Només de gener a juny de 2021, els Mossos d’Esquadra van intervenir en 1.744 desnonaments. En 153 dels casos, el Govern de la Generalitat va enviar dispositius d'ordre públic a partir d'indicacions explícites d’un jutjat. Plou sobre mullat en l'àmbit de l'habitatge i les institucions públiques es troben a anys llum de poder garantir un dret tan bàsic com el de poder disposar d’un sostre. Alhora, les dades de pobresa i desigualtat augmenten sense parar a la nostra societat, acumulant cada cop més riquesa en mans d'uns pocs i més pobresa en tota la resta de població.
En aquest context, les institucions de l’Estat, ni hi són ni se les espera, ni pel que fa a la garantia del dret a un habitatge digne ni de la resta de drets bàsics per tal que la població pugui viure en unes mínimes condicions de dignitat.
És per això que a l’independentisme català tenim l’obligació i l’oportunitat de fer efectius tots aquests drets bàsics, incloent-hi el dret a un habitatge digne. I, per fer-ho, es requereix de determinació i voluntat política. Alhora, cal ser conscients que la solució, igual que amb el dret a l’autodeterminació, no vindrà de la mà de la negociació i el pacte amb l’Estat o amb els tribunals sinó de la determinació de les institucions catalanes i de l’aliança amb la població, així com de la imperiosa necessitat de posicionar-se clarament en aquest conflicte entre drets i especulació.
El Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les eines per aturar els desnonaments, és qüestió de determinació i voluntat política. Cal vèncer les pors, les autolimitacions i les resistències de lobbies i fons voltor; no és el primer cop que un govern s’amaga darrere la suposada incapacitat legal, per no fer allò que és de sentit comú. Ho hem vist recentment amb l’inici de la retirada per part del Govern de la Generalitat de les acusacions particulars a manifestants.
I la recepta, tot i que no senzilla, té uns ingredients clars: el Govern no col·laborarà en els desnonaments de famílies vulnerables i no ho farà perquè, cada cop que és així, sigui amb ordre judicial o sense, s’estan vulnerant els drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, reconeguts tant al nostre país com en instàncies internacionals.
I què suposa aquesta actuació? En primer lloc, que el Govern realitza una actuació justa i valenta, situant-se com a part de la solució i no del problema. En segon lloc, plantegen una qüestió clara: el Govern i el seu funcionariat no col·labora en la vulneració dels drets de ciutadans i ciutadanes, pur sentit comú. En tercer lloc, trasllada al conflicte polític, una qüestió que es pretén vendre com de resolució jurídica i que de jurídica no en té res. En quart lloc, exerceix la seva responsabilitat com a executiu, que és la de determinar en quines condicions i com s’executen ordres judicials.
Sobre aquesta última qüestió, entrem-hi amb una mica més de profunditat. Segons l’article 3.2 de la llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat, el cos de Mossos d’Esquadra, com a policia al servei de la comunitat, ha de contribuir a la consecució del benestar social, cooperant amb altres agents socials, especialment en els àmbits preventiu, assistencial i de rehabilitació. La intervenció d’agents antiavalots en els desnonaments de famílies és contrària a aquest principi de contribució en la consecució del benestar social i impedeix la cooperació amb els agents socials amb finalitats preventives, assistencials i de rehabilitació.
Les persones que es veuen immerses en un desnonament simplement no poden assumir el preu que han de pagar per garantir-se un dret que ha esdevingut un bé de mercat de luxe, i que haurien de tenir garantit pel simple fet de ser persones. És sobre aquestes persones que recauen les conseqüències de la incapacitat de les institucions per garantir el dret a l’habitatge i cal que aquestes assumeixin la seva part de responsabilitat.
No tenir en compte aquesta realitat i ordenar l’actuació de les unitats antiavalots per col·laborar en l’execució d’un desnonament, escudant-se en el compliment de les funcions de policia judicial del cos de Mossos d’Esquadra, no només no soluciona el problema de manca de garantia del dret a l’habitatge sinó que l’agreuja. A més, legalment, la Generalitat no està obligada a enviar unitats antiavalots en desnonaments, i més si tenim en compte que aquesta actuació suposa una vulneració flagrant dels drets fonamentals.
