07
de gener
del
2024
Com cada dia laborable de la meva vida, camino per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Torno de recollir els auriculars que m’he oblidat damunt la taula de l’oficina; per a la gent que volem escapar del carrer quan som al carrer, o que escrivim mentalment mentre caminem i ens mirem les puntes de les sabates i de les branques dels plataners alternativament, sortir a l’exterior sense auriculars és l’equivalent de sortir de la dutxa sense tovallola. La sensació de conill enlluernat pels llums d’un cotxe que està a punt d’atropellar-lo és la mateixa. Així doncs, he baixat en ascensor, i en adonar-me del meu descuit he tornat a pujar i he baixat de nou de la planta quinze de l’edifici on canvio el meu enginy per un sou amb el qual pago els àpats que em preparo amb més necessitat de supervivència que talent culinari. He sortit al carrer amb els auriculars, ara sí, amb tranquil·litat de conill que se sap segur esmunyint-se pels marges de camins i corriols. Quan sona el "headphones on", s’acaba el món dels altres i comença el meu.
Entro al vagó i immediatament veig a algú que em recorda a algú altre. Intento concentrar-me en la música, però la familiaritat de la cara desconeguda m’ho impedeix i em capfico invocant rostres de persones que conec per resoldre l’endevinalla facial del noi barbut. Quan per fi arribo al nom i cognom que buscava, el cor se’m desprèn en caiguda lliure fins a l’estómac i, com un io-io, torna ràpidament a la seva posició inicial deixant-me regust de cop de puny a la panxa. Com escapar del que em persegueix mentre escapo? Torno a ser un conill enlluernat. La sensació de conèixer algú sense conèixer-lo perquè ja l’he conegut en algú altre és alhora desagradable –què fas aquí, tu que no ets tu, i per què ara, en el meu moment-refugi?– i reconfortant –que bé veure’t després de tant de temps, de tant en tant trec la pols del lloc que et guardo al pit–. Com qualsevol adult que hagi assolit una maduresa emocional mínima, sé que soc capaç de sostenir dues veritats una mica diferents alhora, però és una tasca que, francament, no em ve de gust posar-me a fer quan el que jo volia era decidir si em cuino cigrons o llenties. El noi que conec sense conèixer-lo me l’estalvia baixant a la següent parada.
"Every time I tried to tell you, the words just came out wrong, so I'll have to say I love you in a song". Faig el transbord a Sagrada Família al ritme de Jim Croce, i al vagó de la línia lila no coincideixo amb ningú que em recordi a algú altre. Ara comparteixo trajecte amb una dona que fa preguntes a la que interpreto que és la seva filla petita que, de sobte, inverteix els rols i es disposa a interrogar a la mare. Assenyala el cor que la senyora duu dibuixat a la funda del mòbil i li demana si "és d’amor". La mare li respon que sí, que “és d’amor, d’estimar”, i li pregunta si sap què vol dir. La nena respon després d’unes quantes síl·labes dubitatives: "estimar és que s’ha de cantar". Imagino que la resposta és fruit d’alguna cançó de l’escola, pel·lícula o sèrie infantil, però em commou fins al punt d’arreglar-me i arruïnar-me el dia a la vegada.
Té raó: estimar és una cosa que s’ha de cantar. La seva pròpia manca de paraules per parlar d’estimar i el gest de traslladar l’encàrrec a la música em sembla la millor explicació possible sobre l’abundància de cançons d’amor, i sobre l’abundància d’amors que han hagut de ser cantats per tal de poder ser articulats i exterioritzats. "Yeah, I know it's kinda strange, every time I'm near you I just run out of things to say. I know you'd understand. Every time I try to tell you, the words just came out wrong. So I'll have to say I love you in a song".
Quan les persones no som capaces de dir-nos que ens estimem sense sentir-nos despullades sense tovallola, com un conill enlluernat davant d’un cotxe a la carretera, o com jo quan surto al carrer sense auriculars, recorrem a teixir disfresses i construir vehicles per a fer-ho, com ara les cançons o la literatura. "Every time the time is right, all the words just came out wrong. So I'll have to say I love you in a song". La nena del vagó, que no deu tenir més de cinc anys, ja ho sap, i em fa pensar en com és de verinosament frustrant el fet que hi hagi senyors que a partir dels trenta anys descobreixen el que moltes dones sabem des dels catorze, i a més encara vulguin endur-se el mèrit d’allò que creuen haver patentat. “Els homes maduren més tard” és una exageració biològica perpetuada per a justificar que molts puguin permetre’s anar pel món esquitxant el seu voltant sense responsabilitzar-se ni de les taques que deixen, ni d’aprendre a prevenir-les ni netejar-les, durant el màxim de temps possible. "Deixa'm dir-te ‘amor’! Parlar-te com la primera vegada. // Parles en va, parles en va, parles en va…".
