Morir (viure)

Com cada dia laborable de la meva vida, caminava per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Arribava tard a la feina. Ni tan sols tenia una excusa vàlida: m'havia llevat i havia perdut el temps pensant. Glopejava el cafè per emportar que havia comprat a la cafeteria de davant la parada de metro mentre esperava que arribés el següent comboi, capficada perquè no m'havia atrevit a corregir a la noia que me l'havia servit feia uns minuts. Per tal d'enviar-me a un taulell o a un altre, la dependenta m’havia preguntat "cafè?", al que jo li havia contestat "sí" perquè, sí, volia un cafè. Instants després, m’havia demanat si preferia la llet freda o llet calenta.

Fa anys que no bec llet, ni me'n poso al cafè perquè sempre me'l prenc sol, sense distraccions, negre com els cabells de la Shakira quan no es tenyia. La pressa i la meva tendència a no voler suposar una càrrega m’havien empès a maniobrar responent que m'hi posés beguda vegetal freda, creient que seria el camí més ràpid per reduir possibles danys i retards. Minuts després, constatava que no m’havia estalviat un sol segon amb aquesta jugada acomplexada: el metro arribava tan ple que l’havia de deixar passar i esperar-me al següent. Feia un glop més al meu cafè, carregat a parts iguals de resignació i d'una beguda vegetal que no havia desitjat en cap moment, abans de repassar mentalment el recompte total: anava tard, el cafè no m'agradava, i havia d'esperar un altre metro perquè en el que arribava no hi cabíem tots. La soja líquida pervertint la meva beguda només accentuava el regust de burla que embolcallava el meu matí.
 
Al cap d’un parell de minuts, un altre metro entrava a l’estació i aquest cop sí que em podia fer lloc entre la gent del vagó. En dies on l’espai dins dels vagons ha fet sold-out, sempre penso en els seients grisos i en com seure-hi suposa viatjar entre parèntesis. Tant la proximitat a la vida –l’embaràs– com la proximitat a la mort –la vellesa– són el passi per a convertir-te en excepció d’un trajecte de lapidació total de la dignitat individual i col·lectiva. Poder seure als seients grisos t’estalvia haver de formar part d’una pinyata farcida de maletins i maletes, de sotracs inesperats, de cops de colze i de totebag. Seure als seients grisos t’allunya de l’experiència de la gent que anem dempeus, que pràcticament podria considerar-se un vagó diferent del de la gent que seu. El vagó de la gent que anem dempeus a primera hora és reconeixible pel seu caràcter generador d’aixelles suades, d’irritació, i de laberints mòbils per entrar i sortir a cada parada. 

Jo, que ni estic embarassada, ni tinc planejat morir-me aviat, viatjava observant sota microscopi les vistes que m’oferia el vagó de la gent que anem dempeus: un cap fosc que intuïa de cua d’ull en pla zenital, l’espatlla d’un abric que em quedava massa a prop de la boca, i una motxilla que m’acariciava el bíceps esquerre sense cap mena de consentiment. Ni embarassada ni vella, només podia recórrer al vell comodí de la música per distanciar-me d’aquell descens a l’infern. "Noise cancelling", va anunciar la veueta dels auriculars mentre asfixiava qualsevol soroll del meu voltant. Una altra veu va començar a cantar-me preguntes: "Did you ever hold a hand to stop its trembling? Did you ever watch the sun desert the sky? Did you ever hold a woman while she's sleeping? Friend, don't let the good life pass you by." Cass Elliot, un quart de grup de The Mamas and The Papas, va morir d’un infart de miocardi a trenta-dos anys. Dins dels meus timpans de vint-i-cinc anys, entre massa cossos desconeguts que reduïen la meva mobilitat a la d’un Playmobil, Mama Cass m’aconsellava que no deixés passar la vida. Quedaven quatre parades per arribar a la meva destinació.

