Agustí Forné farà l'aleta

«Vist l’ensurt i el fatal desenllaç de l'Agustí Forné no està de més que tots plegats escoltem millor els senyals que ens dona el cos, i no pensem que som superhomes o dones»

18 d’octubre de 2024

La mort sobtada del company Agustí Forné, periodista de TV3 on ha treballat durant més de tres dècades ha trasbalsat la professió, la casa, l’ofici, el món casteller. I una mica també tota la societat que a través d’ell o bé estava al cas de les notícies de Tarragona quan n’era delegat i intervenia al Comarques, o a través de la seva participació a Els Matins, o als informatius a la secció de Societat.

I els castells estan de dol. Ara faràs l’aleta, deia una de les moltes corones que l’acompanyaven al taüt guarnit amb un mocador de la jove de Tarragona, i la capa de la mulassa del seguici festiu de la ciutat. Tarragona i Prades que també formen part dels seus paisatges vitals. Tot això ja és una etapa viscuda. La seva família haurà de tirar endavant sense tenir a prop la seva capacitat de mantenir-se ferm, d’apostar pel que creia sense dubtar-ho, i també de la seva sornegueria i sentit de l’humor, que gosaria a dir que en bona part compartim la gent del Llamp. Gent del Camp (de Tarragona) gent del Llamp. Aquest toc individualista i foteta que tenim tots plegats (els que som del sud del Principat en una variant, els empordanesos en una altra, lleidatans, o els d’allà, els capitalins d’una altra).

Cada terra fa sa guerra, i l’Agustí la seva. És cert que vist l’ensurt i el fatal desenllaç del seu cas no està de més que tots plegats escoltem millor els senyals que ens dona el cos, i no pensar que som superhomes o dones capaços de superar qualsevol indici de desgast, cansament o malaltia. Ho hem fet de joves, però arriba un moment que aquesta confiança en nosaltres mateixos l’hem de transferir als metges que per alguna cosa hi dediquen el seu temps i coneixement. Per això tenim un gran sistema de salut.

Amb l’Agustí vam compartir arrencada a Ràdio Salou, temps en què començàvem en aquest món del periodisme. Cadascú va anar per camins que es van anar separant i trobant. Jo vaig tirar cap a Catalunya Ràdio i Madrid, abans d’aterrar a la tele on ell, com deia, havia anat de Tarragona a Barcelona. Recordo que vam compartir la notícia de l’acostament a la mort de l’Arcadi Oliveras, que va deixar un web per rebre l’adeu a una fi irreversible. I no cal dir que la seva empenta singular va fer que els castells a TV3 anessin associats al seu nom. Se’l trobarà a faltar a cada Diada.

I aquests dies convulsos, tots els companys de TV3 ens havíem d’anar pessigant per aquest adeu sobtat. I mira que ja sabem que algun dia deixarem de ser a la terra, s’acabarà aquesta vida, però costa tant acceptar com ens canvien certs adeus, els nostres adeus.