Assolir la plenitud emocional i intel·lectual deu recaure, en un 50%, en saber posar paraules. L’altre 50%, en saber quan no cal posar-les. Abans que paraules triades a la babalà o pronunciades sense esma ni veritat, prefereixo el silenci. "Paroles, et paroles, et paroles, et paroles, et encore des paroles que tu sèmes au vent". M'agraden molt –i m’agraden sobretot– els silencis, el so de no haver de convèncer ningú perquè es quedi o t’accepti. D’altra banda, si prenem el triangle cognitiu conductual bàsic (pensament → emoció → conducta), veiem que les paraules, que juntament amb les creences són les que donen forma al pensament, són imprescindibles perquè tenen el potencial d’influir, finalment, en la nostra conducta. Per tant, un vocabulari ric i un bon domini de les paraules ajuden a precisar i dirigir el nostre comportament.
Podria redactar l’explicació científica amb tota mena d’ets i uts perquè l’he estudiada, però no és el que vull subratllar; el que vull dir és que si m’agraden la música i la literatura és, en part, perquè conec la ciència. La ciència batega per explicar la vida, i la literatura, a més de bategar en explicar-la, hi juga, la decora, la intensifica, l’explica des de fora quan no sap com fer-ho des de dins, i no en té prou que la vida existeixi un cop, que crea una extensió per fer-la viure per segona vegada. I això passa cada cop que algú pren la decisió de posar paraules a la vida: quan algú llegeix o escriu un llibre, o quan escolta o compon una cançó. "Els grills i la lluna, normalment, sempre fan que em desperti, mentre jo vull somiar amb un home que parli menys, però que em faci sentir totes les coses que hi ha dintre de mi".
La mare i la nena baixen a Clot i continuo pensant en la seva resposta: que estimar es fa cantant. D’aquest raonament en devia néixer una cançó que conté un altre gir sobre la mateixa temàtica. A Nina de Miraguano, de Pau Riba i l’Orquestra Fireluche, s’hi diu "que si t’enamores d’algú, t’entrebanquis contínuament pel seu nom i que et digui ‘t’estimo, però no ho sé escriure". Per estimar, cal veure’s tan sobrepassat per la magnitud d’estimar que se’ns encallin les paraules a la llengua? O cal esforçar-se a trobar les paraules que dibuixin l’amor que un sent perquè puguin ser llegides o escoltades embolcallades amb música? És el gran dilema lingüístic i psicològic: tot això –la vida– té paraules, o és que existeixen paraules per a tot això? Jo sempre he volgut que m’escriguin una cançó. Pròxima parada: La Pau.
Entro al vagó i immediatament veig a algú que em recorda a algú altre. Intento concentrar-me en la música, però la familiaritat de la cara desconeguda m’ho impedeix i em capfico invocant rostres de persones que conec per resoldre l’endevinalla facial del noi barbut. Quan per fi arribo al nom i cognom que buscava, el cor se’m desprèn en caiguda lliure fins a l’estómac i, com un io-io, torna ràpidament a la seva posició inicial deixant-me regust de cop de puny a la panxa. Com escapar del que em persegueix mentre escapo? Torno a ser un conill enlluernat. La sensació de conèixer algú sense conèixer-lo perquè ja l’he conegut en algú altre és alhora desagradable –què fas aquí, tu que no ets tu, i per què ara, en el meu moment-refugi?– i reconfortant –que bé veure’t després de tant de temps, de tant en tant trec la pols del lloc que et guardo al pit–. Com qualsevol adult que hagi assolit una maduresa emocional mínima, sé que soc capaç de sostenir dues veritats una mica diferents alhora, però és una tasca que, francament, no em ve de gust posar-me a fer quan el que jo volia era decidir si em cuino cigrons o llenties. El noi que conec sense conèixer-lo me l’estalvia baixant a la següent parada.
"Every time I tried to tell you, the words just came out wrong, so I'll have to say I love you in a song". Faig el transbord a Sagrada Família al ritme de Jim Croce, i al vagó de la línia lila no coincideixo amb ningú que em recordi a algú altre. Ara comparteixo trajecte amb una dona que fa preguntes a la que interpreto que és la seva filla petita que, de sobte, inverteix els rols i es disposa a interrogar a la mare. Assenyala el cor que la senyora duu dibuixat a la funda del mòbil i li demana si "és d’amor". La mare li respon que sí, que “és d’amor, d’estimar”, i li pregunta si sap què vol dir. La nena respon després d’unes quantes síl·labes dubitatives: "estimar és que s’ha de cantar". Imagino que la resposta és fruit d’alguna cançó de l’escola, pel·lícula o sèrie infantil, però em commou fins al punt d’arreglar-me i arruïnar-me el dia a la vegada.
