Michel Onfray: "Les persones talentoses nascudes en una província no tenen cap altre destí (si volen existir) que pujar a París com qui puja al cel, de la mateixa manera que un baixa a la província com qui baixa a l'infern".

El 41% dels francesos amb ingressos per sota dels 900 euros mensuals van votar el Rassemblement National (RN), en primera volta, el diumenge 30 de juny. I la immensa majoria de circumscripcions no-parisenques o no pertanyents a les altres grans ciutats del país, la França perifèrica, també. Independentment de quants escons hagin tret finalment, l’evidència s’imposa: la França de París cada cop està més aïllada i la seva derrota, ara o més endavant, sembla inevitable.

Només una veu ho va avisar fa ben bé una dècada: el geògraf Christophe Guilluy. Probablement, l’intel·lectual més brillant del panorama europeu. La indiferència amb què és rebut per part de la intel·liguèntsia liberal-progressista és proporcional a la necessitat de les seves idees en el nostre debat públic. Guilluy fa ben bé deu anys que va avisar del trencament total entre la França connectada amb l’economia globalitzada (bàsicament París i algunes metròpolis) i la resta. Contra el tòpic, Guilluy fa deu anys que explica amb dades que qui més estancat està no és qui viu a la banlieue, sinó qui viu a la França perifèrica.

El centralisme parisenc, sumat a l’accelerada globalització de les darreres dècades, ha causat autèntics estralls socials i territorials en la societat francesa. De la mateixa manera que el centralisme londinenc i la globalització l’han causada en l’anglesa. Els deserts mèdics de certes zones de l’interior, la sobre concentració d’inversions i talent a París, la desinversió en el transport públic que vertebra el territori, la nul·la sensibilitat cap a la necessitat popular d’utilitzar el cotxe per a poder viure en molts indrets del país... la precarització de les classes mitjanes i populars franceses és una evidència i la criminalització i el menyspreu de les elits cap a la seva forma de vida, també. 

El contracte social s’està trencant. I no només per qüestions econòmiques. El grau d’integració de la immigració de les darreres cinc dècades no és l’esperat. Potser no pot ser d’una altra manera tenint en compte les xifres de persones arribades i la distància cultural envers la població originària. És evident que no és el mateix integrar masses de gent provinents de països europeus i d’estrat cultural-religiós cristià, que de països de fora del continent en què tant l’idioma, com la cultura social, política i religiosa és extremadament diferent. 

La realitat és que en alguns indrets de França —com de Catalunya— el paisatge humà ha canviat de forma accelerada. La inseguretat cultural que genera sentir que de cop i volta ningú al teu carrer parla el teu idioma o comparteix la teva fe o tradicions no és pot avaluar. Més encara quan aquest és un model social que no has triat. Com explicava Phil Collier a Exodus —de lectura imprescindible—, com més gran és una comunitat d’immigrants, més difícil és la seva integració. És a dir, és més fàcil integrar-te en un país quan no hi trobes massa ningú del teu país d’origen. Una evidència que val tant pels immigrants de baixa qualificació com pels de renda alta (altrament dits expats).

Per parlar una mica de la pròpia experiència, un estudi a la cantina del Parlament Europeu faria caure moltes caretes. Mentre el discurs públic es basa en la diversitat, la multiculturalitat i altres grandiloqüències moralistes, la realitat és que si un comptés taula per taula per orígens nacionals, seria fàcil comprovar com en termes generals els alemanys dinen amb els alemanys, els italians amb els italians i els francesos amb els francesos. Els lligams amb la comunitat nacional d’origen s’imposen. Els qui formen part de nacions amb menys població, també, però potser una mica menys.

De la mateixa manera, mentre es fan crides exaltades a favor de la immigració i la diversitat, la immensíssima majoria de diplomàtics, executius d’empreses internacionals, funcionaris, assessors i eurodiputats de tots els colors viuen al barri europeu, on la màxima relació que hi tenen són els restaurants multiculturals. Quan llegeixes Guilluy, tens la certesa que el mètode entre les elits de París és el mateix.
Ens enfrontem doncs a un problema de fons. La secessió cultural, social i econòmica de les elits ha dut França (però no només) a una situació en què qui més defensa la bondat de la immigració massiva és qui hi guanya econòmicament o mai hi conviu. De la mateixa manera que, a casa nostra, qui més defensa el turisme massiu que ja ofega els barcelonins, són els qui tenen pisos en propietat o viuen en barris on l’escala no s’ha convertit en un gran Airbnb.

Centrant-nos en la integració de la immigració i tenint en compte que la inseguretat cultural i el problema del segregacionisme no es resoldrà a curt termini per bona voluntat, recursos i ganes que s’hi posi, es pot intuir que el malestar electoral de les classes mitjanes i populars franceses no s’aturarà. No és casual que el candidat del RN, Jordan Bardella, crescut a Saint Dennis, lideri els sondejos. Macron ha tingut set anys i els ha llençat per la borda, incapaç d’empatitzar amb les classes populars i incapaç de fer una reforma realment descentralitzadora que reduís la voracitat parisenca i donés aire a la França perifèrica.

Si les elits parisenques continuen practicant el contrari del que prediquen i criminalitzant les classes populars franceses, la victòria del RN o de quelcom similar esdevindrà inevitable si no ho és ja. Assistim al crepuscle de la França dels de dalt? El temps dirà, però al que hem assistit aquesta nit, llegint els resultats electorals no és simplement una sotragada, sinó l’avís des de baix que és l’hora de fer canvis.

PD. Cap obra de Christophe Guilluy (de qui he manllevat el títol de l’article) ha estat traduïda al català, una llacuna que caldria resoldre en el menor temps possible. Si alguna editorial hi està interessada, m’ofereixo per facilitar-ho. Un país europeu que no llegeixi Guilluy va molt coix. Si us interessa conèixer-lo de més a prop, aquí una entrevista recent d’en Vicent Partal.