16
de novembre
del
2023
Com cada dia laborable de la meva vida, camino per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Ara feia dies que, com un Faust a qui mai no li arriba l’ocasió de pactar amb el diable, m’havia de limitar a anar de la redacció al pis a fer feina del màster, i del pis fent feina del màster a la redacció. Sovint, per culpa de mals càlculs de temps i d’esperit, i d’assumir més responsabilitats de les que pot sostenir un ésser humà sense doblegar-se fins a l’autoanul·lació, m’he trobat havent de sacrificar la resta de coses de la meva vida si no són la feina o la feina que faig a casa. Ara que m’esteu llegint, ja no és un d’aquests dies. Avui ja no em veig obligada a fer del trajecte entre la feina i el pis la meva hora del pati, i des d’un racó del cap una veueta m’ha suggerit, amb un criteri digne de qui sap maridar vins i formatges, que em posi una cançó delicada, pausada, dolça, arrebossada de la placidesa de mirar-se la vida sense un pes sobre les espatlles. Una cançó de presenciar. Una cançó de surar. En el més estricte dels sentits. Reproduir. “See the pyramids along the Nile, watch the sunrise on a tropic isle. Just remember, darling, all the while: you belong to me”.
You Belong To Me és una cançó de mil nou-cents cinquanta-dos. El primer enregistrament és de Joni James i compta amb versions posteriors de múltiples artistes: Jo Stafford –potser la més popular–, Patti Page, Ella Fitzgerald, Patsy Cline, Dean Martin o Bob Dylan. Tot i això, no la vaig conèixer a través de cap d’aquestes grans veus, sinó que va arribar a mi gràcies a un ogre i una princesa karateka: la vaig descobrir a Shrek (2001). La versió de Jason Wade forma part de la banda sonora d’aquesta gran paròdia dels contes de fades farcida de cançons inesborrables. Una BSO que per mi sempre sonarà a deures de català i entrepà embolicat en paper de plata –perdoneu-me, el crim ja ha prescrit–, perquè quan vaig veure Shrek per primera vegada jo era una adolescent amb un Nokia, pòsters de One Direction i una dessuadora de La Pegatina. Pocs dies després, em posaria els auriculars tornant a casa de l’institut mentre reproduïa You Belong To Me caminant sota el sol rovellat de tardor, i em commouria d’estar mirar-me la vida amb una cançó que també s’admirava de mirar-se la vida.
Les vistes d’aquest vagó del metro no es deixen gaudir de la mateixa manera. A fora, a la superfície, hi ha molt més potencial de romanticisme, com ara el simple fet de poder sentir les maraques de quan l’aire sacseja les fulles dels plataners. Aquí sota, la sensació és que l’atmosfera s’ha dissenyat amb el tampó de clonar del Photoshop. Intento imaginar-me què hi ha immediatament al damunt del tros de terra que estem travessant sota terra. “See the market place in Old Algiers, send me photographs and souvenirs. Just remember when a dream appears: you belong to me.” No recordo com és la Barcelona que voldria que acompanyés la cançó. No sé si l’he vista mai. En el seu lloc, hi endevino uns turistes aturats davant una botiga de records somrient davant una samarreta on es llegeix “I <3 MILFS”. Tinc un flashback de postguerra: a la meva ciutat, Badalona, cada cop s’hi sent més anglès, alemany i francès. Dic “la meva” ciutat, així, amb la boca gran i plena.
