Ser alcalde d’una ciutat de més de 230.000 habitants és compatible amb sostenir una campanya estatal com a cap de llista i acabar essent diputat al Congrés? La llei no ho impedeix, però el sentit comú ho desaprova. L’alcalde de Badalona, en canvi, no hi veu problema, segurament perquè tampoc ara la seva dedicació a l’alcaldia és la que pertocaria per la complexitat de la ciutat.
El fracàs de gestió que ostenta Xavier Garcia Albiol és aclaparador. Mínims rècord en execució pressupostària -sota mínims mínims- o màxims rècord en període de pagament a proveïdors, degoteig incessant de directius que pleguen o se cessen, de programes que es perden, de serveis públics que es desmantellen, de desnonaments amb criatures desateses, de persones sense sostre morint als carrers. Però alhora ostenta gran popularitat mediàtica.
I és que la política ara no va de tenir un bon programa i demostrar que es pot fer una bona gestió, sinó de dominar el màrqueting comunicatiu, d’una banda, i de vendre ideologia populista, de l’altra. I en això l’alcalde de Badalona hi té la ma trencada, és l’única cosa que sap i pot fer: s’ha construït com a personatge gran influencer a xarxes, i difon amb facilitat els tòpics estàndard de l’extrema dreta.
La tria de Xavier García Albiol per part d'Alberto Núñez Feijóo com a figura de referència, cap de cartell i líder d'iniciatives com la llei antiocupació al Congrés dels Diputats no és una mera qüestió de quota territorial. Triant Badalona per donar el tret de sortida al curs polític i alçant Albiol com l'exemple a seguir, la direcció estatal del Partit Popular desplega una estratègia calculada per penetrar a Catalunya i disputar l'hegemonia a la dreta radical.
La raó més immediata i urgent per a la seu de Gènova és la competència directa amb Vox, i de retruc amb Aliança Catalana, en el terreny electoral català. Davant d'enquestes que indiquen el risc que la ultradreta d'Abascal pugui disputar o superar el PP en algunes circumscripcions catalanes, Feijóo ha optat per competir amb el dirigent que millor domina l'agenda securitària i antimigratòria. La seva majoria absoluta obtinguda a les municipals de 2023 l’avala.
Ara bé, aquella majoria absoluta la va obtenir construint un aparador de badalonisme suposadament transversal i no ideològic, i prometent bona gestió, que és on més ha fracassat. La campanya estatal desemmarcarà definitivament la tàctica d’amagar les sigles del partit, i segons cap on virin els focus d’actualitat -com ara ha passat amb el tràgic accident de tren i la crisi desencadenada- la campanya el pot deixar en fals. Albiol té credibilitat en els temes de mà dura en seguretat i control migratori, però no en temes de gestió i menys en el d’abordatge de crisis humanitàries.
Són moltes les incògnites sobre el resultat electoral del 29 de novembre, travessades per una complexa trama d’esdeveniments a escala estatal i internacional. Però el que sí que és segur és que Badalona continua essent la ciutat de la qual el PP s’aprofita des que va posar en marxa l’experiment lepenista el 2006, davant la indiferència de la classe política catalana.
Badalona sota les urpes parasitadores del PP és una ciutat cada vegada més trencada en la seva cohesió social, cada vegada més cruel amb la seva població més empobrida i cada vegada més atractiva per als especuladors. Però sobretot és una peça clau en el tauler estatal. L’esperança rupturista que va viure la ciutat del 2015 al 2018 es va estroncar per un error de bàndol que va cometre el PSC, en la seva obsessió antiindependentista. I ara és el PSOE qui rebrà també les conseqüències directes d’aquell error. Però sembla que les lliçons no s’aprenen.