Les qüestions de llengua no van d’idealismes innocents i és que a més a més d’haver d’anar remarcant que la llengua dels Països Catalans només és una, amb les variants de cada parlar corresponents, hem d’anar insistint en com s’endureix la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola. De fet, aquí els castellanoparlants ho tenen tot a favor: escola, universitat, diaris, ràdio i televisió. Però el problema no és d’ells, el problema és nostre. I potser per això, en el marc de la formació de govern i fruit dels acords d’investidura amb ERC, el president Illa va crear el Departament de Política Lingüística, amb el professor Francesc Xavier Vila com a primer conseller.

Deia Joan Fuster que un dels capítols més fonamentals d’una història social de la llengua catalana seria el que aclarís com el poble catalanoparlant s’acostuma al castellà. Això és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. “Un cop acostumats al castellà –a entendre’l poc o molt-, els catalanoparlants de la Península i de les Illes ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se”. Passaren anys i segles i arribàrem al final del franquisme. Després del franquisme, la Transició, que no s’ha acabat del tot perquè es va fer sota el franquisme militar i repressiu i Espanya no ha fet net del tot. Catalunya, tampoc. 

Van anar passant els anys i entràvem en una nova època. I què hi hauria d’haver a partir d’aquesta nova etapa? Potser una articulació de la societat civil perquè ja ens toca, als catalans, de començar a viure amb drets molt clars i que tothom entengui que els drets de Catalunya pertanyen als catalans i no als espanyols, de manera que la nostra forma d’autogovern l’hem de decidir els catalans, perquè els nostres drets no deriven de la Constitució espanyola: els nostres drets són nostres. I potser aquesta és la principal idea que hem de defensar. 

I l’hem de defensar, també, en qüestió de llengua. Perquè en l’ús social d’una llengua no n’hi ha, de percentatges, ni a l’escola ni al carrer. Destacaven els mitjans respecte del fet de poder frenar el 25% de castellà a l’escola amb canvis legals que molts juristes consultats posaven en dubte l’èxit de modificar la Llei de Política Lingüística o la Llei d’Educació de Catalunya per esquivar aquella sentència del Tribunal Superior de Justícia, però destacaven la validesa de renovar el consens sobre la immersió per actuar. Ha funcionat, però, realment, la immersió? Carme Junyent no hi responia afirmativament.

Immersos en plena precampanya per a les eleccions al govern de l’Estat, el candidat del PP anuncia que promet imposar un 50% de castellà a l’escola catalana com una de les mesures estrella del seu programa “Contracte amb Espanya”. Fuster ens feia notar l’any 80 que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. Aquesta castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola que s’endureix no ens fa pensar només en la població migrant, sinó, sobretot, en la passivitat amb què els catalanoparlants les anem acceptant, les imposicions del castellà. I a tots nivells. 

Per salvar la llengua, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: tant a l’hora d’escriure com a l’hora de fer publicitat”. I també a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i docents. La desgràcia és que tot això falla. I fallarà encara més amb un govern de dreta i d’extrema dreta. Si fos. I s’ha d’evitar. Davant la televisió en castellà, un catalanoparlant deixa de ser catalanoparlant per convertir-se en un televident en castellà, ja que en la desestabilització social del català, la ràdio, primer, i la televisió, després, han estat factors determinants. 

I aquesta ingerència lingüística ha repercutit, i de quina manera, en els hàbits col·loquials. Avui, les xarxes. I aquest mal hàbit no s’ha perdut del tot. Això aquí. I fins que Catalunya no s’ha fet imprescindible, el català, com la resta de llengües que malviuen a l’Estat amb el castellà, no haurà estat llengua d’ús al Congrés de diputats. I encara s’hi sent diputats catalans servint-se del castellà. I no només un, i en qui el lector ara mateix pensa. Aquest ús, que s’hauria de veure com una riquesa dins la diversitat, el de servir-se del català, Espanya el valora com d’una certa imposició. 

I per molt que ara parlin de diversitat i de pluralitat, en realitat l’Estat espanyol continua mostrant-se com un país unilingüe i unicultural, amb enrivetats perifèrics. I aquí hem aplicat una política lingüística que ha volgut ignorar el conflicte que vivim i el procés de substitució lingüística a què es veu abocada la llengua. Ara més que mai. Revertir la situació no serà fàcil, només és qüestió de voluntat política respecte de l’actitud dels parlants en tots els àmbits d’ús. I frenar, amb el vot, que el mal que pugui venir d’allà no sigui pitjor que el que ja patim. Diu Joubert en un dels seus aforismes que sovint deixem el bo per la mania de tenir el millor. Compte!