Divendres 28 de febrer, La Vanguardia sortia amb un suplement especial, disponible durant tot el cap de setmana, titulat Catalunya es mou, que és un exemple paradigmàtic del que no s’ha de fer, ni per part d’un mitjà de comunicació ni per part d’un govern. Amb aquest suplement, La Vanguardia sembla un mitjà de comunicació del Govern, i el Govern sembla només comunicació, sense que importin els mitjans.

El suplement en qüestió –molt ben fet, tot sigui dit, amb un aclaparador desplegament de mitjans– és, de fet, un publireportatge sobre les inversions previstes en diferents projectes per als pròxims anys a Catalunya. Per això, ja d’entrada, crida poderosament l’atenció que al publireportatge no hi aparegui cap missatge del tipus ‘ofert per la Generalitat’ o ‘branding’. Però el més cridaner de tot és la calculada ambigüitat amb què se’ns presenten les coses des del primer paràgraf: “Catalunya invertirà en els pròxims anys almenys 50.000 milions d’euros en els projectes […] que han de permetre el ‘salt endavant’ que defèn el president de la Generalitat, Salvador Illa”.

Si no anem amb compte, la lectura per defecte d’aquesta frase és que la Generalitat de Catalunya invertirà molts diners per assolir un objectiu del govern del president Illa. I no és això. Però, és que a més, gairebé tot és mentida en aquesta frase. Per començar no és només Catalunya qui invertirà, sinó –sobretot– altres institucions públiques, com l’Ajuntament de Barcelona, l’estat espanyol o Europa, i moltes institucions privades, com la Caixa, AstraZeneca o Seat. A més, no és –o no només– inversió: aconseguir finançament –com fan moltes de les institucions públiques i privades esmentades al suplement– no és, pròpiament parlant, invertir. I quan aquestes institucions aconsegueixen finançament no ho fan per assolir cap objectiu coordinat de Catalunya. Fonamentalment, perquè no hi ha cap objectiu coordinat per a Catalunya. Tots aquests projectes que se’ns presenten al publireportatge no responen a una estratègia coherent del Govern de la Generalitat. És exactament a l’inrevés: el Govern de la Generalitat s’ha trobat amb un munt de projectes, ja engegats, i ara pretén fer una llista i inventar-se un relat que articuli i doni coherència a tots aquests projectes. I cada projecte és una medalla que es penja Salvador Illa, amb tota la jeta.

I tant li fa penjar-se medalles en recerca, com la del Supercomputador Mare Nostrum 5, la del Sincrotró Alba o la del CaixaResearch Institute, al costat de medalles tan variades com la del corredor mediterrani, la Biblioteca Pública de l’Estat a Barcelona, o… la inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família. Caldria preguntar-se si això de la Sagrada Família també respon a “l’objectiu de recuperar el lideratge econòmic de Catalunya als pròxims anys”, com se’ns diu al publireportatge.

Però només han calgut un parell de setmanes, amb aquest març horribilis de Rodalies perquè quedi clar que, contràriament al títol del suplement, Catalunya no es mou; més aviat ha entrat en via morta. Que tot això de recuperar el lideratge econòmic només és fum. El fum de la moto que ens intenta vendre el Govern de tothom. Renfe millora el teu tren de vida. Però tornem al publireportatge, que encara hem de comentar un parell de coses.

A més d’un article (qualificat d’opinió!) del mateix Salvador Illa, que no mereix cap comentari de tan insuls com és, el suplement es completa amb un article del mateix Javier Godó (La prosperitat compartida), que és un exemple, no cal dir-ho, de periodisme independent. Només amb la frase següent ja ens podem fer una idea de per on van els trens: “En aquests moments, Barcelona ha recuperat aquesta voluntat de posar en marxa Catalunya i tornar-la a convertir en locomotora espanyola. Es tracta d’un desig compartit pel poder polític i per la societat catalana”. Molt escaient aquesta metàfora de la locomotora en els temps que corren, la veritat.

I com a colofó, Jordi Juan, director de La Vanguardia, signa un editorial amb el mateix títol del publireportatge (Catalunya es mou), que ja és, directament, una llepada de cul; del cul de Salvador Illa, més concretament, a qui van dedicades aquestes paraules d’amor, senzilles i tendres: “En aquests moments el maquinista al capdavant de la Generalitat és Salvador Illa, i està conjurat per portar tots aquests projectes a bon port”. Un moment, un moment! Si no sabéssim que els màxims responsables de La Vanguardia són incapaços d’una cosa així, podríem arribar a pensar que aquesta insistència amb les metàfores ferroviàries és una conya. En particular, aquesta del maquinista al capdavant de la Generalitat, que sembla una referència a la paròdia del Polònia comparant Salvador Illa amb Buster Keaton a la seva famosa pel·lícula El maquinista de la General. En qualsevol cas, no cal patir, perquè com diu el nostre Salvador, “quan es fa feina i no es fa soroll, les coses s’acaben encarrilant”. I qui dia passa, tren empeny. No creuin les vies!