15
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
16
d'abril
a les
14:59h
El PP travessa un dels seus pitjors moments des de la seva fundació l'any 1989. Malgrat que l'economia dona alguns senyals de recuperació, l'executiu de Mariano Rajoy no treu rèdit al canvi d'expectatives. Més aviat al contrari: un front amplíssim de problemes ha colgat la moral dels populars, des del desgast que suposa el conflicte polític amb Catalunya i la internacionalització del procés, a una corrua d'escàndols de corrupció, que van del cas Cifuentes a la trama Gürtel. Tot apunta que aquest seguit de casos es convertirà en el pitjor malson del govern de Rajoy i del partit, encara més després de les confessions de l'exsecretari general del PP valencià, Ricardo Costa.
L'ascens de Ciutadans ha creat una dinàmica molt perillosa per al PP, que veu com el partit d'Albert Rivera fa forat en zones fins ara considerades blindades pels estrategs del carrer Génova de Madrid. Les enquestes mostren un transvasament de vots del PP -i un segment també del PSOE- cap als liberals. Hi ha un fort desànim en un partit que està acostumat a àmplies hegemonies allí on guanya.
Tot indica, per tant, que la dreta espanyola està vivint la seva tercera refundació des de la mort de Franco. La primera va ser els anys 1976-77, quan es va configurar la Unió de Centre Democràtic (UCD). La segona, després de l'esclat del partit centrista, va ser el naixement del PP el 1989. Ara podem estar davant el tercer gran moment de recomposició de la dreta espanyola.
1977: UCD, el partit que no ho era
El primer gran partit del centre dreta espanyol després de la dictadura va ser la UDC, nascuda el 1977, en vigílies de les primeres eleccions democràtiques. Però aquesta formació va néixer en unes circumstàncies excepcionals. Va ser una organització cuinada des del govern d'Adolfo Suárez, amb l'ajuda activa dels governadors civils. Va voler ser una síntesi entre els sectors més oberturistes del règim, amb Suárez i una munió de quadres procedents del Movimiento -com Rodolfo Martín Villa-, i els sectors més moderats de l'oposició. Un grup integrat per democristians, liberals i alguns tecnòcrates de línia socialdemòcrata liderats per Francisco Fernández Ordóñez.
El partit tenia mal pronòstic a llarg termini, però va funcionar durant un temps. A la dreta, només els ultres (amb Fuerza Nueva) i el sector més nostàlgic del franquisme, reclòs a l'Alianza Popular (AP) de Manuel Fraga, van restar al marge de la potent xarxa governamental suarista. UCD va guanyar les eleccions de 1977 i 1979, els anys de l'elaboració de la Constitució. Suárez combinava el pragmatisme amb gestos populistes i sortides "tercermundistes" en política exterior, com la seva abraçada amb Iàsser Arafat a la Moncloa, o no tenir pressa per ingressar a l'OTAN. Les seves relacions amb l'empresariat no eren fluides i, paral·lelament, va afrontar una pressió creixent de l'estament militar. El gener de 1981, va dimitir, en vigílies de l'intent de cop del 23-F.
PP: un partit, un líder i una línia dura
Les eleccions de 1982, amb el triomf del PSOE, van catapultar AP com la nova força majoritària de la dreta espanyola, però arrossegava molts handicaps. L'origen directament franquista dels seus fundadors, les limitacions de Fraga -que tot i el seu carisma era incapaç de guanyar unes eleccions a Espanya-, i la necessitat d'aglutinar en una única organització el gruix de les famílies polítiques de la dreta exigien un canvi de marca.
El partit de Fraga va tenir l'habilitat de reinventar-se, canviar les sigles d'AP per PP, integrar liberals, democristians i membres del CDS, adherir-se al Partit Popular Europeu -de marca democristiana- i emprar un llenguatge centrista amb un fons molt conservador. A AP no cometrien els errors d'UCD. Fraga va passar al testimoni a un jove José María Aznar, que va construir una estructura de poder intern molt vertical. El PP seria un partit molt centralitzat. L'embolcall seria el "centre reformista" amb el qual va combatre el PSOE i finalment el va derrotar el 1996. El moll de l'os, però, duia aires de reconquesta.
Glòria, Rajoy i el fantasma de la UCD
És dificil trobar un partit polític a Europa amb tanta cohesió interna com ha tingut el PP des de la seva fundació fins a l'esclat de la crisi. Han estat quasi bé 25 anys de pau interna, entre ells períodes de govern a l'Estat, amb Aznar (1996-2004) i Rajoy (des del 2011), i el domini imbatible durant dècades a territoris com Madrid i el País Valencià. Només les conspiracions contra Rajoy després de la seva segona derrota davant Rodríguez Zapatero, el 2008, van remoure la formació. L'erosió soferta amb la crisi econòmica i l'eclosió del moviment del 15-M van ser els primers senyals d'una crisi profunda.
