Els disturbis i el vandalisme viscuts a França van saltar de París a Milà i d’allà a Barcelona. Fa encara no dues setmanes una convocatòria a les xarxes va portar centenars de joves a trencar aparadors i practicar el pillatge al centre de la capital catalana. El que va començar com una protesta d’estudiants exigint millores a l’ensenyament francès, acabava en un esclat de còlera que contagiava altres capitals europees. Joves de la perifèria arribats a passeig de Gràcia amb caputxa i passamuntanyes per cremar i saquejar, enfrontant-se als Mossos amb grans dosis de violència.

Tot és nou. Una protesta que no se sap ben bé què expressa i una convocatòria violenta a través de les xarxes socials, aparegudes del no res. Les imatges del foc i les destrosses al centre de Barcelona van causar alarma i una certa desorientació. És un fenomen nou pel qual no tenim resposta, però també el retorn d’una cosa vella que reapareix cada pocs anys. Anar sumant aniversaris, tenir memòria viva del passat més o menys recent, permet mirar el present amb un punt de perspectiva. Res no és mai del tot nou, per a bé i per a mal.

El Cojo Manteca es va convertir en una icona de l’Espanya dels anys vuitanta. L’any 1987 hi havia grans protestes d’estudiants contra la selectivitat, per la reducció de les taxes universitàries i reclamant més inversió pública. Manifestacions multitudinàries i de gran violència. Tant que la policia va disparar amb foc real i va arribar a ferir de bala una manifestant de quinze anys. En aquell context, un jove indigent que havia perdut una cama anys abans va ser gravat per l’agència EFE vandalitzant mobiliari urbà amb les seves crosses. Unes imatges que van obrir telenotícies i portades de diari. Es deia Jon Manteca, un jove punk guipuscoà que protagonitzaria diversos incidents abans de morir de sida al País Valencià, deu anys després.

Ha passat abans, el malestar juvenil expressat en manifestacions que es desborden quan els brètols enamorats del caos hi troben un espai. Recordar el Cojo Manteca ajuda a rebaixar l’angoixa i el desconcert del fenomen Blocus, però també serveix per prendre consciència de les diferències que hi ha entre les imatges d’aquell jove punk, les seves crosses i el nostre moment. La desorientació, la incertesa i l’alteritat que acompanyen la violència del moviment Blocus no troben paral·lels en el passat.

Desorientació perquè, a diferència del que passava l’any 1987, ja no hi ha camí marcat cap al progrés. Als anys vuitanta la recepta era clara, imitar Europa, però avui ja no és així. Les preguntes i l’absència de respostes són compartides amb la resta del continent. La solució no pot ser la despesa social i l’acció pública perquè França ha seguit aquest camí i és al centre mateix del descontentament.

També incertesa i por, perquè les noves bullangues apareixen del no res, convocades a través de les xarxes per fantasmes digitals que costen d’identificar. Una eina que concentra i dirigeix cap al bandalisme l’abúlia desarrelada de les perifèries. Més impulsada per l’avorriment que per cap malestar o reivindicació concreta. I alteritat, perquè per primera vegada un esclat de revolta urbana té rostres, noms, accents i orígens que una part de la societat identifica com aliens i amenaçants. Una violència que una part del nosaltres no viu com a pròpia, obrint espais a la tensió creixent i l’estrip social.

Hi ha una lliçó més en el record del Cojo Manteca, una de positiva. Els punks dels anys setanta es lamentaven de la falta de futur, però aquella desesperança va anar seguida del triomf optimista dels anys noranta i els primers dos mil. Dues dècades de progrés econòmic, social i polític. Ara, com llavors, hi ha espai per a l’esperança i solucions que s’amaguen més enllà de l’angoixa.