Quan Antonio Gramsci definia l’emergència del feixisme en un context de canvi d’època, formulava una advertència que avui sembla tant o més actual: “El vell món es mor i el nou tarda a aparèixer; i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Aquesta diagnosi del pensador italià sobre els períodes d’interregne -en què les velles estructures polítiques i econòmiques perden legitimitat abans que s’hagi consolidat una alternativa- ens ajuda a entendre l’onada autoritària global. La concreció local dels monstres sembla que prendrà la forma d’un govern de coalició entre el Partit Popular i Vox. Ens trobem davant d’allò que Francesc-Marc Álvaro ha batejat encertadament al seu darrer llibre com a “trumpisme neofranquista”: una hibridació entre la matriu autoritària, nacionalista i centralitzadora de l’herència franquista espanyola i les estratègies, els codis comunicatius i el programa ideològic de la internacional reaccionària fins ara liderada per Donald Trump. 

La cartografia del que està en joc el pròxim 29 de novembre s’entén en la seva dimensió més profunda quan considerem la confluència de dues dinàmiques que molt probablement poden coincidir en el temps: el tancament, anunciat per Aznar en el tombant de segle, del cicle obert amb la mort de Franco, i la crisi d’identitat d’un projecte europeu que en els darrers 40 anys ha actuat com a escut protector a Catalunya i a Espanya. La combinació d’aquests dos factors dibuixa un horitzó molt complex per a Catalunya. Un escenari amb efectes lesius directes sobre el seu autogovern, la seva cohesió social i la seva estratègia nacional. 

L’accés al poder executiu de Vox i PP representaria molt més que una alternança parlamentària ordinària: suposaria, de fet, el tancament de la finestra d’oportunitat oberta amb la transició democràtica. Durant quasi mig segle, les alternances entre el PSOE i el PP s’han produït dins del marc característic dels consensos de la democràcia liberal. I des de 1986, la incorporació a la UE ha actuat com un límit que feia que els governs del PP es mantinguessin dins el marc fixat per les normes del projecte europeu, encara que fos arrossegant els peus.

Tanmateix, el nou escenari pot trencar aquests límits. D’una banda, l’auge global del feixisme postmodern reforçat per l’impacte dels algoritmes digitals controlats per la tecnooligarquia de les “Big Tech” ha posat en qüestió consensos bàsics de la postguerra europea, com les polítiques redistributives, la igualtat de gènere o els drets de les minories. I, de l’altra, la presència de Vox al Consell de Ministres suposaria l’accés directe al poder executiu d’un franquisme sociològic renovat, desacomplexat i perfectament connectat amb la internacional neofeixista. 

A la vista d’aquest panorama, Enric Juliana sosté que som davant d’uns comicis “d’època”. Recorda, amb raó, que per primera vegada des del 1977, Espanya vota amb el projecte europeu en crisi. L’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 va consolidar la democràcia, va modernitzar el país i va actuar com un “arnès de seguretat” que va permetre que la polarització interna creixés sense posar en risc extrem l’estabilitat del sistema. Avui, però, la Unió Europea apareix debilitada en un món dominat, econòmicament i/o militarment, per tres grans potències -els Estats Units, Rússia i la Xina-. Potser amb una certa variable xinesa, a cap d’aquestes potències no interessa una Europa supranacional forta en àmbits clau com ara l’energia, la defensa o la intel·ligència artificial.

Amb un enfocament aparentment contradictori, el columnista Joan Burdeus, ha qüestionat que aquestes eleccions signifiquin un canvi d’època. Segons Burdeus, tant si governa una coalició de PP i Vox com si es reedita una majoria entorn del PSOE, el mapa institucional no farà més que allargar la llarga agonia de l’època neoliberal iniciada als anys vuitanta. Al cap i a la fi, argumenta, els líders de la internacional reaccionària -des de Donald Trump a Viktor Orbán o Giorgia Meloni- han acabat aplicant les mateixes receptes d’austeritat i desregulació que l’establishment tradicional, limitant-se a agitar guerres culturals sense transformar l’estructura econòmica. En realitat, no el volien transformar; del que es tractava era de portar a l’extrem les receptes neoliberals. I ho han fet amb una convicció, una determinació i un entusiasme dignes de millor causa.