Fa uns anys, certs sectors van posar sobre la taula el concepte de la possessió en les relacions humanes. Si bé servia per a identificar conductes i lògiques masclistes, tòxiques i de maltractament, va agafar una deriva que s’estenia a què res ni ningú ens havia de pertànyer i mai no havíem de decidir res, ni triar ningú. Això equivalia a dir que, en última instància, no podem estimar. Perquè cal triar per estimar –estimar és triar–, i estimar et fa pertànyer. Si no se’m permet pertànyer –conèixer i deixar-me conèixer, arrelar, triar dia sí i dia també– perquè es confon amb posseir, no puc estimar; se’m demana trobar el fons del mar patinant sobre gel quan el que necessitaria és fer submarinisme. “I'll be so alone without you. Maybe you'll be lonesome, too… and blue.” Ignoraven que una cosa és la pertinença i l’altra és la possessió. Que si dic “el meu amic” no vull dir que el retinc i el limito i redueixo a la seva relació amb mi, sinó que encara que estem lluny, físicament o emocionalment, ens pertanyem en tant que tots dos ens guardem al cap i al cor i volem acabar tornant l’un a l’altre pel fet que és l’altre en algun moment. “Fly the ocean in a silver plane, see the jungle when it's wet with rain. Just remember till you're home again: you belong to me.” Quan un tria, un estima. Quan un estima, un pertany. Potser encara diria més: només quan un estima, un pertany. No permetre’s pertànyer et condemna als funambulismes de l’escapisme. A priori pot ser seductor, perquè ofereix la possibilitat de canvi immediat constant a gust del consumidor. Intentar escapolir-se de pertànyer no és més que la tàctica-conclusió que fugir dels altres o del teu lloc del món és l’única manera de poder quedar-t’hi, per maldestre que sigui l’estada. Però cap ésser humà es pot escapar eternament de pertànyer a algú o a algun lloc i sortir-ne il·lès.
Confondre la possessió amb la pertinença t’aboca a una mala interpretació del que se suposa l’antònim de la possessió, la “llibertat”, fins que acabes pervertint-la, paradoxalment, en l'intent de fer-te'n l'amo: la llibertat no és dominar l’art de fugir, sinó de quedar-te sabent fer ús del teu marge propi de maniobra. És per això que, amb freqüència, quan els joves de pobles de Catalunya van a viure a Barcelona, se n’acaben adonant que el lloc on se senten millor és el poble i que només havien estat seduïts pel potencial d’una ciutat que havien idealitzat. És per això que, sovint, quan els catalans emigren a ciutats europees per estudiar o treballar, escolten programes o cançons en català i t’expliquen que els connecten amb “casa seva”, així, amb la boca gran i plena; connecten amb allà on pertanyen. És per això que la pertinença humana resta immutable davant dels límits de la geografia i la possessió. Un pot pertànyer –a algú, a algun lloc– sense posseir-lo, sense ser-hi in situ, perquè encara que estem lluny, físicament o emocionalment, quan pertanyem a algú o a algun lloc no ens el podem treure de sobre de la mateixa manera que jo em desfaig de l’excés de responsabilitats. Som seus. Li pertanyem i ens pertany. “Fly the ocean in a silver plane, see the jungle when it's wet with rain. Just remember till you're home again: you belong to me”. Pròxima parada: Sant Pau | Dos de Maig.
You Belong To Me és una cançó de mil nou-cents cinquanta-dos. El primer enregistrament és de Joni James i compta amb versions posteriors de múltiples artistes: Jo Stafford –potser la més popular–, Patti Page, Ella Fitzgerald, Patsy Cline, Dean Martin o Bob Dylan. Tot i això, no la vaig conèixer a través de cap d’aquestes grans veus, sinó que va arribar a mi gràcies a un ogre i una princesa karateka: la vaig descobrir a Shrek (2001). La versió de Jason Wade forma part de la banda sonora d’aquesta gran paròdia dels contes de fades farcida de cançons inesborrables. Una BSO que per mi sempre sonarà a deures de català i entrepà embolicat en paper de plata –perdoneu-me, el crim ja ha prescrit–, perquè quan vaig veure Shrek per primera vegada jo era una adolescent amb un Nokia, pòsters de One Direction i una dessuadora de La Pegatina. Pocs dies després, em posaria els auriculars tornant a casa de l’institut mentre reproduïa You Belong To Me caminant sota el sol rovellat de tardor, i em commouria d’estar mirar-me la vida amb una cançó que també s’admirava de mirar-se la vida.