Per altra banda, no es poden executar les ordres judicials contra famílies vulnerables perquè els danys d’efectuar un desnonament són molt majors que els que es pretén restaurar: entre la garantia del dret a l’habitatge i el dret la propietat privada de grans tenidors i especuladors que converteixen un dret fonamental com l’habitatge en una eina d’especulació i enriquiment, cal fer una ponderació de drets en favor del dret a l’habitatge. Per tant, qui decideix com fer efectiva una ordre judicial i si és possible d’executar o no, és el Govern, que és qui ostenta la competència de fer efectius operatius policials i no pas el poder judicial. Cal, per tant, que el Govern presenti resistència activa a qualsevol cas en el qual el poder judicial s’excedeixi en les seves funcions o les seves decisions suposin vulneracions de drets si no vol acabar, de facto, convertit en un Govern de palla.
Per fer-ho possible, cal donar cobertura jurídica i ordres polítiques clares dels límits en les accions i operatius d’execució d’ordres judicials en l’actuació en desnonaments. Un exemple clar és l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, en què els agents no van intervenir en la gran majoria de col·legis electorals, malgrat que hi havia una ordre judicial que així els hi ordenava. És més, aquesta actuació fins i tot ha estat avalada per l’Audiència Nacional en la sentència que absol Josep Lluís Trapero. Cito textualment: "L'opció finalment posada en pràctica per la policia autonòmica de restringir la intervenció d’efectius antidisturbis davant la possible causa de danys irreparables i desproporcionats ha de considerar-se, almenys, com a raonable, malgrat que es podrien haver optat per altres tipus d’intervencions policials i es podria discutir quina hagués estat la més adequada".
Aquesta és la via que es recollia en l’acord d’investidura i amb la qual el Govern es va comprometre. Aquesta és la via per la qual s’han de poder blindar els drets materials dels catalans i catalanes davant de lleis i decisions judicials manifestament injustes i que vulneren drets.
I les conseqüències? Perquè en tindrà, siguem-ne conscients. S’iniciarà sens dubte una campanya per part dels lobbies, tant policials com de grans interessos econòmics i fons voltors, contra el Govern. Caldrà plantar-hi cara. S’emprendran accions legals contra els responsables polítics per part de jutjats, partits i privats que caldrà batallar i que tindran els seus riscos. Caldrà assumir-los.
Perillarà la competència de policia judicial dels Mossos d’Esquadra? De què serveix aquesta competència si obliga a executar totes aquelles ordres injustes que suposen vulneracions flagrants de drets? I, alhora, si es retira aquesta competència als Mossos, a qui es traslladarà? A la Policia Nacional i Guàrdia Civil per tal que realitzin aquests cossos els desnonaments? Doncs, els estarem esperant igual que vam fer l'1 d'octubre.
En aquest context, les institucions de l’Estat, ni hi són ni se les espera, ni pel que fa a la garantia del dret a un habitatge digne ni de la resta de drets bàsics per tal que la població pugui viure en unes mínimes condicions de dignitat.
És per això que a l’independentisme català tenim l’obligació i l’oportunitat de fer efectius tots aquests drets bàsics, incloent-hi el dret a un habitatge digne. I, per fer-ho, es requereix de determinació i voluntat política. Alhora, cal ser conscients que la solució, igual que amb el dret a l’autodeterminació, no vindrà de la mà de la negociació i el pacte amb l’Estat o amb els tribunals sinó de la determinació de les institucions catalanes i de l’aliança amb la població, així com de la imperiosa necessitat de posicionar-se clarament en aquest conflicte entre drets i especulació.
El Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les eines per aturar els desnonaments, és qüestió de determinació i voluntat política. Cal vèncer les pors, les autolimitacions i les resistències de lobbies i fons voltor; no és el primer cop que un govern s’amaga darrere la suposada incapacitat legal, per no fer allò que és de sentit comú. Ho hem vist recentment amb l’inici de la retirada per part del Govern de la Generalitat de les acusacions particulars a manifestants.
I la recepta, tot i que no senzilla, té uns ingredients clars: el Govern no col·laborarà en els desnonaments de famílies vulnerables i no ho farà perquè, cada cop que és així, sigui amb ordre judicial o sense, s’estan vulnerant els drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, reconeguts tant al nostre país com en instàncies internacionals.
I què suposa aquesta actuació? En primer lloc, que el Govern realitza una actuació justa i valenta, situant-se com a part de la solució i no del problema. En segon lloc, plantegen una qüestió clara: el Govern i el seu funcionariat no col·labora en la vulneració dels drets de ciutadans i ciutadanes, pur sentit comú. En tercer lloc, trasllada al conflicte polític, una qüestió que es pretén vendre com de resolució jurídica i que de jurídica no en té res. En quart lloc, exerceix la seva responsabilitat com a executiu, que és la de determinar en quines condicions i com s’executen ordres judicials.
