Els responsables de fer descarrilar els pressupostos del Govern català pel 2024 van provocar –sent-ne conscients o no– efectes que han complicat la vida a milions de persones, aquelles que més depenen de la qualitat dels serveis públics i de l’acció correctora de les administracions. Bloquejant uns pressupostos excepcionalment expansius i orientats a les polítiques socials van actuar –diguin el que diguin– lesionant els interessos dels sectors populars. L’afectació a la sanitat, l’ensenyament o el benestar resulta ben evident. Però estem segurs que no s’ha parat prou atenció a l’impacte negatiu que també ha tingut en altres àmbits com els de la ciència, la llengua o, de manera general, la cultura.
La previsió pressupostària per Cultura contemplava un salt espectacular que consolidava la dinàmica empresa per la consellera Natàlia Garriga. Ara sí, el seu equip s’acostava ja a l’objectiu tan amplament compartit del 2%. Les retallades de la dècada anterior encara no s’havien pogut revertir quan la pandèmia va dur el sector cultural al llindar del col·lapse. Les retallades havien provocat situacions personals i empresarials dramàtiques. Amb mesures tan lesives com la caiguda de 100 milions d’euros en l’aportació anual als mitjans públics de comunicació; i, en conseqüència, la pràctica liquidació d’eines decisives com el principal suport audiovisual infantil en català. La pandèmia i el consegüent confinament encara van agreujar-ho tot.
Tanmateix, la consellera Garriga, conscient de la situació del sector i comptant amb el suport directe del president Aragonès, va poder iniciar la legislatura amb una política de represa accelerada, de creixement pressupostari sostingut, d’atenció a les característiques de cada segment de la cultura, d’assignació realista i diligent dels recursos, de vocació transversal, volent escoltar i atendre tothom. Un cop formulades les línies mestres, va procurar que tot el seu equip i la màquina del Departament fessin aterrar i concretar, tant com fos possible, cada objectiu. Per això, l’atmosfera al voltant de la conselleria ha estat i és ara tan amplament positiva, de reconeixement i d’agraïment per la feina feta. I també de lament i preocupació per no haver pogut culminar aquest cicle d'atorgament de centralitat a la cultura; de màxima ambició política i pressupostària al servei de la cultura.
Aquesta bona atmosfera al voltant de la consellera Garriga i del Departament s’ha fet explícita en actes com el debat de balanç de legislatura al Cercle de Cultura, el 24 d’abril, o, dos dies després, en la presentació i l’obertura a la participació ciutadana de l’avantprojecte de llei de drets culturals de Catalunya. Volem ser molt clars: vagin com vagin les coses el dia 12 i en les negociacions posteriors per formar nou Govern, seria gravíssim que qui assumeixi la responsabilitat màxima de les polítiques culturals no es comprometés a donar continuïtat a la tramitació d’aquesta llei.
La llei, bastida a partir d’un procés de debat i d’una amplíssima participació des del sector, estableix quin és el marc de la cultura a Catalunya partint del reconeixement del dret de totes les persones a accedir a la cultura, a participar-hi i a gaudir d’una educació artística al llarg de tota la vida. Això inclou el dret a la identitat cultural i a veure respectada la cultura pròpia; el dret a accedir en condicions d’igualtat als béns i serveis culturals; el dret a participar lliurement en la vida cultural del país i a implicar-se en la seva governança; el dret a disposar d’una educació artística, a desenvolupar la pròpia creativitat en llibertat i a poder difondre públicament les obres de creació.
D’altra banda, la llei reforça i precisa, dins del marc competencial català, els drets laborals i econòmics de les persones que treballen en el sector cultural; i protegeix la llibertat d’expressió davant dels intents de censura que la puguin amenaçar. Complementàriament, tot i tractar-se d’una llei de drets de la ciutadania, i justament per tal de poder-los garantir, el text defineix i organitza el Sistema Cultural de Catalunya i fixa els paràmetres de referència del pressupost del Departament de Cultura en un mínim del 2% del pressupost de la Generalitat. Finalment, la llei estableix també l’obligació del Govern de fomentar la cultura catalana, eix transversal de la cohesió social, i promoure l’associacionisme cultural i la cultura comunitària.
La diversitat i amplada de les contribucions a l’avantprojecte de llei, des de perspectives i disciplines diferents, ha permès construir al seu voltant un ampli consens que no pot ser desaprofitat.
L’obra de govern d’aquests últims tres anys en l’àmbit cultural ha fixat unes bases sòlides de represa; ha establert unes formes fluides de relació entre l’administració i les plurals representacions del sector; ha fixat un nivell sense retorn de la consideració de la cultura com a destinatària legítima i principal d’inversions socials que són fonamentals per al benestar; ha dinamitzat els fronts patrimonials i de la cultura popular tradicional, i hi ha incorporat disciplines i tradicions que en quedaven massa perifèriques...
I, no menys important, ha reactivat el sector audiovisual, el digital, i ha desplegat projectes amb un impacte favorable a la disponibilitat de continguts en català a plataformes i xarxes; ha construït complicitats entre el sistema cultural públic i el privat; ha aprovisionat recursos específics per a l’adquisició d’obra per a les col·leccions públiques d’art; ha potenciat la projecció exterior... Tota aquesta tasca mereix no només ser reconeguda sinó també ser assumida com un nou punt de partida.
La cultura catalana té empenta, vitalitat i ambició de qualitat. Però alguns problemes estructurals d’arrel històrica –al segle XIX ja vam necessitar una “renaixença” per poder-nos enganxar a la modernitat–, el caràcter massa fragmentari i algunes limitacions del seu mercat, i les dificultats habituals per consolidar empreses i activitats amb una envergadura suficient, fan que resulti fonamental el paper de les polítiques públiques. Aquests darrers anys hem iniciat un cercle virtuós. Necessitem donar-li continuïtat. Si pot ser, incorporant a la dinàmica de les polítiques culturals –com la llei de drets culturals preveu– les polítiques de comunicació i de digitalització. Perquè, al capdavall, el sistema de comunicació és la més decisiva infraestructura de difusió, de participació i de prescripció de la cultura.
Hi ha dues maneres d’entendre la cultura. Avui sembla dominar una concepció instrumental, pròpia de la dreta i l’extrema dreta, en la que la cultura només és mercat simbòlic i terreny adobat per la propaganda i la desinformació. La cultura és l’escenari d’una guerra pel poder. Però quan la cultura funciona com el punt de trobada entre la creativitat i el coneixement crític esdevé la palanca d’apoderament social més forta. A Catalunya, prioritzar sense reserves la democratització cultural és la drecera més directa a l’emancipació social i nacional.