Les vistes d’aquest vagó del metro no es deixen gaudir de la mateixa manera. A fora, a la superfície, hi ha molt més potencial de romanticisme, com ara el simple fet de poder sentir les maraques de quan l’aire sacseja les fulles dels plataners. Aquí sota, la sensació és que l’atmosfera s’ha dissenyat amb el tampó de clonar del Photoshop. Intento imaginar-me què hi ha immediatament al damunt del tros de terra que estem travessant sota terra. “See the market place in Old Algiers, send me photographs and souvenirs. Just remember when a dream appears: you belong to me.” No recordo com és la Barcelona que voldria que acompanyés la cançó. No sé si l’he vista mai. En el seu lloc, hi endevino uns turistes aturats davant una botiga de records somrient davant una samarreta on es llegeix “I <3 MILFS”. Tinc un flashback de postguerra: a la meva ciutat, Badalona, cada cop s’hi sent més anglès, alemany i francès. Dic “la meva” ciutat, així, amb la boca gran i plena.
Fa uns anys, certs sectors van posar sobre la taula el concepte de la possessió en les relacions humanes. Si bé servia per a identificar conductes i lògiques masclistes, tòxiques i de maltractament, va agafar una deriva que s’estenia a què res ni ningú ens havia de pertànyer i mai no havíem de decidir res, ni triar ningú. Això equivalia a dir que, en última instància, no podem estimar. Perquè cal triar per estimar –estimar és triar–, i estimar et fa pertànyer. Si no se’m permet pertànyer –conèixer i deixar-me conèixer, arrelar, triar dia sí i dia també– perquè es confon amb posseir, no puc estimar; se’m demana trobar el fons del mar patinant sobre gel quan el que necessitaria és fer submarinisme. “I'll be so alone without you. Maybe you'll be lonesome, too… and blue.” Ignoraven que una cosa és la pertinença i l’altra és la possessió. Que si dic “el meu amic” no vull dir que el retinc i el limito i redueixo a la seva relació amb mi, sinó que encara que estem lluny, físicament o emocionalment, ens pertanyem en tant que tots dos ens guardem al cap i al cor i volem acabar tornant l’un a l’altre pel fet que és l’altre en algun moment. “Fly the ocean in a silver plane, see the jungle when it's wet with rain. Just remember till you're home again: you belong to me.” Quan un tria, un estima. Quan un estima, un pertany. Potser encara diria més: només quan un estima, un pertany. No permetre’s pertànyer et condemna als funambulismes de l’escapisme. A priori pot ser seductor, perquè ofereix la possibilitat de canvi immediat constant a gust del consumidor. Intentar escapolir-se de pertànyer no és més que la tàctica-conclusió que fugir dels altres o del teu lloc del món és l’única manera de poder quedar-t’hi, per maldestre que sigui l’estada. Però cap ésser humà es pot escapar eternament de pertànyer a algú o a algun lloc i sortir-ne il·lès.
Confondre la possessió amb la pertinença t’aboca a una mala interpretació del que se suposa l’antònim de la possessió, la “llibertat”, fins que acabes pervertint-la, paradoxalment, en l'intent de fer-te'n l'amo: la llibertat no és dominar l’art de fugir, sinó de quedar-te sabent fer ús del teu marge propi de maniobra. És per això que, amb freqüència, quan els joves de pobles de Catalunya van a viure a Barcelona, se n’acaben adonant que el lloc on se senten millor és el poble i que només havien estat seduïts pel potencial d’una ciutat que havien idealitzat. És per això que, sovint, quan els catalans emigren a ciutats europees per estudiar o treballar, escolten programes o cançons en català i t’expliquen que els connecten amb “casa seva”, així, amb la boca gran i plena; connecten amb allà on pertanyen. És per això que la pertinença humana resta immutable davant dels límits de la geografia i la possessió. Un pot pertànyer –a algú, a algun lloc– sense posseir-lo, sense ser-hi in situ, perquè encara que estem lluny, físicament o emocionalment, quan pertanyem a algú o a algun lloc no ens el podem treure de sobre de la mateixa manera que jo em desfaig de l’excés de responsabilitats. Som seus. Li pertanyem i ens pertany. “Fly the ocean in a silver plane, see the jungle when it's wet with rain. Just remember till you're home again: you belong to me”. Pròxima parada: Sant Pau | Dos de Maig.