Plou poc, però, pel poc que plou, plou prou? Doncs no, últimament no plou ni poc, però aquesta dita ja ens va bé per embarbussar-nos una estona. I ara que la pluja ha estat notícia i que, per un microsegon, ens vam oblidar de la sequera i de les restriccions d’aigua, és bon moment per fer-ne un apunt amb curiositats lingüístiques i dubtes més clàssics al voltant d’aquest tema, oi?
Els catalans duem la meteorologia a la sang, i si fusionem llengua i meteorologia és possible que arribem a un punt d’eufòria quasi orgàsmic. Els mitjans fa temps que en diuen la méteo, de la previsió meteorològica, que no és altra cosa que un escurçament del terme tècnic, una manera informal de dir-ho que funciona, d’acord. Doncs mireu, hi ha un altre sinònim que supera amb escreix la méteo o el temps: l’oratge. Aquest mot amb aquest sentit es diu especialment al sud del Principat, Terres de l’Ebre, i al País Valencià. També pot fer bon oratge o mal oratge i ens ve del mot ora, del llatí aura "brisa, vent lleuger".
Si fa mal oratge, és possible que hi hagi una tempesta amb aparat elèctric.Ho heu sentit bé. Pot venir una tempesta o una tronada o una tamborinada, però no ens turmenteu més amb la *tormenta! Aquest mot encara ens va calar més profundament d’ençà que el compte de Twitter de la Guàrdia Civil fes una piulada amenaçadora (el famós “yo soy la tormenta...”) quan faltava una setmana per al referèndum de l’1 d’octubre, però la *tormenta ja ha caducat, nais! I, efectivament, no cal que feu una ultracorrecció perquè tenim aparat elèctric: seguit de llamps i llampecs que acompanyen una tempesta.
Com diu Raimon, “al meu país la pluja no sap ploure...” Ens convé pluja contínua i fina. De la pluja fina en podem dir plovisqueig, plovineig, plovisc, ploviscó, ploviscol; plugim o plugeta; repix, polsim, brusca o brusquina, borrim, roina, ruixim, mullinet, xim-xim, ramitxó, pèl de gat o gotellim... I aquí és quan ens posem tendres i realment pensem que el mot onomatopeic del basc chirimiri està molt bé, però no ens cal. Si voleu superar el vostre autoodi amb el català, endinseu-vos en el lèxic i la sinonímia dels fenòmens meteorològics i us empoderareu a l’instant!
Resulta que també hi han posat nom, a l’olor que genera la pluja quan cau en un sòl sec. Aquelles primeres gotes de terra moll generen una olor que se’n diu petricor, un terme encunyat per dos geòlegs australians, Isabel Joy Bear i Roderick G. Thomas, l'any 1964. Està format amb la forma prefixada petri- del mot llatí petra "pedra" i el mot grec ikhṓr "licor clar sang dels déus". Realment calia un sol mot per descriure el fenomen? Jo diria que no, la forma descriptiva del fenomen ja és bonica. Però ens flipa saber que això té nom i que es diu amb una sol mot, tot i que ens pot sonar a nom de supermercat... El problema és que és poc popular i dubto que arreli en l’oralitat. Aprofiteu-lo per fer poesia. Ja trigueu a fer un poema amb aquest terme, per invocar més sovint el déu de la pluja!
I ara passem a un nivell superior, perquè amb el canvi climàtic cada cop veurem més tempestes amb pedregada i menys calamarsada... I quina diferència hi ha entre calamarsó, calamarsa, pedra i pedra grossa? Efectivament, en meteorologia la mida de l’hidrometeor és molt important! Abans que res, cal aclarir que el calamarsó i la calamarsa no venen del calamar, em sap greu desmuntar-vos el mite que antigament plovien calamars... Els grans de glaç que cauen del cel tenen una base cèltica: caria martia, "pedres de març"; origen que corrobora el seu equivalent mallorquí, calabruix, també d’una expressió cèltica: caria vroison, "pedres de bruixa". I ara anem a les mides! El calamarsó (o calabruixó, granissó, granissol) és la calamarsa extremament petita, de menys de 2 mm, com un gra d’arròs! D’aquests ja se’n veuen pocs últimament, oi? La calamarsa (o calabruix, granís, graníssol) té un diàmetre màxim de 5 mm, com un pèsol! I quan es considera pedra? Quan els grans de glaç tenen un diàmetre superior als 5 mm, com una moneda de dos cèntims d’euro. I la pedra grossa? És la pedra de més de 2 cm de diàmetre, a partir d’una moneda de dos euros. No us sembla apassionant? A mi sí, mentre no ens caiguin al cap pedres de la mida d’una pilota de golf, anirem bé! El TERMCAT té una infografia meravellosa que us acabarà de resoldre aquesta mena de dubtes.
Ara sí, ja estem preparats perquè plogui de debò, i no figuradament, que *amb la que està caient... Meeec! Hi heu caigut de quatre potes. Si van mal dades, sempre pot haver-hi mar de fons o ploure sobre mullat.