La soledat de no saber estar sol

Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Faig una passa, i després una altra, i després una altra i, entre passa i passa, de tant en tant hi intercalo un cop d’ull a les branques dels plataners. Busco ubicar l’origen dels xiscles d’algun ocell que ha decidit afrontar així l’acte de matinar. Abans no el trobo, he de fer aterrar la vista a la vorera per no col·lidir contra algú que camina cap a mi –contra mi, millor dit, vista la violència amb què el seu cos es projecta en direcció contrària a la meva, com una bola de bitlles disposada a fer un ple–, i a qui el cant de les tórtores i els pardals no desperta cap mena d'interès.

Com que a mi sí que m’interessen, els ocells, vull fer constar que davant del balcó del pis hi ha un banc de fusta, una parada de bus i un plataner. I que al plataner, damunt de la vall on el tronc convergeix amb una branca robusta, i unes fulles li fan de tendal, fa uns dies que hi han fet niu unes tórtores. És un niu discret, fet de branquillons, plomes i un parell de flors blanques que s’han anat pansint al llarg de la setmana. Faig un repàs mental del seu Airbnb particular amb vista aèria del Recinte Modernista de Sant Pau mentre entro a la boca del metro, tot envejant el confort de passar el dia entre raigs de sol i branquetes, tot evocant el meu llit i fent el compte enrere per a quan entri al vagó i topi amb la seva sensació més antitètica. I ho constato: l’antònim del meu llit és un vagó de l’L5. Me l'he trobat davant la porta en arribar a casa una nit. Pertot, ella em feia escorta. Ella ha tornat, mireu-la, aquí.
 
He deixat que la Guillermina Motta em segresti les oïdes durant el trajecte cap a la feina. En la seva ràbia hi trobo una ràbia que també és meva ara que estic irritada per l’excés de persones que ens apleguem en un nombre deficitari de metres quadrats, ara que enyoro tant el dret bàsic a l’espai personal. La xucladora d'il·lusions mortes, ella em segueix pas a pas, la meuca; el diable se l'emporti! La cantautora carrega contra la soledat i la maleeix, li molesta tenir-la tan a prop. La meva tendència a l’aïllament em tempta a titllar-la d’exagerada, però després d’un exercici d’anàlisi reposada, rectifico; el que jo no suporto és la gent que no sap estar sola. I quan la Guillermina Motta canta, no ho fa perquè no sàpiga estar sola, sinó perquè no li agrada sentir-se sola: la soledat no és no saber estar sol, sinó sentir-se sol. Ella és qui esborra els nostres dies, ella allarga les nostres nits; indiferent, faria néixer l'hivern a ple cor de l'estiu.
 
Massa vegades, ens capfiquem amb treure’ns de sobre la soledat més que amb aprendre a detectar-ne l’origen, entendre-la i trobar maneres eficients i més sanes de posar-hi remei. I és que estar sol i la soledat són dos estats diferents: el primer és una circumstància, el segon és un sentiment. La diferència entre saber estar sol o no saber estar-ho rau en a) mirar els altres i saber tornar a mirar-se a un mateix i b) mantenir una relació cordial amb la soledat –és a dir, saber acceptar, tolerar i canalitzar el sentiment de soledat. Saber estar sol, doncs, és la capacitat de mirar als altres i saber apartar-te’n per tornar a mirar-te a tu mateix. No saber estar sol és mirar als altres i ser incapaç d’apartar-ne la mirada. No ets pas bonica de mirar. Apa, vés i emporta't lluny el teu trist avorriment.

 
Com que l’existència humana és un joc de malabars d’acció-reacció entre individu i societat i societat i individu, saber estar sol és crucial per la persona i alhora impacta en la col·lectivitat: com millor sabem estar sols, millor sabrem i podrem estar amb els altres sense fer-los servir com a via d’escapament. No trobo gust a la desgràcia, deixa'm en pau per sempre més. Molts busquen la comunitat per escapar de la por d’estar sol, i en aquesta fugida cap endavant acaben topant amb la pitjor forma de soledat, la soledat més solitària de totes: la soledat entre persones. Sovint entenem, erròniament, estar acompanyat dels altres com antònim i antídot de la soledat. Tanmateix, això és només una mitja veritat, ja que la soledat i la companyia no tenen tant a veure amb quanta gent tens al voltant, com amb la manera com t’hi relaciones. També amb els motius pels quals t’envoltes d’aquesta gent.

Perquè existint constantment entre persones, sense perdre’ls de vista perquè no saps o no t’atreveixes a veure’t en singular, pots estar distret, entretingut, divertit. Però només pots estar-ho durant un període de temps caduc –minuts, hores, dies, setmanes, mesos– fins que la distracció, l’entreteniment i la diversió sedimentin i solidifiquin la màscara de la soledat camuflada entre persones. Jo vull encara córrer i saltar, de primavera omplir-me el cos… Perquè un necessita entretenir-se, distreure’s i divertir-se, però també, i sobretot, necessita ser vist, escoltat, acceptat, atès, entès. Algú que no sap estar sol substitueix tot això per distraccions en companyia de persones, que potser sí, però probablement no li ho proporcionen, perquè si no et saps donar alguna cosa a tu mateix, és molt més difícil saber-ho trobar en els altres. Què alimenta les teves parts més famèliques? Com pots demanar aquest aliment si no saps quina pinta fa o com es diu? T'han recitat els seus poemes els bells senyors, els bells infants, falsos amors, falsos poetes… doncs bé, ara ja tot s'ha acabat.