Com cada dia laborable de la meva vida, camino per agafar el metro, però aquest cop no em dirigeixo a la línia blava del metro de Barcelona; mon germà i jo validem els bitllets a la parada "Sesto Marelli" de la Linea Rossa de Milà, la M1. És divendres, però no tinc aquella sensació d’haver desembocat al mar després de dies recorrent el riu inacabable que formen el dilluns, el dimarts, el dimecres i el dijous. Hi ha setmanes que travesso els dies igual que faig el transbord de passeig de Gràcia: sense arribar a veure’n el final, amb visió de túnel, i desitjant que s’acabi de pressa. Els divendres són els nous diumenges perquè arribes a casa, de sobte ja és dissabte, i de cop et lleves i és diumenge al vespre i et trobes a tu mateix remugant i recitant el mateix lament que el dia del Senyor de la setmana anterior: "i demà, dilluns… Un altre cop".



Però som a Milà, no a Barcelona. I és divendres, no diumenge. Abans de baixar a "Duomo", un cap ros i alt es fa pas entre la dansa invisible de destins que té lloc cada vegada que s’obren les portes del vagó. Internament, em pregunto què li diria, si ens coneguéssim i coincidíssim a la línia cinc de la capital catalana un divendres a la tarda. Hi ha certes situacions que convé tenir mínimament assajades abans de trobar-te-les de cara i quedar-te paralitzat igual que la maleta d’un turista enmig de l’andana. Com que Catalunya és asfixiantment petita, tant per la part bona –s’escurcen les distàncies amb gent amb afinitats– com per la part dolenta –s’escurcen les distàncies amb gent que fingirà tenir afinitats–, la possibilitat de trobar-te algú que coneixes al transport públic sempre està present. Però avui estem a Itàlia. Baixem del vagó, pugem les escales automàtiques, i mentre enfilem un últim tram de graons, ens trobem la catedral de Milà mirant-nos en pla picat acompanyada de les notes del My Way, que fugen d’un saxòfon alt com lava d’un volcà en erupció.

"I traveled each and every highway and more, much more than this, I did it my way". El saxofonista, és clar, no canta la lletra. Només bufa la melodia, però és impossible no sentir les paraules pertinents ressonant-me dins el crani. El My Way (versió en anglès de l’original Comme d’habitude, de Claude François), amb lletra de Paul Anka i cantada per Frank Sinatra, és una de les cançons més demanades als funerals. Comprensible: tothom voldria dir adéu per sempre deixant enrere un modus vivendi admirable i impecable, anunciant que la seva vida ha estat el màxim de seva possible en quantitat i en qualitat. És una victòria vital, i fer-ho constar a la cançó amb què marxes l’eleva a gesta heroica.

Prefereixo algú poc simpàtic, però amb uns valors ferms i propis, sobirà de si mateix i amb una autonomia sòlida

Alhora, poso en dubte que totes les persones a qui acomiaden del món amb aquesta banda sonora hagin viscut la seva vida amb tanta sobirania com presumeix la cançó, però entenc que l’autoengany és una forma d’oblit per qui carrega massa remordiments. "Regrets, I’ve had a few…". El saxofonista s’està a un costat de la Piazza del Duomo ocupant una rajola grisa i grossa, balancejant-se subtilment amb posat de test botit on no caben arrels i terra alhora. Els turistes s’apropen per donar-li monedes o per gravar stories d’Instagram. Els locals hi passen per darrere, per davant i pels costats. És fàcil d’identificar que són locals perquè creuen la plaça amb la rapidesa de qui no vol ser vist i la fatxenderia de qui vol ser mirat alhora. "...and I stood tall, and did it my way…". L’encarcarament impostat però orgullós dels milanesos els delata com italians que dissimulen que en realitat voldrien ser francesos. "To think I did all that and, may I say, not in a shy way".

La Itàlia que a mi m’agrada, la que és desacomplexadament italiana, la trobareu de cintura cap avall de la península Apenina. No és pel mite que al sud són més simpàtics. De fet, no m’interessa gaire, la simpatia, perquè sovint quan algú diu d’algú altre que "és simpàtic", el que en realitat sol voler dir és que "és complaent": que l’altre ha distorsionat les seves formes i desfigurat les seves creences i paraules per satisfer-lo a ell. De la simpatia a la complaença només hi ha un pas, i és el que fas enrere per apartar-te de tu mateix a canvi de ser acceptat i acompanyat –en definitiva, estimat– per l’altre. No prioritzo en absolut la simpatia com a qualitat en una persona. Prefereixo algú poc simpàtic, però amb uns valors ferms i propis, sobirà de si mateix i amb una autonomia sòlida, a algú simpàtic però amb la personalitat i les idees desdibuixades pels intents d’encaixar dins els motlles de tothom excepte els seus. "For what is a man, what has he got? If not himself, then he has naught. To say the things he truly feels and not the words of one who kneels".

A la Itàlia de cintura cap avall, la gent sol tenir clar què vol i alhora el potencial i la voluntat d’adaptar-se a qui també ho tingui clar. Si un cotxe i un vianant no caben per un carreró, per exemple, algun dels dos rectifica sense esbufecs per deixar passar l’altre. Perquè si no els surt d’una manera a la primera, saben que podran fer-s’ho venir bé d’una altra. És per aquest caràcter determinat i flexible alhora que prefereixo aquesta part del país de la pizza i la pasta i hi estic tan a gust quan hi vaig. Tothom vol obrir-se pas i tothom està disposat a trobar la manera. Tu dona-li un error a un català i te’l convertirà en una derrota. En canvi, dona-li a un italià i passarà a ser una anècdota. "Yes, there were times, I'm sure you knew, when I bit off more than I could chew. But through it all, when there was doubt, I ate it up and spit it out, I faced it all and I stood tall and did it my way".

Si un cotxe i un vianant no caben per un carreró, per exemple, algun dels dos rectifica sense esbufecs per deixar passar l’altre. Perquè si no els surt d’una manera a la primera, saben que podran fer-s’ho venir bé d’una altra

Una parella amb faccions de maniquí i vestida amb abrics llargs es passeja per davant del saxofonista. "È davvero carino", diu la noia perfumada al seu acompanyant encara més perfumat. Mentrestant, jo li pregunto al meu germà si pensa que el saxofonista realment vol tocar el My Way, fent honor al missatge d’autogovern de la cançó, o si ha triat un tema internacionalment conegut per l’efecte de reconeixement instantani que activa immediatament el botó més a la vista de l'ànima de tothom qui el sent. Em respon “jo què sé”. No li insisteixo i em retiro al meu món intern a discutir-ho, perquè ha de ser cansat, viatjar amb mi i les meves observacions microscòpiques convertides en hipòtesis i preguntes. En certa manera, presenciar amb mi qualsevol esdeveniment és com fer-ho acompanyat d’un detectiu que investiga l’escena d’un crim. Tan aviat com es perden a l’aire les últimes notes del “My Way”, una turista s’apropa al saxofonista i li comenta alguna cosa. Ell anuncia que ara tocarà una cançó per petició del públic. "The record shows I took the blows and did it my way. Yes, it was my way".