Burdeus sosté, amb raó, que Europa ha perdut el lideratge tecnològic i el capital industrial necessaris per sostenir el pacte socialdemòcrata de bona part de la segona meitat del segle passat. I que en aquest atzucac, ni el trumpisme neofranquista ni un centreesquerra sense idees ofereixen sortides reals. I conclou que el germen de transformació estructural viu fora dels partits i dels sindicats tradicionals, tot i reconèixer que el contrapoder ciutadà encara és incipient i s’enfronta a un aparell institucional que intenta absorbir-lo.

En realitat, amb un ús diferent del concepte de “canvi d’època”, les dues visions són perfectament complementàries. En un context de canvi general d’època com el caracteritzat per Gramsci, les eleccions legislatives d’aquest novembre poden representar un canvi d’època a l’escenari “local” de la política espanyola. En termes pràctics poden significar la fi del règim del 78. O, expressat en altres termes, la crisi definitiva del model polític obert amb la Segona Restauració Borbònica. Una situació que recorda el que va significar el pronunciament militar de Primo de Rivera el 1923. Els procediments del feixisme postmodern dels nostres dies són uns altres, però els efectes són perfectament equivalents.

De moment, la pràctica totalitat de les enquestes apunten a una majoria absoluta de Vox i PP. I absolutament totes coincideixen en el fet que Vox i PP només perden de manera folgada a Catalunya i el País Basc. I això significa que, en cas de victòria de Vox i PP, Catalunya i el País Basc i Portugal esdevindrien una mena de “llogarets gals” en mig d’una marea neofeixista ibèrica. Però si Vox i PP no obtenen majoria absoluta, Catalunya i el País Basc podrien forçar una segona transició democràtica que trenqués amb les polítiques neoliberals, consolidés els drets democràtics i reconegués la realitat plurinacional, garantint els drets lingüístics i culturals.

En part dependrà de la mobilització electoral, del grau de participació. Ara bé, si com sembla prou més probable, la dreta neofranquista accedeix a les sales de màquines de tots els poders estatals, l’escenari que s’obrirà a Catalunya serà clarament disruptiu. Un escenari inèdit i molt exigent que podem caracteritzar amb dues amenaces i un repte:

1. Amb l’arribada al poder del trumpisme neofranquista en un moment de debilitat de la Unió Europea Catalunya perdrà el paraigua simbòlic i regulador que històricament havia moderat les pulsions autoritàries centralitzadores de l’Estat. Això es traduirà en una ofensiva legislativa i judicial sistemàtica contra la llengua, l’escola, amb laminació de les competències de la Generalitat. 
2. Des de l’òptica socioeconòmica, el canvi de govern a Madrid aguditzarà els problemes estructurals de desigualtat, precarització i accés a l’habitatge en un context de desafecció envers les institucions. El risc per a l’autogovern català és quedar atrapat en una gestió autonòmica sense marge fiscal ni polític sense una resposta cívica i política clara. 
3. Davant d’un adversari que qüestiona el mateix marc de reconeixement nacional i en un context internacional d’enorme inestabilitat, la societat catalana es veurà abocada a decidir com articula la seva resposta. Un escenari d’aquestes característiques exigeix combinar cinc estratègies: la defensa radical de les institucions d’autogovern; la priorització de les polítiques socials inclusives; l’actualització de la noció d’identitat de projecte; el reforç de les aliances europees i internacionals; i la capacitat de canalitzar noves formes d’organització ciutadana que reclamen millores materials tangibles, evitant la paràlisi provocada pel fatalisme.

Com molt bé apuntava Eduard Voltes en aquest mateix mitjà, el risc real al qual s’enfronta Catalunya és la residualització cultural, econòmica i política del país. Passats 9 anys de la tardor del 17, el nou embat té epicentre a Madrid. I per respondre amb garanties d’èxit no n’hi haurà prou amb actituds reactives.