Ja estem en plena campanya de les eleccions legislatives espanyoles i totes les enquestes són inapel·lables a l’hora de pronosticar una majoria absoluta del bloc trumpista, és a dir, la dreta (dreta extrema amb algunes poques excepcions) del PP i l’extrema dreta de Vox. Bé, totes no, queda la discordança de la macroenquesta del CIS de José Félix Tezanos que situa el PSOE com la força política més votada, amb una forquilla situada entre els 134 i els 143 escons (121 el 2023), i exclou una majoria de PP i Vox ni tan sols per la banda alta de les estimacions que els portaria als 171 escons.
En aquest cas, Pedro Sánchez podria repetir govern amb els mateixos suports que ara i, de nou, ves per on, Junts, tot i que amb una representació disminuïda al Parlament de Madrid, podria tornar a ser decisiva, però menys, ja que ni fent el suïcidi polític de sumar els seus diputats als del bloc de la dreta (com ha fet en algunes de les darreres votacions al Congrés) aquest assoliria la majoria. Però, ja se sap que les enquestes del CIS de Tezanos tenen la virtut de basar-se en la mostra més àmplia de totes les enquestes, en aquesta ocasió 65.000 entrevistats, però pequen d’un biaix sempre favorable al PSOE. Tornem doncs al principi, segons la majoria d’enquestes, la majoria absoluta de PP i Vox sembla inevitable a l’espera d’aquesta campanya embogida que acaba de començar tot i que portem mesos, per no dir anys, d’una precampanya d’allò més agra.
I tot plegat no s’escapa a unes característiques comunicatives que ja fa temps que estan canviant a gran velocitat. D’una banda, la rapidesa amb què noves informacions tapen les informacions anteriors que pareixien fonamentals: inicialment la precampanya semblava centrar-se en els casos de corrupció, contrastada, jutjada i condemnada o suposada i en l’ús de les clavegueres de l’estat segons els casos, del PP (cas Kitchen, cas de les mascaretes de la Diputació d’Almeria, Cristóbal Montoro, policia patriòtica, Isabel Díaz Ayuso -nuvi, àtic en el districte de Chamberí- ...) i del PSOE (José Luis Ábalos-Koldo García, Santos Cerdán, José Luis Rodríguez Zapatero, pagaments en efectiu, cas Leire Díez, entorn de Pedro Sánchez -germà, esposa-...); alhora les responsabilitats en el desastre de la DANA al País Valencià van tenir, com era d’esperar atès l’elevat nombre de víctimes i la mala gestió, una incidència mediàtica i en l’opinió pública molt important.
I, en els últims dies, tot sembla anar molt més de pressa: l’emergència humanitària de Ceuta amb l’arribada de vuitanta mil migrants marroquins -amb una clara connivència de les autoritats marroquines- semblaven decantar la precampanya cap a la qüestió de la migració i la xenofòbia; després el drama de Maricarmen Abascal provocava un gir inesperat i semblava capgirar definitivament la campanya cap a la qüestió de l’habitatge, tema que es va veure reforçat per la vaga general del 12 de novembre, però, l’accident de tràgiques conseqüències de l’AVE Madrid-Sevilla a Urda (Toledo), que s’afegeix al del 18 de gener d’Adamuz (Còrdova) i que provoca la dimissió del ministre de Transports Óscar Puente, dona un nou tomb a la campanya i, en els darrers dies, torna "i el tu més" referit a la corrupció i els temes de fons de les pensions, la immigració i la corrupció.
En versió catalana el "i el tu més" es converteix en el "i el tu menys" que, en enfrontament caïnita dels aliats d’ahir, protagonitzen ERC i Junts en referència a qui ha fet menys per la independència (aquest objecte del desig que a hores d’ara torna a semblar inabastable). D’altra, un fenomen que no és nou, però que ha tornat a esclatar amb tota la seva força en aquesta campanya, com és l’ús de les xarxes socials i dels o les influencers per arribar a un públic més jove que no s’informa pels mitjans de comunicació tradicionals i que presenta unes tendències abstencionistes superiors a la mitjana. En aquesta mateixa línia també s’inclouen l’assistència dels candidats a programes de ràdio o televisió informals no associats convencionalment als informatius o debats sobre les eleccions i els programes electorals.
