Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al Metro per agafar la línia blava. Mentre trepitjo els panots, penso que estic farta de l’itinerari cap a la parada: turistes, veïns, gossos, coloms, papereres, semàfors; un exèrcit quotidià orquestrat per la ciutat que de tant en tant obre escletxes a l’imprevisible de moments que, de tan ordinaris, em són previsibles: l’aturada a un semàfor vermell, un cop de vent que m’obliga a recollir-me els cabells, moviments ortopèdics per intentar encabir moltes persones per un carrer excessivament estret. Em conec massa el camí i trobo a faltar el component d’incertesa de quan em vaig mudar, ara fa mig any, quan sortir al carrer cada matí encara era trepitjar territori desconegut. Tot i això, no enyoro la incomoditat que em generava no conèixer-me la ruta i els seus possibles petits girs de guió. Conèixer massa em desconnecta, conèixer massa poc em neguiteja. Com trobo el punt mitjà? Per què l’estic buscant en una ruta de cinc minuts per un carrer que fa baixada? Molts cops un carrer només és un carrer, no hi ha una metàfora o una lliçó al darrere de cada cosa, i arribar al Metro tan sols és arribar al Metro i no cal convertir cada acte rutinari en una història sobre sentiments universals. Tot i que si abraço aquesta conclusió, aquestes peces que escric s’acaben ara i aquí. 

Abans de sortir de casa, m’agrada estar-me uns minuts al balcó observant el meu tros de barri. L’alçada de la meva tribuna secreta em permet amagar-me i veure sense ser vista, com un gat, un tarat o un pirata. Últimament, la meva fixació reposa sobre l’arbre de davant del pis: fa unes setmanes unes tórtores hi van fer niu, i avui els pollets ja han crescut i es passegen tremolosos per les branques de la mateixa manera que jo recorria els carrers les primeres setmanes de començar a viure a Barcelona. Entro al vagó de l’L5 i torno a moure’m com una tórtora, intentant fer-me lloc sense desequilibrar-me ni molestar massa ningú, col·locant-me en un racó estratègic que afavoreixi la fluïdesa de moviments en cas que algú pugi o baixi a la següent parada. Ni la quantitat de gent amb qui coincidiràs al vagó, ni la seva predisposició a mantenir certa harmonia col·lectiva, ni la seva reacció a les adversitats de l’acumulació de passatgers, són previsibles. En aquests moments estic, amb totes les lletres, en majúscules, en negreta, subratllat i ressaltat en groc fluorescent, incòmoda. 

Moving, just keep moving, till I don't know what's sane. I've been moving so long, the days all feel the same. Estic incòmoda. Ho detesto. Ningú s’estima tant la comoditat com jo me l’estimo. Tacada pel pànic a ser sobrepassada pel dolor, la comoditat s’ha convertit en el meu millor amagatall per evitar-lo. M’explico: “comoditat” se m’ha fet sinònim de “seguretat”. Els humans, que reduïts a mínims som irremeiablement animals orientats a la supervivència, tendim a associar la seguretat a la familiaritat, ja que creiem que el que és familiar i conegut ens allunya del perill perquè ens ha mantingut vius –“segurs”– fins ara. Ara, mantenir-te viu no és sinònim de qualitat vital, perquè una cosa és viure, i una altra és sobreviure. I els humans, tot i ser irremeiablement animals, ens diferenciem d’altres espècies per la capacitat i la voluntat de fer alguna cosa més –més fonda, més elevada, més important– que sobreviure. No és necessàriament cert, doncs, que allò que t’és familiar sigui segur, sobretot si el que t’ha estat familiar fins ara no és sa, d’entrada. Abans que el cap marxi del tot al món de la teoria, una frenada massa brusca em retorna al Metro, al món de la pràctica. Got a low, low feeling around me, and a stone cold feeling inside. 

Era una adolescent quan vaig sentir per primer cop aquesta cançó de Supergrass. Feia un curs intensiu d’estiu a l’acadèmia d’anglès del barri, perquè capbussar-me en l’aprenentatge intel·lectual sempre m’ha estat més còmode que fer-ho en l’experiència, i aquell juliol estava a punt d’acceptar, incòmoda pel component de novetat que em suposava, que els meus companys d’estudi també volien ser els meus amics. Jo havia viscut molt còmoda, assumint que a la gent li interessava únicament el meu cap i no el meu cor. Que em volguessin a mi, sencera, i no només a la meva capacitat intel·lectual em va espantar; al meu cervell es percebia com una amenaça a la meva comoditat, perquè la meva comoditat em volia convèncer que potser era perillós, que em volguessin veure com una persona i no només com una complidora de deures i una executora de tasques. Moving, just keep moving, well, I don't know why to stay. No ties to bind me, no reasons to remain. La comoditat només és un intent desesperat d’aferrar-te a l’absència de dolor. Un cop posseït per la creença que viure a prop de la vida és arriscar-te que el dolor et rosegui des dels ossos fins al cor, tapant-te sota la manta de la comoditat et distancies d’aquest perill i masteritzes l’art poruc de mirar-t’ho tot de lluny sense acabar mai de formar-ne part. Costa abandonar els refugis del dolor si quan tot a fora, a prop, o al teu voltant duu disfressa d’amenaça, perquè l’experiència t’ha convençut que els cops són massa forts per suportar-los sense acabar abandonant-te o rebutjant-te, i que l’única forma de sobreviure és amagar-te, vivint sense acabar de fer-ho del tot: embolcallant-te en la comoditat plàcida –del que és conegut– per evitar la incomoditat amenaçant –del que és desconegut. So I'll keep moving, just keep moving, well, I don't know who I am. No need to follow, there's no way back again. 

