Hi ha notícies que haurien de provocar un terratrèmol polític. Que el català sigui ja el segon motiu de discriminació a Barcelona, només per darrere del racisme i la xenofòbia, n'és una. No parlem d'una ciutat qualsevol, sinó de la capital de Catalunya, el país que té el català com a llengua pròpia. Segons l'Observatori de les Discriminacions, el 2025 es van registrar 284 situacions de discriminació lingüística, gairebé un 50% més que l'any anterior. Són casos denunciats o comunicats, no una enquesta sobre tots els incidents que es produeixen. Però la dada és prou contundent: a Barcelona, expressar-se en la llengua del país pot comportar humiliacions, negatives d'atenció o l'exigència de canviar al castellà. Si això no és una emergència, què ho és?
Durant massa anys hem normalitzat que parlar català comporti un esforç suplementari. Canviem de llengua per evitar conflictes, per facilitar les coses, per no incomodar l'interlocutor o, simplement, per poder acabar una gestió sense discussions. Aquesta renúncia quotidiana, sovint presentada com una mostra d'educació o de flexibilitat, té conseqüències profundes. Una llengua que els seus parlants han de justificar constantment deixa de ser una llengua d'ús normal. I quan una part de la població assumeix que exercir un dret pot portar problemes, el dret comença a perdre efectivitat. No és només una qüestió lingüística. És una qüestió de dignitat ciutadana.
El més inquietant de l'informe és que la discriminació no es limita a episodis aïllats protagonitzats per persones maleducades. Hi ha empreses que no garanteixen l'atenció en català, establiments que exigeixen als clients que canviïn de llengua i serveis públics en què els ciutadans troben obstacles per expressar-se amb normalitat. Fins i tot en l'àmbit sanitari, on entendre correctament un pacient pot ser determinant. La responsabilitat, per tant, no es pot carregar exclusivament sobre els treballadors que atenen el públic. També correspon a les empreses que contracten sense garantir les competències lingüístiques necessàries i a les administracions que no fan complir les obligacions que estableix la legislació.
Aquí és on la política hauria d'abandonar definitivament el terreny de les declaracions solemnes. Catalunya disposa de lleis que reconeixen els drets lingüístics, però una norma que no es fa complir acaba convertida en una recomanació. Cal reforçar les inspeccions, agilitzar les denúncies, garantir una resposta efectiva a les persones discriminades i aplicar les sancions legalment previstes quan correspongui. Cal assegurar que qualsevol servei públic pugui atendre amb normalitat en català i exigir als operadors privats el compliment de les seves obligacions. I cal fer-ho amb recursos, personal i terminis verificables. Sense una política efectiva de garantia de drets, les campanyes de promoció corren el risc de quedar reduïdes a una successió de bones intencions.
No es tracta d'enfrontar comunitats lingüístiques ni d'exigir a ningú que renunciï a la seva llengua. Catalunya és una societat plural i aquesta diversitat és una riquesa que cal preservar. Però la convivència no pot construir-se sobre la subordinació sistemàtica de la llengua pròpia. Tothom ha de poder expressar-se lliurement, i precisament per això els poders públics tenen la responsabilitat de garantir que el català sigui una llengua plenament accessible i utilitzable en tots els àmbits. Acollir els nouvinguts també significa facilitar-los l'aprenentatge del català i oferir-los oportunitats reals de fer-lo servir. Una societat integradora no és aquella que prescindeix de la seva llengua, sinó aquella que la comparteix.
Hi ha una contradicció difícil de justificar entre els discursos institucionals sobre la defensa del català i la realitat que descriuen aquestes dades. Es multipliquen els plans, els pactes i els compromisos, mentre ciutadans que simplement volen ser atesos en la seva llengua continuen trobant-se amb obstacles. És cert que l'augment de denúncies també pot reflectir una millora dels mecanismes de detecció, com adverteix el mateix Observatori. Però això no resta gravetat als fets documentats. El Govern i l'Ajuntament de Barcelona haurien d'assumir aquesta realitat com una prioritat política de primer ordre, amb objectius públics i resultats avaluables. La situació reclama lideratge, no resignació.
Una llengua no desapareix únicament perquè els seus parlants deixin de transmetre-la. També retrocedeix quan utilitzar-la esdevé incòmode, quan cal demanar permís per parlar-la o quan la societat acaba acceptant que canviar de llengua és el preu inevitable de la convivència. Barcelona hauria de ser el principal espai de normalitat del català, el lloc on qualsevol persona pogués viure plenament en la llengua pròpia del país sense haver de donar explicacions. Que avui això no estigui garantit és un fracàs col·lectiu que exigeix una resposta immediata. Perquè si els catalanoparlants hem d'acabar demanant perdó per parlar català a la capital de Catalunya, el problema ja no és només de la llengua.