Banderes

«La bandera espanyola és l'expressió d’un marc constitucional de baixa qualitat democràtica i que va impedir no només l’autodeterminació, sinó la federació»

16 de novembre de 2026

Hem vist al darrer míting, el candidat Pedro Sánchez enarborant la bandera constitucional espanyola, per donar-se una capa més de patriotisme simbòlic. La batalla per la bandera no és un tema menor en els temps que corren. Per tant, deixar el tema de la bandera a l’adversari o a l’enemic polític és un greu error que s’acaba pagant car. El PP i Vox que, si tenen prou vots, canviaran la Constitució per fer-la encara més reduïda en drets i llibertats i plurinacionalitat, no tenen cap mania en dir un relat que els fa dipositaris veritables d’ella. Però Fraga hi va presentar esmenes importants, com les del capítol VIII de l’autogovern. I els de Fuerza Nueva, antecedents de Vox, hi van votar en contra. 

Però, el PSOE, amb el pacte amb el tardofranquisme, va signar una Constitució, ambigua en molts apartats i nítida en d’altres: la consagració de la monarquia, el paper de l’Exèrcit com a salvaguarda de la Constitució o la prohibició explícita de la federació entre autonomies. Els capítols progressistes sobre el paper, no s’han desplegat mai. Posem-ne només dos exemples. L’article de reconeixement de les llengües no castellanes mai s’ha concretat en cap llei convertint-les en llengües d’estat, ni en cap mesura d’especial suport i protecció com s’enuncia en l’article corresponent de la Constitució.

El dret a l’habitatge no s’ha concretat en cap acord seriós de desplegament d’unes lleis i polítiques per tenir una oferta suficient d’habitatge assequible. Per tant, el PSOE, no faria com el PP i Vox, però a la pràctica ha estat el primer responsable de la no aplicació dels articles progressistes de la llei fonamental. Per això, brandar la bandera espanyola és normal per Sánchez.

Ho tenen més pelut els altres protagonistes del pacte de la Transició. El món comunista i postcomunista, que va començar amb Carrillo fent retirar la bandera republicana dels actes del Comitè central per substituir-la per la Constitucional, ha paït de diferent manera aquella subordinació. La línia partidària d’assumir acríticament la transició s’ha anat succeint amb escissions cap al PSOE i refundacions i canvis de nom interminables a la recerca de liderats màgics que s’han acabat fonent; tot i ensenyar, de tant en tant, la bandera de la República, que ha desaparegut del programa immediat de canvi de règim. Només el segment més coherent amb la trajectòria històrica, que en el seu moment tingué alguns líders creïbles com Julio Anguita o Gerardo Iglesias, ha recuperat la bandera de la ruptura que necessàriament havia de confluir amb les que branden les forces sobiranistes d’esquerres de les nacions no castellanes.

Així que la bandera espanyola actual és expressió d’un marc constitucional de baixa qualitat democràtica i que va impedir no només l’autodeterminació, sinó la federació. Per tant, sigui el postfranquisme, de forma falsària, o el PSOE, plenament identificat amb ella, la bandera espanyola és la que enarboren els representants d’un règim jacobí i al servei de l’oligarquia madrilenya.

I la bandera catalana? El sol fet de la bandera catalana (ni tan sols l’estelada) és una esmena a la totalitat d’un estat madrilenyocèntric. Però, qui la branda? Els qui des de posicions subordinades com el PSC i els Comuns la compareixen amb l’espanyola constitucional. La ultradreta neocarlina disposada a dividir la població de Catalunya en funció de l’origen o la religió. El centredreta tradicional que fugint de la coherència pujolista, la branda amb criteris monopolistes (l’única força netament catalana, digué Nogueras), que pretenen vincular els símbols nacionals amb un model esquifit de país i d’economia de serveis i rendista, imposant-se a la industrial. 

Davant d’això no hi ha el dilema o bandera o cartera. Perquè la dreta treu la bandera i hi amaga la seva cartera. L’esquerra nacional ha de treure la bandera, més desacomplexadament que mai. Bandera catalana, com la que defensà Salvador Seguí de la CNT, que afirmà que els obrers no s’oposarien a la independència de Catalunya, però que molts burgesos, sí. Una bandera nacional, amb un programa d’alliberament nacional, gradualista com és d’esperar vista la correlació de forces; i amb contingut programàtic que agrupi els interessos i les sensibilitats de la majoria social, de les classes populars. Potser hem de recordar que l’Esquerra Republicana històrica s’inspirà en els moviments democràtics d’alliberament nacional d’Irlanda i de les nacions sorgides de l’esfondrament dels imperis rus, austríac i turc. I l’ERC i l’independentisme d’esquerres dels anys 60-70 s’inspiraren en els fronts d’alliberament nacional del Vietnam, Algèria i altres països africans. Ruptura nacional i social amb la metròpoli. Per tant, no hi ha dilema per a una esquerra nacional: la nostra bandera i la nostra cartera.

A. Un programa amb la defensa de les llibertats d’expressió, la il·legalització dels partits que lloen el franquisme, la fi de l’ocultació dels secrets d’estat. L’aposta per la seguretat que sempre afecta els estaments humils. La defensa del civisme bàsic i la responsabilitat dels ciutadans, amb drets i deures. La persecució de la delinqüència de coll blanc i de la del lumpenproletariat. Fer front a tres reptes de seguretat forts: 1, tràfic internacional de drogues, el consum i el blanquejament; 2, la delinqüència sexual i les estafes econòmiques per xarxes digitals com TikTok; i 3, l’agitació social i tergiversació comunicativa exercida des de focus internacionals de Guerra híbrida. Sense llibertat ni seguretat no es podrà defensar ni la prosperitat, ni la justícia social, ni la catalanitat.

B. La Justícia social i la prosperitat. Canvi de model econòmic cap a la reindustrialització. Relacionar polítiques regulars i no extraordinàries d’immigració amb les necessitats reals de treball. Minimitzar els sectors de baixa qualitat: el transport a domicili, una construcció poc industrialitzada i uns escorxadors sense automatització perquè es basen en treballadors mal pagats. La dignificació salarial de l’ofici de cures personals. L’acabament, ni que sigui per fases, de l’espoli fiscal sobre Catalunya i la condemna diària de la tercermundista mobilitat.

C. La identitat nacional i la singularitat de Catalunya. Llei de llengües d’Estat, obligació de l’equilibri lingüístic en justícia, i en altres àrees públiques on el català és marginal. El blindatge del català com a llengua de l’escola. La denuncià sistemàtica de la invasió competencial per part del govern de l’Estat, mani qui mani. El reconeixement del conflicte polític que en el seu dia el Govern Aragonès va acordar amb el Govern del PSOE que hauria de desembocar en alguna forma d’exercici del dret a decidir. I la nació i la seva bandera com a punt de construcció d’un país de ciutadans, no de clients; un país de treballadors capaços de l’emancipació personal i familiar, allunyant-se de l’assistencialisme, tan preuat pels projectes caciquistes del vot captiu.

I no oblidar mai, que va dir Companys, un republicà social amb vocació ibèrica: "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres. Per això cal supeditar-ho tot a la seva defensa".

Escull Nació com la teva font preferida de Google