600 metres de fibra òptica robada en el traçat de l’AVE i la mobilitat s’altera de manera colossal i en algunes situacions, fins i tot, amb un final dramàtic. Ja vàrem viure el que significa l’afectació d’una peça del sistema de les infraestructures aquell any que els controladors aeris van anar a la vaga i col·lapsaren el tràfic d’avions de tot el món. Mai com aleshores vàrem experimentar què significa l’efecte papallona.

Ara ho hem tornat a viure amb un punt de ridiculesa: un tros de cable menys i tot deixa de funcionar. Qui havia de dir que en aquest segle XXI de la hiperconnexió tot continuaria depenent d’endolls semblants als de fa 200 anys i que agafar un avió per anar a Austràlia seria impossible perquè un parell de dròpols volen vendre un tros de cable, que no és seu, a altres amb el mateix nul nivell d’escrúpols.

Succeeix també amb les autopistes, ara ja no de pagament explícit (el tàcit continua i augmenta), on la crispació i l’acumulació de vehicles és el millor escenari per tal que els amics de lo dels altres facin l’agost a les àrees de descans i els insolidaris facin avançaments eterns que provoquen accidents, tot en escenaris on els transports sols han canviat en mil·lennis el tipus de tracció i la composició del terra per on transiten. Entre el carro i el camió, poca diferència. I en els trens, per més ràpids que siguin, les mateixes vulnerabilitats que quan eren assaltats pels bandolers.

Ara en comptes de robar el de dins, roben el de fora. Potser caldria revisar la legislació que sanciona de manera lleu aquesta mena de robatoris, que en el fons s’assembla més als estralls que a la senzilla apropiació de les coses dels altres. I no, no em diguin que això és producte de la necessitat. Fins i tot qui no té res, potser ell més que ningú, sap què vol dir la injustícia. Perquè injust és mirar al propi benefici deixant sense vacances o potser sense feina qui posava les seves esperances en un bitllet de tren i ha vist com les trencaven 600 metres de cable fora de lloc.