A tu, amor, que t’han carregat de bellesa perfecta, de forma superba, d’excelsa expressió, d’estil excloent, de manera elitista i de gènere pur;
a tu, amor, que t’han fet claveguera i avern, maniobra enginyosa per tapar la influència, per emboirar el privilegi, per ocultar la poltrona i camuflar l'opressió amb una mica de ronya i una mica d’estrip;
a tu, amor, que t’han trencat des de dins per eixamplar-te per fora, que t’han sacsejat l’esquelet per inventar-te més balls, que t’han revoltat la quietud per fer espai al laberint i a l’invent, a la trompada i al crit, a la inversió i a la idea;
a tu, amor, que t’han robat el contacte amb les coses com ara l’embut, la cullera, l’enclusa roenta, la baldufa d’un nen, la mitja d’una àvia, la corda del rabec o la moneda de coure;
a tu, amor, que t’han estudiat amb l’obstinació més aguda i amb els segles vinclats a pensar-te l’entranya, a perfilar-te la pell i a comptar-te els batecs;
a tu, amor, que t’han celebrat fins a la traca final, que t’han exaltat fins a la festa sublim i que t’han fet servir com a un últim cartutx;
a tu, amor, que t’han fet barricada i bandera, ideologia i partit, la línia del front, el destí ple de vinyes, la plenitud de la pau i un espai d’entreguerres;
a tu, amor, que t’han abillat de deessa i de déu i que t’han demanat el secret, la flor romanial, el misteri del vent i la imatge perduda;
a tu, amor, que t’han dit font primera, l’origen de tot, l’essència remota i l’atribut primordial d’una llengua diversa;
a tu, amor, que t’han obligat a ser banda sonora mentre hi ha uns homes que maten i uns altres que no, mentre el crim s’expandeix, la tortura es refina i la maldat es dispara;
a tu, amor, que, contra tota esperança, se t’han après de memòria quan la ràtzia et buscava per censurar-te la veu i anul·lar-te l’acció i penjar el qui et gestava;
a tu, amor, que t’han obligat a ser cura i al revés d’un verí, a ser teràpia infal·lible, medicació que no es veu i cataplasma innegable;
a tu, amor, que t’han convertit en un ens amb qualitats immutables, que t’han definit constantment, que t’han dit “tu ets” i "tu fas" i que han esborrat la solitud abismal i el cos diferent de l’individu que et feia;
a tu, amor, a tu que no ets res, tu desperfecte i a vegades potència i a vegades rebuig i a vegades dolenta i a vegades tan guapa i a vegades erecta i a vegades callada, a tu, amor, a tu Poesia, a tu t’escric una carta.
a tu, amor, que t’han fet claveguera i avern, maniobra enginyosa per tapar la influència, per emboirar el privilegi, per ocultar la poltrona i camuflar l'opressió amb una mica de ronya i una mica d’estrip;
a tu, amor, que t’han trencat des de dins per eixamplar-te per fora, que t’han sacsejat l’esquelet per inventar-te més balls, que t’han revoltat la quietud per fer espai al laberint i a l’invent, a la trompada i al crit, a la inversió i a la idea;
a tu, amor, que t’han robat el contacte amb les coses com ara l’embut, la cullera, l’enclusa roenta, la baldufa d’un nen, la mitja d’una àvia, la corda del rabec o la moneda de coure;
a tu, amor, que t’han estudiat amb l’obstinació més aguda i amb els segles vinclats a pensar-te l’entranya, a perfilar-te la pell i a comptar-te els batecs;
a tu, amor, que t’han celebrat fins a la traca final, que t’han exaltat fins a la festa sublim i que t’han fet servir com a un últim cartutx;
a tu, amor, que t’han fet barricada i bandera, ideologia i partit, la línia del front, el destí ple de vinyes, la plenitud de la pau i un espai d’entreguerres;
a tu, amor, que t’han abillat de deessa i de déu i que t’han demanat el secret, la flor romanial, el misteri del vent i la imatge perduda;
a tu, amor, que t’han dit font primera, l’origen de tot, l’essència remota i l’atribut primordial d’una llengua diversa;
a tu, amor, que t’han obligat a ser banda sonora mentre hi ha uns homes que maten i uns altres que no, mentre el crim s’expandeix, la tortura es refina i la maldat es dispara;
a tu, amor, que, contra tota esperança, se t’han après de memòria quan la ràtzia et buscava per censurar-te la veu i anul·lar-te l’acció i penjar el qui et gestava;
a tu, amor, que t’han obligat a ser cura i al revés d’un verí, a ser teràpia infal·lible, medicació que no es veu i cataplasma innegable;
a tu, amor, que t’han convertit en un ens amb qualitats immutables, que t’han definit constantment, que t’han dit “tu ets” i "tu fas" i que han esborrat la solitud abismal i el cos diferent de l’individu que et feia;
a tu, amor, a tu que no ets res, tu desperfecte i a vegades potència i a vegades rebuig i a vegades dolenta i a vegades tan guapa i a vegades erecta i a vegades callada, a tu, amor, a tu Poesia, a tu t’escric una carta.