Sobre aquesta última qüestió, entrem-hi amb una mica més de profunditat. Segons l’article 3.2 de la llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat, el cos de Mossos d’Esquadra, com a policia al servei de la comunitat, ha de contribuir a la consecució del benestar social, cooperant amb altres agents socials, especialment en els àmbits preventiu, assistencial i de rehabilitació. La intervenció d’agents antiavalots en els desnonaments de famílies és contrària a aquest principi de contribució en la consecució del benestar social i impedeix la cooperació amb els agents socials amb finalitats preventives, assistencials i de rehabilitació.
Les persones que es veuen immerses en un desnonament simplement no poden assumir el preu que han de pagar per garantir-se un dret que ha esdevingut un bé de mercat de luxe, i que haurien de tenir garantit pel simple fet de ser persones. És sobre aquestes persones que recauen les conseqüències de la incapacitat de les institucions per garantir el dret a l’habitatge i cal que aquestes assumeixin la seva part de responsabilitat.
No tenir en compte aquesta realitat i ordenar l’actuació de les unitats antiavalots per col·laborar en l’execució d’un desnonament, escudant-se en el compliment de les funcions de policia judicial del cos de Mossos d’Esquadra, no només no soluciona el problema de manca de garantia del dret a l’habitatge sinó que l’agreuja. A més, legalment, la Generalitat no està obligada a enviar unitats antiavalots en desnonaments, i més si tenim en compte que aquesta actuació suposa una vulneració flagrant dels drets fonamentals.
Per altra banda, no es poden executar les ordres judicials contra famílies vulnerables perquè els danys d’efectuar un desnonament són molt majors que els que es pretén restaurar: entre la garantia del dret a l’habitatge i el dret la propietat privada de grans tenidors i especuladors que converteixen un dret fonamental com l’habitatge en una eina d’especulació i enriquiment, cal fer una ponderació de drets en favor del dret a l’habitatge. Per tant, qui decideix com fer efectiva una ordre judicial i si és possible d’executar o no, és el Govern, que és qui ostenta la competència de fer efectius operatius policials i no pas el poder judicial. Cal, per tant, que el Govern presenti resistència activa a qualsevol cas en el qual el poder judicial s’excedeixi en les seves funcions o les seves decisions suposin vulneracions de drets si no vol acabar, de facto, convertit en un Govern de palla.
Per fer-ho possible, cal donar cobertura jurídica i ordres polítiques clares dels límits en les accions i operatius d’execució d’ordres judicials en l’actuació en desnonaments. Un exemple clar és l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, en què els agents no van intervenir en la gran majoria de col·legis electorals, malgrat que hi havia una ordre judicial que així els hi ordenava. És més, aquesta actuació fins i tot ha estat avalada per l’Audiència Nacional en la sentència que absol Josep Lluís Trapero. Cito textualment: "L'opció finalment posada en pràctica per la policia autonòmica de restringir la intervenció d’efectius antidisturbis davant la possible causa de danys irreparables i desproporcionats ha de considerar-se, almenys, com a raonable, malgrat que es podrien haver optat per altres tipus d’intervencions policials i es podria discutir quina hagués estat la més adequada".
Aquesta és la via que es recollia en l’acord d’investidura i amb la qual el Govern es va comprometre. Aquesta és la via per la qual s’han de poder blindar els drets materials dels catalans i catalanes davant de lleis i decisions judicials manifestament injustes i que vulneren drets.
I les conseqüències? Perquè en tindrà, siguem-ne conscients. S’iniciarà sens dubte una campanya per part dels lobbies, tant policials com de grans interessos econòmics i fons voltors, contra el Govern. Caldrà plantar-hi cara. S’emprendran accions legals contra els responsables polítics per part de jutjats, partits i privats que caldrà batallar i que tindran els seus riscos. Caldrà assumir-los.
Perillarà la competència de policia judicial dels Mossos d’Esquadra? De què serveix aquesta competència si obliga a executar totes aquelles ordres injustes que suposen vulneracions flagrants de drets? I, alhora, si es retira aquesta competència als Mossos, a qui es traslladarà? A la Policia Nacional i Guàrdia Civil per tal que realitzin aquests cossos els desnonaments? Doncs, els estarem esperant igual que vam fer l'1 d'octubre.