Un tros de món

«La indiferència és un verí que acaba corcant totes les coses mentre cedeix espai als mals i les tristors del món. És per això que no suporto la gent amb actitud de je m’en fous (se me’n fot!) generalitzada»

Una imatge d'arxiu de l'L5 del Metro de Barcelona
Una imatge d'arxiu de l'L5 del Metro de Barcelona | ACN
20 de gener del 2024
Actualitzat el 01 de febrer a les 10:19h
Com cada dia laborable de la meva vida, camino per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Des que començo a baixar les escales de Sant Pau | Dos de Maig, jugo a fer associacions entre trets físics i trets de personalitat de la gent que m’acompanya en el trajecte, perquè una norma no escrita –però sí constatada quan conec als participants del meu joc– sovint fa coincidir les característiques físiques amb l’expressió de certes característiques personals i socials. Així doncs, si em creuo algú de formes suaus (ungles arrodonides, galtes esponjoses, ulls de globus terraqüi a conjunt amb la silueta betzarruda del nas), atribueixo a aquella persona una tendència a la timidesa, sumada a una inclinació natural al contacte amb les seves figures de confort, i una propensió a ser dirigit més que no pas a dirigir. En canvi, si em trobo amb algú amb una fisonomia més angosta (ungles rectes o esmolades, cara angular, nas sinuós, cos lànguid), diagnostico una persona de naturalesa fonedissa que sent rebuig a ser dirigida, amb tendència a l’abandonament d’un mateix a través de consolacions addictives o de la distracció amb els altres, i a refugiar-se dels altres a dins d’un mateix.



Una persona encorbada o inclinada cap endavant em remet al gest de la reverència i, per tant, penso en algú submís, codependent, o necessitat constantment de dos copets a l’espatlla. I una persona que camina tibada, en canvi, em porta a sospitar del perfeccionisme que el fa dur un escut rígid per tal de guardar el seu fons tou, tot simulant altivesa per evitar els estralls de no sentir-se adequat o suficient. D’aquestes pinzellades bàsiques, se’n poden formar combinacions i encreuaments diversos. Quan em canso del joc, em concentro en triar la cançó que m’omplirà les oïdes abans de baixar a la següent parada: "Come along with me to my little corner of the world, dream a little dream in my little corner of the world".

No sé com, en algun moment vaig descobrir que Anita Bryant va ser la primera a posar veu a In My Little Corner of the World, encara que a mi la cançó m’arribés prèviament amb la versió dels Yo La Tengo. La xarxa melosa que és la veu de Bryant m’atrapa i em convida, tirant-me suaument del braç, a entrar al seu món, a quedar-m’hi, a triar-la a ella i al seu univers a consciència. Em cau l’ànima als peus quan, fent recerca –llegint la seva pàgina de Viquipèdia–, descobreixo que va protagonitzar una campanya homofòbica ara fa quaranta-set anys. La persona que des dels auriculars em convida a accedir al seu tros de món també pretenia eliminar el tros de món inofensiu d’algú altre; la malla amb què delimites el teu món pot ser la mateixa que no et permet sortir-ne o tolerar-ne cap altre que no sigui el teu. Em tenso escoltant la cançó ara que

conec aquesta informació, però en aquest moment, jo, que soc lànguida i fonedissa, necessito una distracció de mi mateixa i l'aconsegueixo buscant alguna pista sonora de crueltat a la seva veu. You'll soon forget that there's any other place. No la trobo; només sento caliu amb la idea de tenir un niu entre fulles i branques una mica amagat dels nius de la resta. En canvi, quan llegeixo la mateixa frase sense veu ni música, sona gairebé com una amenaça: You'll soon forget that there's any other place; aviat oblidaràs que hi ha qualsevol altre lloc! Ara sí que sona com el preludi d’un segrest, com si m’hagués d’abduir i esborrar-me la memòria del món que he deixat enrere. De vegades, un to seductor, prometedor o simpàtic pot ser el cavall de Troia d’interessos o males intencions, i un cop li abaixes el volum o mires més enllà de la forma afable, en descobreixes el contingut maliciós.

Em va passar el primer i l’últim cop que em van castigar a l’escola, durant el minut de silenci pel Dia Mundial de la Pau, a P5. Vaig detectar que el nostre company polonès, l’Alan, estava capcot i tenia els ulls plorosos. Allò em va preocupar, perquè un nen que plora és un nen que necessita que l’atenguin, però sobretot que necessita que l’atengui algú amb la capacitat de fer-ho. En aquell moment, però, l’única opció disponible era jo, una altra nena de cinc anys; el minut de silenci tenia els adults ocupats mirant el cel o algun punt imprecís del pati amb una commoció més o menys impostada. Com que l’Alan encara no entenia el català, vaig intentar fer-lo sentir millor amb gestos d’afecte i alguna síl·laba animosa. Al cap d’uns segons, la professora em va sentir trencar el silenci i em va enviar tota sola a classe. Encara ara recordo notar-me la cara bullint d’incomprensió i frustració: hi havia un nen trist i tothom l’ignorava a favor de "la pau al món", fos el que fos el que aquell concepte abstracte volia dir! Aquell dia vaig entendre que, si la pau és callar davant del dolor de qui tens al costat, la pau no m’interessava, i que encara que el món pogués ser injust, jo sempre tindria l’opció de triar ser justa. "And if you care to stay in my little corner of the world, we could hide away in my little corner of the world".
 
La indiferència és un verí que acaba corcant totes les coses mentre cedeix espai als mals i les tristors del món. És per això que no suporto la gent amb actitud de je m’en fous (se me’n fot!) generalitzada. Em repeteixo l’expressió internament com una megafonia sinistra de supermercat (je m’en fous, je m’en fous, je m’en fous…) fins que acaba convertint-se en l’onomatopeia d’un tren de vapor que corre, evitant implicar-se en res i amb ningú a tota costa: je m’en fous, je m’en fous, je m’en xu, xu-cu-xú, xu-cu-xú! Tren direcció: fugida. You'll soon forget that there's any other place… Però un individu no pot orbitar al voltant dels altres, constantment deslligat i sense comprometre’s mai amb cap d’ells, i pretendre sortir-ne il·lès. Quan el metro comença a frenar a la meva parada, m’acosto a la porta pensant en com és de complicat l’estira-i-arronsa constant entre trobar el teu lloc al món i que, paradoxalment, el teu lloc al món no t’exclogui del món.
 
"We always knew that we'd find someone like you, so welcome to our little corner of the world". El balanç entre implicar-se i mantenir les distàncies és una batalla constant entre jo i els altres i els altres i jo, perquè per tal que aquesta interdependència sigui sana, cal ser conscient, primerament, de la seva existència i de la necessitat de mantenir-la en equilibri. Si un tria allunyar-se del món, el perdrà de vista. I si un tria apropar-se massa al món, es perdrà a ell mateix. La interdependència individu-societat comporta perills i beneficis, però actuar només en resposta als primers seria viure reactivament. Potser algú em dirà que jo no n’he de fer res, de com cadascú triï travessar la vida. Tindrà raó. Però penso que ens mou l’amor i ens manté l’esperança –“Tonight, my love, we'll share a sweet embrace”–, i un no pot existir sense l’existència de l’altre. Cap d’aquestes dues coses és possible sense entregar-se, com a mínim, a un altre ésser humà i convidar-lo a formar part del teu petit tros del món. "I always knew that I'd find someone like you, so welcome to my little corner of the world". Pròxima parada: Diagonal.
Arxivat a