Té raó: estimar és una cosa que s’ha de cantar. La seva pròpia manca de paraules per parlar d’estimar i el gest de traslladar l’encàrrec a la música em sembla la millor explicació possible sobre l’abundància de cançons d’amor, i sobre l’abundància d’amors que han hagut de ser cantats per tal de poder ser articulats i exterioritzats. "Yeah, I know it's kinda strange, every time I'm near you I just run out of things to say. I know you'd understand. Every time I try to tell you, the words just came out wrong. So I'll have to say I love you in a song".
Quan les persones no som capaces de dir-nos que ens estimem sense sentir-nos despullades sense tovallola, com un conill enlluernat davant d’un cotxe a la carretera, o com jo quan surto al carrer sense auriculars, recorrem a teixir disfresses i construir vehicles per a fer-ho, com ara les cançons o la literatura. "Every time the time is right, all the words just came out wrong. So I'll have to say I love you in a song". La nena del vagó, que no deu tenir més de cinc anys, ja ho sap, i em fa pensar en com és de verinosament frustrant el fet que hi hagi senyors que a partir dels trenta anys descobreixen el que moltes dones sabem des dels catorze, i a més encara vulguin endur-se el mèrit d’allò que creuen haver patentat. “Els homes maduren més tard” és una exageració biològica perpetuada per a justificar que molts puguin permetre’s anar pel món esquitxant el seu voltant sense responsabilitzar-se ni de les taques que deixen, ni d’aprendre a prevenir-les ni netejar-les, durant el màxim de temps possible. "Deixa'm dir-te ‘amor’! Parlar-te com la primera vegada. // Parles en va, parles en va, parles en va…".
Assolir la plenitud emocional i intel·lectual deu recaure, en un 50%, en saber posar paraules. L’altre 50%, en saber quan no cal posar-les. Abans que paraules triades a la babalà o pronunciades sense esma ni veritat, prefereixo el silenci. "Paroles, et paroles, et paroles, et paroles, et encore des paroles que tu sèmes au vent". M'agraden molt –i m’agraden sobretot– els silencis, el so de no haver de convèncer ningú perquè es quedi o t’accepti. D’altra banda, si prenem el triangle cognitiu conductual bàsic (pensament → emoció → conducta), veiem que les paraules, que juntament amb les creences són les que donen forma al pensament, són imprescindibles perquè tenen el potencial d’influir, finalment, en la nostra conducta. Per tant, un vocabulari ric i un bon domini de les paraules ajuden a precisar i dirigir el nostre comportament.
Podria redactar l’explicació científica amb tota mena d’ets i uts perquè l’he estudiada, però no és el que vull subratllar; el que vull dir és que si m’agraden la música i la literatura és, en part, perquè conec la ciència. La ciència batega per explicar la vida, i la literatura, a més de bategar en explicar-la, hi juga, la decora, la intensifica, l’explica des de fora quan no sap com fer-ho des de dins, i no en té prou que la vida existeixi un cop, que crea una extensió per fer-la viure per segona vegada. I això passa cada cop que algú pren la decisió de posar paraules a la vida: quan algú llegeix o escriu un llibre, o quan escolta o compon una cançó. "Els grills i la lluna, normalment, sempre fan que em desperti, mentre jo vull somiar amb un home que parli menys, però que em faci sentir totes les coses que hi ha dintre de mi".
La mare i la nena baixen a Clot i continuo pensant en la seva resposta: que estimar es fa cantant. D’aquest raonament en devia néixer una cançó que conté un altre gir sobre la mateixa temàtica. A Nina de Miraguano, de Pau Riba i l’Orquestra Fireluche, s’hi diu "que si t’enamores d’algú, t’entrebanquis contínuament pel seu nom i que et digui ‘t’estimo, però no ho sé escriure". Per estimar, cal veure’s tan sobrepassat per la magnitud d’estimar que se’ns encallin les paraules a la llengua? O cal esforçar-se a trobar les paraules que dibuixin l’amor que un sent perquè puguin ser llegides o escoltades embolcallades amb música? És el gran dilema lingüístic i psicològic: tot això –la vida– té paraules, o és que existeixen paraules per a tot això? Jo sempre he volgut que m’escriguin una cançó. Pròxima parada: La Pau.