L'erosió del PP, malgrat tot, no té gaire a veure amb la que va patir UCD. Les discrepàncies ideològiques i de lideratges eren més evidents en el partit centrista, que va esclatar per la dificultat de conviure entre una colla de dirigents que, en el fons, menyspreaven Suárez. El PP ha aconseguit, fins no fa pas gaire, monopolitzar l'espai del centre a la dreta extrema, amb les excepcios d'Euskadi i Catalunya. Cap partit de centre ha aconseguit fer arrels a Espanya des de finals dels vuitanta. I en el terreny del pensament, la fundació FAES, dirigida fermament per Aznar, ha controlat la fabricació d'idees sense deixar espai a altres think tanks, com el democristià Humanisme i Democràcia. Això també explica la duresa ideològica del partit.
El model orgànic d'Aznar estava pensat per evitar el joc de corrents internes i faccions que tan letal havia estat per UCD. Paradoxalment, el verticalisme de l'organització del partit i el seu cabdillisme han acabat sent pitjor perquè han impedit que la formació respongués amb reflexos polítics a tots els greus problemes que s'han plantejat, des dels escàndols de corrupció, amb Gürtel al davant, als darrers afers sobre els màsters de dirigents qualificats com Cristina Cifuentes. És la corrupció, més que cap altre factor, el que pot acabar amb les sigles del PP.
Rivera, un "mix" de Suárez i Aznar
S'empassarà Ciutadans al PP? Si més no, obligarà els populars a acceptar que ja no estan sols en l'espai de dretes. Albert Rivera, per la seva banda, no s'ha cansat de repetir que ell representa un projecte polític en una Espanya que ara mateix no en té. I cita Suárez i Aznar, i fins i tot Felipe González, buscant vots a tot arreu. Vol la frescor inicial de Suárez, i ha aconseguit dur Cs a l'homologació internacional amb els liberals. Alhora, és el campió de la línia intransigent amb Catalunya, cosa que el fa ser aplaudit en el nucli dur de la dreta madrilenya. És el vincle amb l'aznarisme. I les seves bones relacions amb el món econòmic el fan aparèixer com un possible recanvi en cas de col·lapse general del PP.
Caldrà veure si Rivera serà capaç de mantenir totes aquestes cartes a la mà sense que se n'hi escapi cap. Sense perdre de vista que el PP, una maquinària poc acostumada a fer concessions, no està disposat a morir sense brega. El camp de la dreta espanyola torna a estar en recomposició i un capítol decisiu de la partida s'està jugant precisament ara.
L'ascens de Ciutadans ha creat una dinàmica molt perillosa per al PP, que veu com el partit d'Albert Rivera fa forat en zones fins ara considerades blindades pels estrategs del carrer Génova de Madrid. Les enquestes mostren un transvasament de vots del PP -i un segment també del PSOE- cap als liberals. Hi ha un fort desànim en un partit que està acostumat a àmplies hegemonies allí on guanya.
Tot indica, per tant, que la dreta espanyola està vivint la seva tercera refundació des de la mort de Franco. La primera va ser els anys 1976-77, quan es va configurar la Unió de Centre Democràtic (UCD). La segona, després de l'esclat del partit centrista, va ser el naixement del PP el 1989. Ara podem estar davant el tercer gran moment de recomposició de la dreta espanyola.
1977: UCD, el partit que no ho era
El primer gran partit del centre dreta espanyol després de la dictadura va ser la UDC, nascuda el 1977, en vigílies de les primeres eleccions democràtiques. Però aquesta formació va néixer en unes circumstàncies excepcionals. Va ser una organització cuinada des del govern d'Adolfo Suárez, amb l'ajuda activa dels governadors civils. Va voler ser una síntesi entre els sectors més oberturistes del règim, amb Suárez i una munió de quadres procedents del Movimiento -com Rodolfo Martín Villa-, i els sectors més moderats de l'oposició. Un grup integrat per democristians, liberals i alguns tecnòcrates de línia socialdemòcrata liderats per Francisco Fernández Ordóñez.
Adolfo Suárez -jurant el càrrec davant el rei- va ser un dels artífexs de la Transició. Foto: Europa Press
El partit tenia mal pronòstic a llarg termini, però va funcionar durant un temps. A la dreta, només els ultres (amb Fuerza Nueva) i el sector més nostàlgic del franquisme, reclòs a l'Alianza Popular (AP) de Manuel Fraga, van restar al marge de la potent xarxa governamental suarista. UCD va guanyar les eleccions de 1977 i 1979, els anys de l'elaboració de la Constitució. Suárez combinava el pragmatisme amb gestos populistes i sortides "tercermundistes" en política exterior, com la seva abraçada amb Iàsser Arafat a la Moncloa, o no tenir pressa per ingressar a l'OTAN. Les seves relacions amb l'empresariat no eren fluides i, paral·lelament, va afrontar una pressió creixent de l'estament militar. El gener de 1981, va dimitir, en vigílies de l'intent de cop del 23-F.
