“No hem estat mai trumpistes”, deia aquesta setmana Antonio Tajani. El vicepresident del Govern italià mira les eleccions de mig mandat, calcula la dimensió de la garrotada i es renta les mans com si els conservadors italians mai no haguessin donat coba al cap de files republicà. “Meloni tampoc no és una MAGA, per Déu”. A l'hemeroteca, porfiada i rancorosa, Tajani defensa el premi Nobel per al president nord-americà i Meloni visita Mar-a-Lago per defensar el treball conjunt sobre la base d'uns valors compartits.
Són temps dolents per a la internacional reaccionària. Fins fa uns dies esmentàvem l'auge de l'extrema dreta com una mena de profecia autocomplerta. Semblava que el populisme conservador fos una plaga sense remei, una onada de calor, un tsunami violent i desbordant. A Alemanya, dues victòries consecutives d'AfD ens posaven en alerta i eclipsaven a la seva manera la victòria de Die Linke a Berlín.
Les tornes han canviat. En el termini de deu dies, Aleksandar Vučić ha fracassat a Sèrbia, Benjamin Netanyahu ha perdut la majoria del Knéset israelià, Flávio Bolsonaro ha sortit per cames després de caure davant de Lula i Donald Trump s'ha emportat un cop històric en unes eleccions de mig mandat que confirmen l'hastí. Caldria sumar-hi el desallotjament de Viktor Orbán a Hongria.
Aquí i allà, els electors han entès la diferència abismal entre allò que els conservadors prometen i allò que acaben per oferir. Als Estats Units, l'economia de guerra semblava una condició indispensable per a la prosperitat. Tot i això, després dels bombardejos a l'Iran ha arribat la inflació, l'encariment de serveis i productes essencials i un desordre general al mercat de carburants. Per si no n'hi hagués prou, hi ha també una sensació permanent de corrupció que ha afectat Netanyahu, Orbán i Vučić.
És veritat que el Brasil o Israel són precedents poderosos, però Trump és una peça de caça més gran fins al punt que anomenem trumpistes els satèl·lits ultraconservadors europeus. Els republicans afronten ara un final de mandat marcat per un Partit Demòcrata renascut i poc semblant al que havíem vist fins ara. El context històric no sols deixa el populisme dretà en posició de debilitat, sinó que a més dóna peu a articular alternatives més radicals.
Cal suposar que aquesta tendència impregnarà les eleccions espanyoles del proper 29 de novembre, però potser també les presidencials franceses del proper any. Les protestes socials, per descomptat, han retratat una extrema dreta que va voler semblar subversiva però que és percebuda com a crossa del poder. Ara que perden fins i tot el suport popular, podria començar la desbandada. Hi haurà qui juri que mai no va ser trumpista ni lepenista ni voxer, per Déu, per qui em pren vostè.