Penjar un bandera espanyola entre els geranis del balcó, pot ser una acció de patriota, de reafirmació de la personalitat de l’individuo o de resposta al, diuen, desmembramiento de mi (su) país. Fer voleiar una bandera espanyola des del balcó de casa, emocionar-se en sentir l’himne espanyol o en veure vèncer la roja o en Lorenzo o en Nadal... no és una actitud feixista i ens hauria de quedar clar perquè em sembla que hi ha molts catalans que confonen això amb allò. Sí home sí, que cadascú expressi els seus sentiments i les seves emocions amb banderes, amb pancartes o amb la roba interior de la seva parella, des dels balcons de casa o des de la terrassa del seus mòbils.

Ara bé, avui que per fi i malgrat els Papes de Broma, ja sé que els reis mags ni són reis ni són mags, que la Verge no era verge i que no és veritat que un tal Llàtzer va ser el primer zombi de la història del món mundial. Avui que no he pogut evitar fer-me adult i fins i tot he après que l’amor, com el pernil dolç, caduca. Avui, doncs, que no em vinguin a explicar, com ho feien les senyoretes mentideres del Jardí d’Infància, que en Cristoforo Colón (millor que fos italià), els mariners que l’acompanyaven i els Pizarro, Cortés, Cabeza de Vaca, Pinzón... van ser uns herois, uns salvadors dels pobles precolombins i salvatges que com no creien en la Santíssima Trinitat, ni amb en Rouco Varela, ni en la Isabel (Pantoja) ni amb en Fernando (Alonso), ni en sa puta mare, ja que havien de ser conquerits, violats, esclavitzats i assassinats per les armes o aniquilats per la verola.

Les conseqüències immediates d’aquell 12 d’octubre de 1492, dia en què un món va anar a menjar-se un altre i que avui es celebra com la fiesta de la hispanidad o el día nacional de España, abans día de la raza, día de la madre patria o día del descubrimiento, etc... van ser d’una gravetat descomunal, una bestiesa de sang i d’or, com els vestits d’alguns toreros. Per això, en dies com el d’avui m’importa ben poc la bandera que pengin al balcó, com si volen posar l’estàndard dels Reis Catòlics. Però que no em parlin de descobriments, ni de civilitzar i evangelitzar pobles salvatges, perquè m’envaeix una tristesa enorme, una vergonya gairebé repugnant.

Qualsevol octubre, Moctezuma despertarà i aleshores no l’enganyarà ni en Cortés, ni en Rodríguez Ibarra ni la Sánchez-Camacho...i la liarà, segur que la liarà.