No voldria passar per bonista però suposo que sempre és millor parlar que no fer-ho. Sobretot quan ens hem passat mesos queixant-nos que els jutges -amb l’inefable Llarena al capdavant- havien pres el protagonisme i la iniciativa als polítics en el conflicte Catalunya-Espanya. Però això no vol dir que la trobada d’aquest dilluns entre els presidents Sánchez i Torra hagi de servir per a alguna cosa.
Per més que el canvi de govern espanyol hagi matisat l’escenari, les posicions estan prou marcades com perquè no hi hagi cap acord destacable. De fet, jo diria que no n’hi pot haver cap. Pedro Sánchez malda per presentar una cara més amable que la de Rajoy i els seus excompanys encara més inflexibles que ara es barallen per heretar-ne el lideratge del PP, però no té prou força per marcar un perfil propi a l’hora de fer -en cas que ho volgués- alguna concessió que permeti passar del diàleg a una hipotètica negociació.
De fet, el primer déu vos guard dels socialistes serà recórrer davant el Constitucional la moció aprovada pel Parlament de refermar els objectius polítics del 9-N. Que sí, que podria sonar a tossuderia catalana si s’entén com la voluntat d’insistir en la via unilateral, però també s’hauria d’interpretar per part espanyola com la voluntat de desbloquejar lleis de caràcter social que han tombat els jutges. Així que, quan el president Torra es pregunta en veu alta si es trobarà el mateix Sánchez que va aprovar el 155 o un altre de més dúctil, em sembla que la resposta és evident.
Mentre esbrinem si la reunió serveix per trobar alguna complicitat en aspectes no estrictament relacionats amb el sobiranisme, no deixa de sorprendre’m que hi hagi polítics catalans, i que fan grans escarafalls proclamant que ells sí que defensen els interessos de tots els catalans, pregant a Pedro Sánchez que no rebi Quim Torra. En les últimes hores l’hi he sentit argumentar al diputat De Páramo, que considera que, prèviament, el president hauria de renunciar a la independència i demanar perdó als catalans. Jo hi afegiria l’obligació de tatuar-se el rostre d’Albert Rivera en una part visible de la seva anatomia, per no deixar lloc als dubtes i com a mostra indiscutible de la capitulació.
Mireu: em sembla que això de dilluns a la Moncloa és una condemna a perdre el temps, i que hi estan condemnades les dues parts perquè no sigui dit. Però si, de passada, serveix per deixar en evidència i arraconar una miqueta aquests que van per Espanya i només hi veu espanyols, doncs benvingut sigui el viatge.
Per més que el canvi de govern espanyol hagi matisat l’escenari, les posicions estan prou marcades com perquè no hi hagi cap acord destacable. De fet, jo diria que no n’hi pot haver cap. Pedro Sánchez malda per presentar una cara més amable que la de Rajoy i els seus excompanys encara més inflexibles que ara es barallen per heretar-ne el lideratge del PP, però no té prou força per marcar un perfil propi a l’hora de fer -en cas que ho volgués- alguna concessió que permeti passar del diàleg a una hipotètica negociació.
De fet, el primer déu vos guard dels socialistes serà recórrer davant el Constitucional la moció aprovada pel Parlament de refermar els objectius polítics del 9-N. Que sí, que podria sonar a tossuderia catalana si s’entén com la voluntat d’insistir en la via unilateral, però també s’hauria d’interpretar per part espanyola com la voluntat de desbloquejar lleis de caràcter social que han tombat els jutges. Així que, quan el president Torra es pregunta en veu alta si es trobarà el mateix Sánchez que va aprovar el 155 o un altre de més dúctil, em sembla que la resposta és evident.
Mentre esbrinem si la reunió serveix per trobar alguna complicitat en aspectes no estrictament relacionats amb el sobiranisme, no deixa de sorprendre’m que hi hagi polítics catalans, i que fan grans escarafalls proclamant que ells sí que defensen els interessos de tots els catalans, pregant a Pedro Sánchez que no rebi Quim Torra. En les últimes hores l’hi he sentit argumentar al diputat De Páramo, que considera que, prèviament, el president hauria de renunciar a la independència i demanar perdó als catalans. Jo hi afegiria l’obligació de tatuar-se el rostre d’Albert Rivera en una part visible de la seva anatomia, per no deixar lloc als dubtes i com a mostra indiscutible de la capitulació.
Mireu: em sembla que això de dilluns a la Moncloa és una condemna a perdre el temps, i que hi estan condemnades les dues parts perquè no sigui dit. Però si, de passada, serveix per deixar en evidència i arraconar una miqueta aquests que van per Espanya i només hi veu espanyols, doncs benvingut sigui el viatge.