Com que sovint m’avorreixo, observo molt la vida. I com que sovint observo molt la vida, m’acaba avorrint. Com que de vegades m’avorreix avorrir-me, de vegades m’agrada inventar i m’agrada mentir. No em sap greu admetre-ho. Com més ric de veritat ets, més divertit és jugar a les mentidetes. És l’essència de qualsevol construcció humana per donar sentit a la vida: dotar la realitat de ficcions perquè per si sola no té sentit, o només en té de biològic. M’estremeixo quan he de limitar-me a funcionar com una simple comentarista de la realitat durant massa estona. Timur Kuran, economista i politòleg turcoamericà, va estudiar l’element de la sorpresa en la revolució de l’Europa oriental el 1989. En èpoques on estic més deprimida, com quan el Sol marxa a les cinc de la tarda, una de les maneres en què em mantinc en contacte amb la vida és aplicant aquesta sorpresa revolucionària al meu dia a dia. Quan tot em sembla insípid, m’obligo a deixar-me sorprendre per microrevelacions que destapen la complexitat de l'ànima humana en els seus moments més quotidians. Com quan la senyora amb cara de pomes agres s’ha recol·locat la bossa sobre la falda deixant a la vista un clauer en forma d’emoticona amb ulls de cors. Sé sobradament que és una escena insignificant, tant per ella, com per mi, com pel món, però m’invento que és una lliçó sobre els prejudicis a l’engròs. "Just look, my friends, there’s happiness in living. Somewhere between broke and being free", Fa temps que una de les meves joguines preferides és el punt mitjà entre l’esclavisme i l’alliberament de conèixer el que és estrictament veritat i com li’n pots extreure una mentida.
 

Si bé aquesta tècnica m’ajuda a reconciliar-me amb el món, hi ha dies que em porta a amoïnar-me i preguntar-me quin tant per cent de mi mateixa és veritat i quin és mentida. No suportaria que la meva identitat fos completament idea d’algú altre. Per a aquest mal, tinc un remei: sempre he perseguit la veritat, el bé, i la bellesa, unes paraulotes que pràcticament mai volen dir el mateix per tothom. Conèixer la meva veritat, el meu bé i la meva bellesa, em porta més a prop de conèixer la veritat, el bé i la bellesa. M’ajuda a recordar i a oblidar qui sóc alhora, a poder existir a intervals entre la vida i la mort de la meva identitat. Odiaria viure deixant morir parts de mi, però durant molt de temps evitar-ho m’ha resultat una tasca complicadíssima. La mort del meu avi, ara fa dos anys, va ser un catalitzador per adonar-me’n. Quan ens van demanar com era i què li agradava fer per a incloure-ho a l’elogi fúnebre, vaig adonar-me que no sabria què dir de mi mateixa. Si continuava abandonant-me i rebutjant-me del tot per fer contorsions a favor dels altres, aleshores no estava vivint, o qui ho feia no era jo. Si volia viure, havia d’existir.

No voldria arribar a ser vella i gris com els seients reservats i que aleshores se m’ompli la boca de "m’hagués agradat's". Per tal de viure, cal viure, per evident i estúpid que soni. Ara, si alguna cosa em fa por, mandra o angúnia, em consolo pensant que o bé en podré treure o una anècdota, o bé literatura. D’altra banda, he acceptat la meva ambició desbocada. Conqueriria el món i encara voldria Mart, perquè no sé com mantenir la satisfacció o fer que se m’arrapi al cos i no em caigui del pit als peus com un vestit que em va dues talles massa gran. També m’he d’esforçar a suavitzar tot el que em travessa l’estómac fent via per escanyar-me el cor, tendre com un ravioli. El meu remei, de nou, és hibridar la vida i la mort i la veritat i la mentida, recordant-me que tot és important i res no importa massa. "Did you ever see the funny side of losing? Did you ever sit right down and have a cry? Did you ever take the time to help a neighbor? Just don't let the good life pass you by".
 
Mentre rumiava sentint la gravetat de tot això que els ritmes diaris m’obliguen a deixar en òrbita, ja estàvem arribant a la parada on baixo de dilluns a divendres. Abans que frenés vagó, vaig tornar a fer recompte de misèries: arribava tard, odiava el cafè que jo mateixa havia demanat, havia hagut de deixar passar el metro i pujar-ne a un altre, havia viatjat com una sardina dins una llauna de conserves, i m’havia esgotat a mi mateixa reflexionant sobre la vida, la mort, la veritat i la mentida en quinze minuts de trajecte. Havia tornat a perdre el temps pensant. Ara bé: la gravetat em pesava el doble després de posposar l’acte de sentir-la, però vaig continuar sentint-la mentre m’avançava als esdeveniments imaginant-me enfilant el carrer de Villarroel sense alè. Perquè sentir el pes vol dir que no estàs buit, que el cor et batega, que els pulmons se t’inflen i se’t desinflen, que estàs travessant la vida, que estàs viu i que estàs vivint. “La mort és sagrada”, diuen. Però la mort no és sagrada. El que és sagrat és la vida. I un cop s’acaba una vida, és sagrada per sempre. La meva feina mentre soc viva consisteix a insistir i continuar insistint. "Just don't let the good life pass you by. Just don't let the good life pass you by. Friend, don't let the good life pass you by", Pròxima parada: Hospital Clínic.