La comoditat és el mentrestant dels fràgils fins que no ens atrevim a travessar la incomoditat i confiar que en sortirem sencers. Fugir de la incomoditat ofereix una falsa sensació de control i protecció, quan en realitat en cap moment obtens control o protecció, només desconnexió i angoixa que desemboquen, paradoxalment, en incomoditat i dolor. Cal autoconsciència, paciència i persistència per no caure en aquesta profecia autocomplerta. And I just can't stop messing my mind up or wasting my time. Lluitar contra la incomoditat consumeix molta energia. Potser cedir-hi, confiant que no em destruirà, no és un moviment tan suïcida com m’ha semblat durant tants anys. Triar la incomoditat enmig de la por que et dinamiti l’existència és desbloquejar, identificar i validar l’opció al marge de maniobra. Perquè donar permís a un sentiment negatiu perquè visqui és cedir-li espai perquè comenci a morir. Triar l’incòmode no sempre garanteix fer-hi les paus, però és l’únic mètode per aconseguir-ho. Si canvio el funcionament orientat a protegir-me de les pors per un funcionament orientat a les possibilitats, el pànic al rebuig es converteix en possibilitat d’acceptació, la fòbia a la vulnerabilitat es transforma en possibilitat d’autenticitat, la por al desconegut en possibilitat de descoberta exitosa. Si en lloc de llençar-me al mar aprenc a timonejar el vaixell, exposo la incomoditat de manera gradual i constant –constància, el Leo Messi de les habilitats–, i l’erosió continuada l’obliga a fer-se més petita. I si es fa petita, em sento –i soc– capaç de sobreviure-hi. 

Queden un parell de minuts per arribar a la parada on baixo. Sota terra, entre persones sense ganes de ser on són i l’artificialitat dels llums fluorescents, sempre em segresta una lleugera sensació de desesperança. Però torno a pensar en l’exterior i com, entre el caos i la crueltat d’una ciutat feta pels humans i per als humans, però que sovint els acaba jugant a la contra, els ocells sempre troben aliment per menjar. O que hi ha matins que les tórtores de davant del meu balcó no hi són, i aleshores m’entristeix no haver-m’hi acomiadat abans que facin el check-out del meu arbre, però en algun moment del dia hi acaben tornant. Maleïda rigidesa autoimposada que em mentia xiuxiuejant-me que no hi ha una zona intermèdia entre el control i el descontrol. There's a mow, low feeling around me and a stone cold feeling inside, I've got to find somebody to help me, I keep you in mind. Penso a fer de la incomoditat de certes situacions la meva aliada. De la mateixa manera que la ràbia m’avisa que hi ha alguna cosa de què necessito protegir-me, exploro si la incomoditat que sento en sortir de la capseta on jo mateixa m’he ficat, on estic còmoda, m’està barrant el pas a una realitat menys familiar, però més ajustada a viure i no a sobreviure entre les úniques parets que he conegut fins ara. M’esforço a recordar que els éssers humans som animals amb capacitat d’elecció i no un conjunt de respostes reflexes determinades, només condicionades. Moving, keep on moving. Per ajudar-me a conviure amb la incomoditat, canvio els “però” per una conjunció que no negui la coexistència entre la situació còmoda i la incòmoda, la que em fa sentir segura i la que em fa sentir insegura, l’agradable i la desagradable: i també. Si m’admiro del cel quan és ple d’estels i també quan la contaminació lumínica el desfà homogeneïtzant-lo en una taca de betum, si m’estimo la meva companya de pis quan semblem descriure el món per primer cop en una conversa i també quan té un mal dia o no ens acabem d’entendre, si les tórtores marxen del meu arbre i també tornen, per què no hauria de ser capaç de travessar els meus estats més paralitzantment dolorosos i menys susceptibles a l’aplaudiment i també recuperar-me’n i fer-ho sense quedar esmicolada per sempre? M’ocupo a esmolar l’olfacte per aprendre a detectar per què o per qui estic disposada a sentir-me incòmoda perquè, quan és fruit de les meves pors, sé que només deixant-la viure, acabarà morint. Llarga vida a la incomoditat, mori la incomoditat. Moving, keep on moving, where I feel I'm home again and when it's over I'll see you again. Pròxima parada: La Sagrera.