Vindran dies de promeses. Ho sabem abans de veure els primers cartells: canvia el to de les veus, les discrepàncies es tornen més rotundes. Algunes paraules que hem sentit tantes vegades que ja ens diuen ben poca cosa es tornen a presentar com si fossin noves. Futur, confiança, canvi... Les escoltarem a la ràdio mentre parem taula o al mòbil, mentre esperem l’autobús. Ens agradaria creure que encara conserven una engruna del sentit que un dia van tenir.
La precampanya és aquest temps estrany en què el futur sembla acostar-se perquè tothom en parla. Però es pot parlar molt del futur i haver deixat d’esperar-lo. Es pot anunciar un horitzó i limitar-se a calcular la distància fins a les urnes. Aleshores les paraules fan un xiuxiueig precís i, tanmateix, no aconsegueixen entrar a casa nostra. Es queden a fora.
Fa temps que sento alguns discursos amb la sensació que hi falta algú. Hi ha percentatges, adversaris, diagnòstics i solucions. Les frases encaixen, però costa trobar-hi una persona que no sigui un exemple, una vida que no hagi estat reduïda a una dada. Com si s’hagués construït una ciutat exacta feta en paper, però ningú s’hagués recordat d’obrir-hi les finestres.
L’escriptor britànic John Berger advertia que l’esperança genera vocabulari polític, mentre que la desesperança ens deixa sense paraules; una reflexió excel·lent sobre què passa quan el discurs públic perd el contacte amb la vida de les persones. Per això alguns discursos semblen tan buits malgrat l’abundància de mots. Han après a descriure el pròxim moviment, però han perdut la capacitat de dir cap a on voldríem anar plegats.
Qui viu pendent del pròxim moviment acaba perdent la noció del camí. Una operació financera, una compra, una notícia que desplaça l’anterior. També una enquesta. El present s’omple fins a vessar i, malgrat això, ens podem sentir sols. Hi ha una solitud que consisteix a no saber de quina història formem part. Tenim records particulars, fotografies, contrasenyes, però ens costa reconèixer el fil que hauria d’enllaçar la vida dels nostres pares, la nostra i la dels qui vindran darrere nostre.
En aquesta intempèrie, la promesa d’ordre troba fàcilment una oïda dòcil. Algú assenyalarà un culpable i ens oferirà el descans de no haver de preguntar res més. El món tornarà a semblar comprensible durant una estona. És aquí on comença el perill: en l’alleujament que sentim quan una explicació massa fàcil ens estalvia el dolor d’entendre. La por també sap expressar-se amb una veu serena.
No crec que ens faltin certeses. Em desconcerten els discursos que ja tenen reservat un lloc per a tothom en el seu demà perfecte. ¿Què hi faran els indecisos, els malalts, els qui no poden seguir el ritme? On reposaran els qui han perdut algú? Desconfio d’una felicitat col·lectiva que no preveu cap espai per al dol.
Potser l’esperança comença en un gest molt menys espectacular. En algú que s’atura i escolta una història fins al final, encara que no li sigui útil. En la voluntat de saber què hi ha darrere d’una finestra il·luminada de matinada. En el reconeixement que una vida no es deixa resoldre com una equació. Quan això entra en un discurs, la veu canvia. Ha trobat una vida que no pot acomodar al seu gust.
Penso en les espelmes que enceníem quan se n’anava la llum. La flama deixava veure una part de la taula, unes mans, el rostre de qui teníem davant. La resta de l’habitació continuava a les fosques. Hi havia una modèstia en aquesta claror que voldria trobar més sovint en les paraules públiques: saber fins on arriben, reconèixer què queda per veure, permetre que algú altre acosti la seva flama.
Les promeses que mereixen ser escoltades haurien de poder suportar aquesta penombra. Haurien de dir-nos què costarà fer-les realitat, qui haurà d’esperar, quin error es pot cometre. I haurien de recordar que les persones continuaran vivint l’endemà de les eleccions, amb les mateixes escales per pujar i les mateixes preocupacions a la cuina. El recompte s’acaba una nit. La vida prossegueix, sovint sense cap música de fons.
Vindrà un dia que la destresa de parlar ja no serà suficient. Ho pressento en el cansament amb què canviem de canal, en la manera com deixem acabar una frase que ja coneixíem abans de sentir-la. El trencament pot arribar sense estrèpit. Una societat pot continuar escoltant mentre, per dins, retira la confiança. Quan això passa, els micròfons encara funcionen, però cada veu parla des d’una riba més llunyana.
Encara som a temps d’escoltar aquest silenci abans que es faci immens. En la precampanya que s’acosta, voldria reconèixer alguna veu capaç de quedar-se un moment al costat d’allò que no sap resoldre. Algú que recordés que governar també obliga a respondre davant dels absents, dels qui van confiar abans que nosaltres i dels qui rebran les conseqüències després.
Potser el primer senyal arribarà en una frase dita sense afany de ser aplaudida. La reconeixerem perquè ens farà pensar en algú concret. I perquè, quan s’acabi el discurs, encara ens acompanyarà de tornada a casa. El futur començarà aquell vespre: quan una paraula torni a tenir algú a dins.