“Catalunya ha confiat una vegada i una altra que contribuir a la governabilitat de l'Estat obriria les portes a un nou encaix. La història insisteix a demostrar el contrari”.
Hi ha una cosa que Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història: una capacitat gairebé inesgotable per ensopegar amb la mateixa pedra. I no perquè la pedra estigui amagada. És ben visible, al mig del camí, amb un cartell que diu «pacte amb l'Estat». Però nosaltres hi tornem. Amb il·lusió renovada, arguments nous i la convicció que aquesta vegada serà diferent.
La legislatura que s'acaba n'és l'últim exemple. Els partits catalans van tornar a ser decisius per fer president Pedro Sánchez. A canvi, van obtenir un reguitzell de compromisos que havien de representar un salt endavant en l'autogovern: amnistia, traspàs de Rodalies, nou finançament, competències en immigració, recaptació de l'IRPF, un consorci per gestionar les inversions estatals a Catalunya. Sobre el paper, una oportunitat històrica. A la pràctica, una altra col·lecció de promeses ajornades.
L'amnistia s'ha aprovat, sí. Però ha calgut una batalla judicial extenuant per aplicar una llei que, en qualsevol democràcia mínimament coherent, hauria hagut de tancar una etapa de persecució política. La resta presenta un balanç desolador. Rodalies té una nova empresa mixta, però no el traspàs integral compromès. El nou finançament no s'ha materialitzat en els termes anunciats. L'IRPF continua pendent. Les competències en immigració no han arribat. I els mecanismes que havien de garantir les inversions de l'Estat continuen molt lluny de les expectatives creades.
De tot aquell entusiasme negociador en queda, sobretot, una sensació massa coneguda: Madrid ha obtingut els vots que necessitava i Catalunya continua esperant allò que li vagin prometre.
El més desconcertant és que no és una experiència nova. El pujolisme va convertir durant anys el suport a la governabilitat espanyola en una estratègia política. Va contribuir a estabilitzar governs de colors diferents amb la confiança que la negociació permetria ampliar gradualment l'autogovern. Va obtenir concessions, seria absurd negar-ho. Però el resultat històric no va ser el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític amb dret a decidir el seu futur. Va ser la constatació dels límits d'aquell autonomisme.
Després va arribar José Luis Rodríguez Zapatero. Un president socialista que prometia entendre Catalunya i obrir una nova etapa. El país va apostar per reformar l'Estatut, va seguir tots els procediments, va negociar, va votar i va ratificar democràticament el text. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional va retallar aquell pacte. Allò que havia aprovat la ciutadania catalana podia ser corregit des de Madrid. El missatge era inequívoc: Catalunya podia proposar, negociar i votar, però no tenia l'última paraula.
Podem anar encara més enrere. La Segona República va despertar enormes esperances de reconeixement nacional. Catalunya va recuperar la Generalitat i va aconseguir un Estatut d'autonomia. Però el 1934, enmig d'un conflicte polític gravíssim, el mateix règim republicà va empresonar el president Lluís Companys i bona part del seu govern, i va suspendre l'autonomia catalana. Ni tan sols la República, que representava per a molts catalans una esperança de llibertat i modernització, va poder resoldre de manera estable el conflicte nacional.
Els contextos són diferents, naturalment. No es poden posar al mateix nivell la repressió dels anys trenta, la sentència de l'Estatut i els incompliments d'una investidura. Però hi ha un fil conductor que travessa totes aquestes experiències: quan Catalunya intenta assegurar el seu futur nacional a través de la bona voluntat dels governs espanyols, acaba descobrint que aquesta voluntat té uns límits que no controla.
I aquí rau el problema. No en la capacitat negociadora dels nostres partits, ni tan sols en la sinceritat ocasional dels seus interlocutors. El problema és estructural. L'Estat espanyol pot acceptar concessions administratives, traspassos parcials o fórmules de finançament més o menys sofisticades. El que no ha volgut acceptar és una relació entre iguals.
Per això cada generació catalana sembla condemnada a protagonitzar el mateix ritual: primer l'esperança, després la negociació, més tard l'incompliment i finalment la decepció. Fins que arriba una nova conjuntura política, apareix un nou interlocutor a Madrid i tornem a començar.
Potser ha arribat l'hora de deixar de discutir quin és el millor encaix i començar a acceptar que el problema és, precisament, l'encaix. Un matrimoni que necessita renegociar permanentment les condicions de convivència, en què una de les parts incompleix sistemàticament els compromisos i l'altra continua confiant que la pròxima promesa serà la definitiva, difícilment té un futur saludable.
Els electors catalans haurien de tenir-ho present quan tornin a les urnes. No es tracta de negar la necessitat de negociar amb l'Estat. Caldrà fer-ho sempre, perquè som veïns i compartim interessos, història i vincles humans que no desapareixeran. Es tracta de canviar l'objectiu de la negociació.
Potser, després de tants intents fallits de reformar la convivència, l'única sortida raonable és plantejar-ne la separació. Democràtica, pactada i, si és possible, amistosa. Perquè el problema no és que Catalunya no hagi trobat encara la manera d'encaixar a Espanya. El problema és que fa massa temps que intenta encaixar on no li deixen ser qui és.
I potser ja seria hora d'entendre que no ens cal un encaix millor. Ens cal un divorci.