Finalment, estem assistint a una campanya, que com ja ha vingut succeint en tota la legislatura, les desqualificacions i els insults més gruixuts i barroers, especialment per part de la dreta que ha arribat a amenaçar al president del govern amb la presó i ha consentit convidar a personatges tan poc recomanables com Javier Milei amb l’únic objectiu que insulti Sánchez des de Madrid estant, han desbordat tots els límits que serien d’esperar en un país que es considera democràtic. A això cal afegir encara una tècnica trumpista, que ja ha estat usada als EUA i al Brasil, com és posar en dubte els resultats electorals o el vot per correu abans de celebrar-se les eleccions.
Però tornem a la més que probable majoria de PP i Vox ara que Donald Trump ha perdut les eleccions de midterm i la majoria a la Cambra de Representants i al Senat. Crec que s’ha arribat a aquesta situació per dos efectes combinats: l’èxit de la dreta i l’extrema dreta i el fracàs del PSOE. L’èxit de PP i Vox en polaritzar la política espanyola en dos sentiments contraposats i excloents: o amb Sánchez, el traïdor, el corrupte, l’aliat dels terroristes, o contra Sánchez, amb nosaltres, els veritables patriotes, els espanyols, els bons en definitiva. I aquest, en el cas de Vox, és un objectiu només a mig termini, perquè l’objectiu últim és fagocitar el PP. Vox ja ha aconseguit implementar a les comunitats en què governa amb el PP el principi de la "prioritat nacional", és a dir, la xenofòbia normalitzada en programes de govern a l’Aragó, Andalusia, Castellà i Lleó, Extremadura... i, el següent pas, serà implementar-ho a escala estatal des de la vicepresidència del govern espanyol. I, si com diu Gabriel Rufián, algú es pensa que l’escomesa dretanitzadora -per no dir feixista- s’aturarà a Fraga va molt errat.
De moment, Alberto Núñez Feijóo ja ha apuntat que allò del català al Congrés s’ha acabat, faltaria més continuar amb la cosa aquesta ridícula de l'auricular com etziba la poc intel·ligent i menys culta, però molt castissa presidenta de la Comunitat de Madrid. I després vindrà l’escola catalana i la possible il·legalització d’algunes organitzacions cíviques abans que s’atreveixen amb els partits polítics independentistes. I el fracàs del PSOE, perquè sovint Sánchez ha promès més del que estava -o podia- disposat a concedir (això ho sabem prou bé els catalans) i no ha sabut portar els èxits macroeconòmics a la microeconomia.
Tot i ser veritat, no té cap credibilitat dir que les coses van bé, que l’economia espanyola és la que més creix de tota la zona euro, que hi ha menys aturats i més persones cotitzant a la Seguretat Social que mai, quan el salari que es percep no permet arribar a finals de mes i quan no pots llogar un pis, ni tan sols sovint una habitació, perquè el dilema és pis o menjar i despeses dels fills. I aquesta mena de dilema és el que alimenta les solucions fàcils de l’extrema dreta als problemes complexos i de difícil resolució. Però, quan es percep l’engany ja és massa tard, perquè potser s’hauran acabat les eleccions lliures tal com va succeir amb la República de Weimar presidida per Paul von Hindenburg quan Hitler fou anomenat canceller.
Tanmateix, no cal preocupar-se, perquè com ha succeït des de les primeres eleccions de 1977, Catalunya i Euskadi continuaran sent el "fet diferencial" on els partits independentistes i d’esquerres seran majoria, ajustada a Catalunya, però majoria. O, potser, en aquesta ocasió, en què l’extrema dreta ja disposa fins i tot d’una caricatura que pretén emular les forces de les Seccions d'Assalt o camises brunes del Partit nazi dels anys trenta, no ens enganyem i no serà així i caldrà passar novament d’una identitat projecte a una identitat de resistència. Tant de bo el CIS per una vegada l’encerti.
