Els terrats de Tel-Aviv i la nit han servit d'escenari al documental NAZA, l'acrònim militar hebreu de Nezek Agavi (danys col·laterals) que han dirigit els directors israelians Yuval Abraham i Rachel Szor i que produït amb la participació de Jonathan Glazer, s'ha convertit en un autèntic terratrèmol polític i cinematogràfic a Israel. Són les declaracions de 24 militars que expliquen com van respondre als atacs de Hamàs de l'Octubre del 23, i de quina manera anaven "escombrant" casa a casa, barri a barri amb atacs des de la distància, per bé que mentre miraven d'eliminar els terroristes, de retruc "eliminaven" també la població civil de Gaza. Són aquests danys col·laterals, que ja sumen més de 70.000 víctimes mortals entre atacs selectius i indiscriminats.
Mentre es van explicant els militars, la càmera recorre les llars del voltant, on la gent de Tel-Aviv, sopa, fa gimnàs, o mira la tele, des d'on es veuen les notícies d'aquests mateixos atacs a Gaza. Per bé que siguin fets coneguts, que hem anat seguint, hi ha una sensació de feredat, esborrona pensar veure com fan la seva feina "tècnica", com compleixen la seva missió resseguint el telèfon mòbil d'una nena de 12 anys per saber quan ha arribat el seu pare a casa. I com es va fer passar fam als gazians, i se'ls va fer anar amunt i avall, i se'ls va tirotejar quan eren a les cues de la fam per agafar dosis de menjar. Tot això explicat a les fosques, com qui rebel·la un secret, d'allò que ja intueixes.
En un dels quadres de l'últim llibre que acaba de publicar Rafael Argullol a Acantilado: Pinacoteca sonada, un recull de columnes sobre art, s'hi veu el quadre El secret (1939) del pintor alemany Felix Nussbaum on es veu com "destaca el secret terrible, aquell que transmet el fred llenguatge d'una tragèdia inexorable". El 1940 Nussabaum , que era jueu, el van internar en un camp de concentració del que va poder fugir del que va fugir. El van tornar a enxampar i internar a Auschwitz el 1944 i ja no en va sortir. Aquesta reflexió sobre el passat de l'holocaust surt també a NAZA, i de quina manera el secret sobre la manera de fer es trasllada ara a Gaza sobre els palestins amb tics de genocidi.
Després de la seva estrena a la 83a Mostra Internacional de Cinema de Venècia NAZA va rebre una ovació de més de vint minuts i el Premi Especial del Jurat, l'obra ha desfermat una onada de reaccions furibundes. De fet, em vaig animar a anar-la a veure al cine, a Reus, després que Benjamin Netanyahu i altres alts càrrecs del govern israelià l'hagin condemnat de manera encesa el documental, qualificant-lo de propaganda hostil i arribant a plantejar mesures d'extrema gravetat, com amenaces de revocació de la ciutadania als seus directors.
La pel·lícula que com dic investiga l'ús de sistemes d'intel·ligència artificial (com Lavender) per part de les Forces de Defensa d'Israel i la gestió de les víctimes civils a la guerra de Gaza també ha rebut el suport ferm de més de dos-cents cineastes israelians i desenes d'ONGs, consolidant NAZA com una de les peces de no-ficció més incòmodes, guardonades i discutides del panorama internacional recent.
Em preguntava en sortir del cine, quin pes tindrà l'agenda internacional en aquestes futures eleccions, i el cine, també el pes de la pel·lícula dels Javis sobre Federico García Lorca, farà decantar vots? Si el vot és emocional, quina càrrega d'emoció cinematogràfica duta a present hi haurà a les urnes.