Jean-Luc Mélenchon és el líder i candidat del partit La França Insubmisa (LFI), la força d’extrema esquerra que ha aconseguit conquerir gairebé tot l’espai progressista al país veí. Un militant socialista que va començar la carrera política durant la presidència de François Mitterrand i va arribar a ser ministre d’Educació al govern de Lionel Jospin, fa més de vint-i-cinc anys. Des de llavors Mélenchon ha basculat cap a l’esquerra radical seguint l’onada populista i avui anima la revolta d’estudiants que ha incendiat França pels quatre cantons.
Fa pocs dies sentia un dels seus discursos i alguns dels seus arguments em van cridar l’atenció: “Vivim un gran moment de la història. Actualment, hi ha mobilitzacions d’alumnes de secundària i d’estudiants universitaris arreu del món. El neoliberalisme ha destruït pertot arreu els serveis públics i les conquestes dels treballadors, fins a portar tothom al límit de l’exasperació”. Les idees són diàfanes, però la seva relació amb la realitat és, també de forma diàfana, més aviat borrosa.
Fa més de cinquanta anys que l’Estat francès no quadra el pressupost. Fa més de mig segle que les administracions públiques franceses gasten més del que ingressen a través dels impostos. Cinc dècades acumulant números vermells per arribar a un deute públic que avui supera de llarg el PIB del país. Ras i curt, ni amb tota la riquesa generada pels francesos en un any n’hi hauria prou per saldar el deute de l’Estat francès.
Seguint el discurs de Mélenchon es podria pensar que el dèficit francès es deu al fet que els francesos paguen pocs impostos, però la realitat diu més aviat tot el contrari. França té una de les pressions fiscals més altes de la Unió Europea, que vol dir una de les més altes del món. La hisenda francesa, en totes les seves formes i variants, recapta cada any més d’un 45% de la riquesa generada pel país i el tipus marginal de l’impost sobre la renda dels més rics arriba al 50%.
Una màquina recaptatòria ben greixada que alimenta un gegant amb peus de fang. El sector públic francès, dels ajuntaments a l’Estat passant per les empreses públiques, controla un 57% de l’economia. Una economia condicionada per una edat de jubilació que se situa als 62 anys i que porta França a tenir, avui, 17 milions de pensionistes sostinguts per només 30 milions de treballadors en actiu.
La situació és delicada, els compradors del deute francès comencen a desconfiar de la capacitat de la República per fer front als pagaments. França ha de pagar més i més pel nou deute i en algun moment haurà d’assumir que no es pot viure eternament gastant més, molt més, del que s’ingressa. En algun moment, i no pot faltar massa, els francesos hauran d’assumir que els serveis públics, els subsidis i les pensions han d’estar en relació amb la capacitat d’una economia per pagar el compte.
Però el més interessant de discurs de Mélenchon no és això. El més interessant és que denunciï ben convençut el neoliberalisme francès quan el país viu en un règim evident de socialisme democràtic. Democràtic i decadent. La realitat i la política no s’entenen, ja ho sabem, però si aquesta França li sembla neoliberal fa por preguntar-se per l’alternativa que deu tenir al cap.