PP: un partit, un líder i una línia dura
Les eleccions de 1982, amb el triomf del PSOE, van catapultar AP com la nova força majoritària de la dreta espanyola, però arrossegava molts handicaps. L'origen directament franquista dels seus fundadors, les limitacions de Fraga -que tot i el seu carisma era incapaç de guanyar unes eleccions a Espanya-, i la necessitat d'aglutinar en una única organització el gruix de les famílies polítiques de la dreta exigien un canvi de marca.
Alianza Popular va tenir l'habilitat de reinventar-se i de fer servir un llenguatge centrista amb un fons molt conservador
El partit de Fraga va tenir l'habilitat de reinventar-se, canviar les sigles d'AP per PP, integrar liberals, democristians i membres del CDS, adherir-se al Partit Popular Europeu -de marca democristiana- i emprar un llenguatge centrista amb un fons molt conservador. A AP no cometrien els errors d'UCD. Fraga va passar al testimoni a un jove José María Aznar, que va construir una estructura de poder intern molt vertical. El PP seria un partit molt centralitzat. L'embolcall seria el "centre reformista" amb el qual va combatre el PSOE i finalment el va derrotar el 1996. El moll de l'os, però, duia aires de reconquesta.
Glòria, Rajoy i el fantasma de la UCD
És dificil trobar un partit polític a Europa amb tanta cohesió interna com ha tingut el PP des de la seva fundació fins a l'esclat de la crisi. Han estat quasi bé 25 anys de pau interna, entre ells períodes de govern a l'Estat, amb Aznar (1996-2004) i Rajoy (des del 2011), i el domini imbatible durant dècades a territoris com Madrid i el País Valencià. Només les conspiracions contra Rajoy després de la seva segona derrota davant Rodríguez Zapatero, el 2008, van remoure la formació. L'erosió soferta amb la crisi econòmica i l'eclosió del moviment del 15-M van ser els primers senyals d'una crisi profunda.
Les discrepàncies ideològiques i de lideratges eren més evidents dins d'UCD que no pas en el PP actual
L'erosió del PP, malgrat tot, no té gaire a veure amb la que va patir UCD. Les discrepàncies ideològiques i de lideratges eren més evidents en el partit centrista, que va esclatar per la dificultat de conviure entre una colla de dirigents que, en el fons, menyspreaven Suárez. El PP ha aconseguit, fins no fa pas gaire, monopolitzar l'espai del centre a la dreta extrema, amb les excepcios d'Euskadi i Catalunya. Cap partit de centre ha aconseguit fer arrels a Espanya des de finals dels vuitanta. I en el terreny del pensament, la fundació FAES, dirigida fermament per Aznar, ha controlat la fabricació d'idees sense deixar espai a altres think tanks, com el democristià Humanisme i Democràcia. Això també explica la duresa ideològica del partit.
El model orgànic d'Aznar estava pensat per evitar el joc de corrents internes i faccions que tan letal havia estat per UCD. Paradoxalment, el verticalisme de l'organització del partit i el seu cabdillisme han acabat sent pitjor perquè han impedit que la formació respongués amb reflexos polítics a tots els greus problemes que s'han plantejat, des dels escàndols de corrupció, amb Gürtel al davant, als darrers afers sobre els màsters de dirigents qualificats com Cristina Cifuentes. És la corrupció, més que cap altre factor, el que pot acabar amb les sigles del PP.
Rivera, un "mix" de Suárez i Aznar
S'empassarà Ciutadans al PP? Si més no, obligarà els populars a acceptar que ja no estan sols en l'espai de dretes. Albert Rivera, per la seva banda, no s'ha cansat de repetir que ell representa un projecte polític en una Espanya que ara mateix no en té. I cita Suárez i Aznar, i fins i tot Felipe González, buscant vots a tot arreu. Vol la frescor inicial de Suárez, i ha aconseguit dur Cs a l'homologació internacional amb els liberals. Alhora, és el campió de la línia intransigent amb Catalunya, cosa que el fa ser aplaudit en el nucli dur de la dreta madrilenya. És el vincle amb l'aznarisme. I les seves bones relacions amb el món econòmic el fan aparèixer com un possible recanvi en cas de col·lapse general del PP.
Caldrà veure si Rivera serà capaç de mantenir totes aquestes cartes a la mà sense que se n'hi escapi cap. Sense perdre de vista que el PP, una maquinària poc acostumada a fer concessions, no està disposat a morir sense brega. El camp de la dreta espanyola torna a estar en recomposició i un capítol decisiu de la partida s'està jugant precisament ara.
Rajoy amb Fraga en una reunió de la direcció del PP. Foto: Europa Press