neutralitzi alguna força o inèrcia dominant.
Heus ací la tàctica del Pack 4–senyera, estanquera, aigua–: fagocita i expulsa el conflicte alhora en una maniobra d’evitació al quadrat, confiant que guanyin l’oblit o l’equip que juga amb avantatge perquè els abraça a tots dos alhora. Desgasten molt, les puntades de peu per amagar-te sota el sofà ad infinitum.“Potser em volen matar de l'espera per no embrutar de saaang la destraaaaaaal". El Quim de La Ludwig Band arrossega les vocals amb la desídia amb què la nansa de la totebag em rellisca espatlla avall.
“És incòmode”, els sento dir mentre arribem a l’andana. Xerren sobre interaccions amb gent que domina poc el català. És un tema cíclic a tertúlies i a discussions a Twitter: una de les parts sempre passa per alt –o ho fa veure– la diglòssia que ens condemna a reglotar aquesta conversa sobre mantenir el català i que ens necessita partícips, perquè obviar-la no té les mateixes no-conseqüències que abandonar “abans d’hora” la manifestació de nostàlgics de l’au preconstitucional. “Si canvio de llengua és només per respecte a l’altre”, diu ella.
Canvia al castellà, pressuposo, tot i que no ho explicita. Aquest és justament el símptoma inequívoc del colonitzat naïf: dona per fet. Sota el pretext del respecte, anticipa i subestima la voluntat –i, de vegades, l’habilitat– lingüística del seu interlocutor en pro de la comoditat comunicativa, fent una concessió complaent que travessa la línia entre l’amabilitat i la condescendència fent salt de perxa. “I aquesta mirada compassiva eeeeeem fa maaaaaal, moooooooolt més mal que el que demà em farà la guillotina”.
Responsabilitzant-nos de la incomoditat que ens genera no poder complaure l’altre a l’instant, no necessitaríem desfer-nos-en amb l’acomodament més immediat: el canvi de llengua. Amb bones intencions i ai-jo-no-voldria, el colonitzat naïf obre camí a un final infeliç predictible per la llengua minoritzada. “Si ens entendrem més fàcilment no costa res, fer el canvi”, continua. Com si el cost no fos lliurar a poc a poc al diable l’ànima del teu país, que deia Mercè Rodoreda.
Escolto l’argumentari del matrimoni amb un vodka-RedBull de tristor i ràbia al pit. Que canviar al castellà costi poc –el cost del Pack 4 és de cinc euros, per exemple– no vol dir que sigui millor, ni més útil, ni més favorable: serà útil només a curt termini, i favorable només pel castellà. És important no vendre la colonització lingüística com un favor. En certes circumstàncies, el millor favor és no fer favors. L’encarcarament inicial en qualsevol procés d’aprenentatge és indefugible, i posposar la incomoditat és encadenar-se a la paràlisi. Estimar –la llengua, la terra, la vida– és insistir i continuar insistint.
Paro atenció a la veu dolça i verinosa del Quim.“Esperant-nos per entrar a l'audiència, un guàrdia em va convidar a fumar, i aquells copets que em va donar a l'esquena van fer mal, molt més mal que els cops de martell dictant sentència”. No suporto els simulacres de pau en casos flagrants de guerra. Al conflicte se’l mira als ulls, se’l saluda, se li dona la mà, se li reconeix l’existència. Qualsevol altra estratègia és susceptible d’acabar sent disfressa o negligència d’una ferida oberta. Faig el transbord a Sagrada Família, i quan pujo al metro a l’L5 m’assec davant d’una senyora que porta un paraigua de color vermell i groc. Si no fos perquè he vist desenes d’aquests paraigües oberts fa una estona, podria confondre el que sembla una senyera amb la bandera que en realitat duu impresa. M’imagino que aquesta senyora amb faccions de Julia Roberts també deu haver marxat de la manifestació “abans d’hora”.
I jo ja no em puc estar de confessar-ho: em fa mandra, aquest article. Voldria marxar-ne abans d’hora, també. M’embafa la sensació que reprodueix un discurs d’aplaudiment barat, de sí-ahà-sí amb el cap, i jo detesto l’autoafirmació a través de l'explotació de les coses evidents. Em plantejo esborrar-lo diverses vegades mentre teclejo, reviso, i torno a teclejar. Finalment, trio enviar l’article al diari, tenint en compte que fa una estona he dit que estimar –la llengua, la terra, la vida– és insistir i continuar insistint. De vegades toca fer-ho amb les coses evidents.
Especialment el 12 d’octubre, quan des d’una banda se celebra que sempre poden marxar “abans d’hora”. Trio enviar l’article, estimar la llengua, estimar la terra, estimar la vida, i trio triar bàndol. “Pare, no em lamento de les meves males decisions. Al capdavall, la vida és triar i potser he estat feble, però no hi ha res que vulgui canviar."Pròxima parada: Sant Pau-Dos de Maig".